dilluns, 11 d’octubre de 2010

Rosa Maria Esteller, literatura vital








Rosa Maria Esteller i Elias (Barcelona, 1945). Llicenciada en Filosofia, Doctoranda i DEA en Psicologia Social per la Universitat de Barcelona, Diplômes de Langue Française de la Université de Toulouse. És professora d'Ensenyament Secundari, escriptora i poeta. 



No va donar a conèixer la seva obra fins a finals dels anys 90. La temàtica poètica d'Esteller resulta original en el context de la poesia actual, ja que reflecteix el desig de la recerca d'un món millor, un visió positiva de la vida i una preocupació pel món i els seu problemes des d'un vitalisme optimista però crític.

Com a narradora i prosista cal destacar les seves publicacions Cartes a Mireia, Premi Ciutat d'Olot 1996, (Pirene Editorial i La Magrana); Angelina, 2n. Premi Mercè Rodoreda Ràdio M.R. 1997; Aurora, Finalista Premi Vent de Port 2000; Històries d'en Barcigol, Finalista Premi Cafè Baviera-FCB 2002 i Entre dos Silencis (Baula-Edelvives, 2003). El seu últim llibre Entre dos silencis (Edicions Baula) és la veu de qui no té veu, el seu fill autista, el Jordi o Titu, el seu nen de 33 anys.


Les edicions de la seva obra poètica consten a Sant Jordi, un Cant d'amor, Premi Sant Jordi de Vallcarca 1995; El Mar de la vida, Premi Alba Estiu de Cunit 2000; Per Àfrica, Premi Poesia Luz de Luna d'Hospitalet 2006, entre d'altres. Esteller col·labora sovint en diferents actes literaris i en publicacions col·lectives.






VERS L'HORITZÓ 

                                          Vers l'horitzó, 
                                          allà on el mar s'ajunta 
                                          amb el cel resplendent, 
                                          jo llenço la mirada, 
                                          profunda, 
                                          melangiosa, 
                                          curulla d'il·lusions, 
                                          cercant un millor esper. 

                                          Vers l'horitzó, 
                                          on el sol ja s'amaga 
                                          i escampa arreu ses raigs 
                                          com a darrer present, 
                                          jo trobo pau i joia, 
                                          un sentiment idíl·lic, 
                                          colors de tota mena: 
                                          groc, blau, gris i rogent. 

                                          Vers l'horitzó, 
                                          tot d'una em sento lliure 
                                          perduda en els grans 
                                          somnis d'un Univers seré... 


* * * 

EL PAS DEL ANYS 

El pas dels anys, al seu entorn ens deixa 
un raig de llum que omple l’esperit, 
com l'espurna que tot amor fa créixer: 
grans experiències, joia, bell delit. 

El pas dels anys, si s'accepta amb fermesa, 
porta ben lluny de fal·làcies i enganys, 
fent-nos trobar, amb goig i placidesa, 
altres estímuls, confins, viaranys... 

El pas dels anys pot portar l'alegria 
de, amb esperança, poder descobrir 
nous horitzons per gaudir dia a dia 
i conduir-nos a un millor destí. 

El pas dels anys ningú pot aturar-lo, 
més val seguir-lo, doncs, amb pas valent, 
si no veiem el nord, millor cercar-lo, 
per fer d'aigua estancada rius d’argent. 

El pas dels anys al cos porta feblesa, 
les facultats van minvant per moments... 
res ja no creix, però ens queda la tendresa 
dels bells records i dels bons sentiments! 

* * * 

EL MAR DE LA VIDA 

Mar d'argent, que acarones l'albada amb la teva lluentor 
i a punta de dia ens deleixes la mirada i l'esperit, 
tot anunciant l'inici d'un nou jorn, sempre diferent, 
curull d'il·lusions i de goig, com l'arribada d'un petit nadó. 

Mar d'or, a mig matí, trencada l'alba, esdevens clar i lluminós, 
com la puresa dels ulls que cerquen en el teu horitzó fantasia, joia i pau. 
Ets com un infant que creix a través de l'amor, 
amb el cor embolcallat de delits i d'anhels. 

Mar de migdia, que aculls el reflex del sol amb la teva majestuositat, 
però, amb senzillesa, deixes entreveure infinitat d'espurnes, 
brillants com estels, que ens recorden la grandesa del món: 
ben plena de coses petites; dolç esclat d'adolescència. 

Mar de tarda, d'atzur intens; els teus colors es tornen més forts, 
com ho fan els nostres sentiments, de la pubertat a la joventut. 
Del verd maragda de la costa, fins el blau opalí de la llunyania: 
verd d'esperança, blau d'immensitat. 

Mar de capvespre, daurat i rogent, agitat com la pròpia existència. 
Mai no t'atures, com tampoc no s'atura el cercle vital que ens dóna continuïtat. 
Ets brau com l'embranzida dels adults, 
però també serè com la seva maduresa. 

Mar de nit, fosc com el feixuc pas cap a la senectut, però suau i melangiós. 
El reflex de la lluna ens fa pensar que, tot i ser l'inici de la fi, 
hi ha l'encant de l'entranyable vellesa, com la recerca d'uns temps passats, 
d'unes experiències encara no perdudes. 

Mar de la vida! Obres els teus braços arreu i escampes la teva aigua pel món, 
com els éssers ens estenem dins tot l'univers creat. 
Ets renaixença constant de llum, de colors, de moviment i de força; 
en contemplant-te, ens ensenyes que cal viure estimant... 


PER ÀFRICA! 

Avui he contemplat, plena de pena, 
la mirada perduda d'un infant, 
mancances, privacions de tota mena, 
li han dut misèria intensa i penetrant... 

Una misèria que al món avergonyeix, 
i esdevé escàndol per a la humanitat, 
perquè a tot bon sentiment esfereeix, 
un nen mig mort per la necessitat... 

Necessitat d'ajuda i aliments 
per sobreviure i seguir endavant, 
tot somiant els benaurats moments 
de rebre el que fa temps està esperant. 
............. 

Bé s'ho mereixen, de trobar alegria, 
desterrar per sempre els seus patiments; 
i amb l'esforç de tots els hi arribi el dia 
que puguin gaudir de pau i aliments. 

Què trist és recordar aquella mirada, 
perduda, sense el goig de la infantesa! 
La ment i la il·lusió resta aturada 
embolcallada d'una gran tendresa. 

Prou que jo provo de parlar amb el nen, 
però és a un full de diari i no em respon... 
A son posat de cadàver vivent, 
li dic: ets també un tros del nostre món!!! 


..
.Fixa't si en feia d'anys que no ens trobàvem, i encara m'estimen... I jo també a tots ells, tot i que no els hi sàpiga demostrar ni els hi pugui dir! Assegut en una cadira del jardí, al costat d'una taula ben plena de patates fregides, galetes i llaminadures que anava picant, mirava el meu germà i alguns dels seus amics i amigues. Poc a poc, d'un en un, els veia convertits en aquells marrecs que corrien pel pati de la seva escola i pel cau dels escoltes. Avi, vaig notar una sensació que em penso que és allò que li diuen amor, i que em va portar molt lluny, a un temps per a mi més difícil que per als altres nens, però que també va ser feliç. Llavors vaig comprendre que la vida és com una excursió sense camí de tornada, per a uns millor que per a altres, però bonica per a aquells que saben mirar bé tots els paisatges per sentir-los i recordar-los sempre...

...I també haig de dir-te que, gràcies a tu, avi, que sempre has entès tan bé els meus pensaments, estic més serè, les nits no se'm fan tan llargues, i ja no sento tant el neguit de no saber parlar, perquè he descobert que, on hi ha sentiments i amor, ja no hi calen paraules."

(Del llibre 
Entre dos silencis, 2003) 




(Biografia, textos i fotografia manllevats de la web de l'autora)