dissabte, 18 de setembre de 2010

Montserrat Rodés, brevetat evocadora



Montserrat Rodés (Barcelona, 1951) treballa des de fa anys en el món editorial. Ha publicat fins ara vuit llibres de poemes, part de la seva obra s'ha traduït a altres llengües i forma part de diverses antologies. Ha intervingut en molts actes literaris i recitals, entre els quals cal destacar l'homenatge a Salvador Espriu, que va tenir lloc al Literaturhaus en el decurs de la Fira del Llibre de Frankfurt l'octubre del 2007, en la qual la Literatura Catalana va ser convidada d'honor. 

L'autora és força present a la xarxa, on també s'hi poden trobar entrevistes i reflexions personals sobre l'escriptura, la poesia, el procés creatiu i les seves intencions íntimes de recerca poètica:

Durant aquests últims anys, he entès com el fet d'escriure poesia sorgeix, almenys en el meu cas concret, d'aquella necessitat d'exercitar la percepció, el pensament i el llenguatge, que s'autointerroguen indefinidament per comprendre i experimentar, amb la voluntat d'inscriure unes paraules dins un espai intemporal propici a la reflexió, a l'aprofundiment i a una recerca inacabable, que només la complicitat amb el lector, a través de la sensibilitat activa, pot fer possible. En el procés d'elaboració dels poemes intento treballar, sobretot, la depuració del llenguatge i l'experimentació de la forma. Procuro tenir cura de la funció que ha de tenir cada paraula dins el poema, però, també, dono molta importància a la paraula com a element autònom (els sinònims no em serveixen). Prefereixo suggerir i evocar, que no pas dir i descriure. Els meus poemes solen ser breus, m'interessa crear un discurs curt, però, d'una certa intensitat... (Montserrat Rodés)



Llibres publicats:

La set de l'aigua [Pròleg de Joan Tarrida]. Barcelona: Edicions 62, 1991.
Riu d'arena. València: Edicions Alfons el Magnànim, 1992.
El temps fumeja [Pròleg de Vicenç Llorca]. Argentona: L'Aixernador, 1993.
Escrits en blanc Barcelona: Edicions 62, 1995.
Interlínia. Barcelona: Proa, 1999.
Deleàtur [Pròleg de D. Sam Abrams]. Barcelona: Proa, 2002.
Immunitats [Epíleg de Carles Camps Mundó]. Girona: CCG Edicions, 2005.
Alarma. Barcelona: Edicions 62, 2008.


Breu antologia
6


Els filferros de la nit
travessen les flors de vidre.
És l'hivern que punxa l'aire
i ens fibla la pell humida
i grisa. —Moren estàtues.


7


Orb el mar resseguirà
la sorra que els teus peus
escupen enllà dels astres.
—Perdo els cabells a l'encalç
de les ones: rínxols d'aire.


9


No recordo la frontera,
ni el temps que interroga
l'oblit. Espais buits, els límits.
El meu mirall: un parèntesi.
—No tinc paraules, ni crits.


(De La set de l'aigua, 1991)


Silenci


IV


Amb llum de vidre
es reflectia clara
aquella imatge:
només un fil de vida.
Pols de records —pensava.


XIII


Recordes astres
—d'infinit, astorada—;
el ball de fades
des del terrat sotjaves.
—Nines de plom s'alçaven.


XXI


Pàl·lida, calles;
escoltes com la bruixa
puja l'escala
i, amb la clau rovellada,
burxa el forat dels segles.


(De Riu d'arena, 1992)


Adàgio per a dues veus


Ara, tot és desordre.
La nit, els arbres...
Bec glops d'un nou atzur.
Confonc la imatge.


No tinc flors a la pell,
ni el rostre d'aigua.
Sóc un flascó d'hivern
al port d’una ombra.


És hora de fugir
d'aquest fred pàl·lid.
M'estremeix el no-res
de les paraules.


(D'El temps fumeja, 1993)


Oblida viatger, si vas o véns
per camins inexistents. No hi fa res
que l'espera sigui un hoste, si vetlla
el nàufrag, en la insistent melangia.


Allò que no és,
és més que res
(aquests ulls de terra),
que sé que saps.


Des del sud dels teus dies,
ara et veig i no et veig
—desertor de deserts.
(Sentir com es conformen
destins inexplicables.)


(D'Escrits en blanc, 1995)


març, 22


T'amenaça l'insòlit.
Creure que res no és
tangible. Desxifrar
de la ruta, l'indici.
A la ment, la impàvida
veu del dolor que explora.


abril, 23


Falsificar passats.
(Intrusió a l'escena.)
Sobreposar presents
devorats pel futur.
(Només ser, de la farsa,
un equívoc que fuig.)


juliol, 20


Buidar la incertesa
dins el pou de l’enigma.
Desistir de la fi
que s'infiltra —la muda
sentència. Topar
amb l’imprudent destí.


(D'Interlínia, 1999)


traspàs


Fràgil, l'hora de
no ser-hi. Ser-hi
en colgar la runa.
(Traspassar l'insomni.)


només


Ordena aquest caos
—exhausta la pell—
dins l'espai que escapa.
(Amb llavis nocturns,
dicta'm els silencis.)


comiat


Anar-te'n. (Fer com si
res.) Atiar el foc
amb les mans descosides.


(De Deleàtur, 2002)




28


Dic, sense dir,
l'abisme, és
el meu però,
que calla—com
l'estrèpit, mut.


29


No fos cas que, per
disposar cap cosa,
prenguessis la nit
oscil·lant—duc tan
poc d'il·lès amb mi.


38


No devia ser tan casual,
l'excés de la ràfega—trencant-me.


(D'Immunitats, 2005)


La futura memòria


MIRARIA a través,
però no m'explicaria
res. Només m'acostaria
al misteri necessari.
Seria llarg. Sinuós.
Recórrer la desmemòria,
que em tornaria innocent.
Per anar-me obeint
en l'acceptació. Del caos.


DIR-ME. Què en quedaria,
del moviment estremit.
Cautelós. Cap coincidència
consentiria aquell
sentiment en el sentit.
Quan una cosa vol dir
alguna cosa. I viu.
Erràtica. I impura.


I EM CRIDAVEN. I no era
allò que venia. Sinó
les sorres que tornaven. Era
àrida, la vasta amplitud.
Intangible. Com la por. Que
ens dicta el coneixement
secret. La futura memòria.


(D'Alarma, 2008)