dilluns, 8 de març de 2010

8 de març!!!

Com que avui és el dia de la Dona treballadora, penjo un recull de poemes meus, publicats o inèdits, que fan referència a dones ben diverses:


Cançó de la dona del gos petit


La dona del gos petit
passeja quan minva el dia,
amb un posat arraulit
cap enlloc ella fa via
esguardant un infinit
que jeu al fons de la nit
i al mar de la melangia.


S’allunya al breu horitzó
del barri, que s’arrenglera,
amb el seu gos petitó
que ensopega amb la vorera
i sembla que tingui por
i que demani perdó
a la multitud barroera.


No té fills ni té marit
ni germanes, ni cunyades,
i va escampant un neguit
per totes les cantonades,
i una olor de nen petit,
de sabó i de temps bullit,
i d’aigua de les bugades


Té una història que no sé
i que sembla molt antiga,
amagada a un vell carrer
i a alguna vella botiga,
i que té gust de cafè,
de betum de sabater
de mel i de pa de figa.


Des de lluny la veig passar
mentre camina cansada,
i s’atura en un llindar
de qualsevol cantonada,
mentre prem amb una mà
la corretxa ben lligada
al seu gos sense demà.


Tinc por de ser jo mateixa
qui mena aquest gos petit,
i camina sense queixa
pels carrers, quan ve la nit.






Cançó de la dona de fer feines




Sense papers, gairebé sense roba,
volant pel cel des d’uns boscos llunyans
va arribar un dia la dona menuda
que treu la pols al balcó del davant.


Té dos infants amb una àvia cansada
que en una vila perduda pel món
li escriuen cartes un cop per setmana
i que s’adormen dient el seu nom.


El seu company fa molt temps que va perdre
pels camins llargs que el món va dibuixant.
diu que amb una altra ha tingut una filla,
que al sud de França treballa en el camp.


Pel matí endreça tres cases. La tarda
la porta a un pis de senyors benestants,
on cuida una àvia que no té memòria,
mentre les hores es van engrunant.


En algun vespre de cap de setmana
es posa roba per anar a ballar,
uns talons alts i unes mitges de seda
i una daurada bosseta de mà.


I amb més amigues de la seva terra
passen la nit amb xicots esventats,
que potser tenen dues criatures
i un llunyà poble petit i oblidat.


De tant en tant telefona a la mare
a un locutori farcit d’estrangers,
els seus infants li reciten contalles
i ella els envia petons i diners.


Jo li dic sempre que no hi ha distàncies,
que avui el món és petit i proper,
que aviat podrà fer venir la família,
que aquí viuran algun dia molt bé.


Ella sospira i li surt l’esperança
als llavis prims dibuixats amb carmí,
i treu la pols i la sento que canta,
mentre al carrer s’abalteix el matí.




Cançó de la dona esbojarrada


Aniré al supermercat
A comprar-me una novel•la
Un passador pel cabell
I un ram de roses vermelles.
Triaré un vestit verd clar
unes blanques espardenyes
I una espurna de claror
Per posar-me a les parpelles.
Al vespre aniré a ballar
A cinquanta discoteques
Plenes de fum i de gent
I de noies jovenetes.


Em miraran malament,
Diran que sóc massa vella
Però jo ballaré al compàs
I al ritme de les sirenes.
Les veïnes em veuran
Arribar sense fer fressa
Abraçada a un ballador
Que cercava la mareta.
-S’ha guillat –dirà la gent
del meu barri, amb força pena.
I tancaré els porticons
Dels ulls de les tafaneres.


Em miraré al gran mirall
De damunt la calaixera
I amagaré el sagrat cor
Sota un mocador de seda.
Des de la paret del fons
Em farà l’ullet la tieta
I un raig de sol cercarà
El camí d’una aquarel•la
Amb un paisatge perdut
A l’altre extrem de la Terra.


Quan el sol sigui ben alt
I jo sigui ben desperta
Després d’un bon esmorzar
Per acomiadar la festa
Diré adéu al ballador
Abocada a la finestra.




Cançó de la prostituta que feia sopes de lletres


A prop del teatre Goya s’apleguen tot el dia
estols de prostitutes de diferents edats,
que amb les seves esperes, que semblen avorrides,
estenen un estrany aire pecaminós
per aquell indret vell de la Ronda més trista.


Fa temps en veia una, quan anava a la feina,
que s’assesia al pedrís d’una botiga immensa
plena de rentadores i de televisions
i ordinadors brillants, mirallets del futur.
Feia sopes de lletres esperant els clients,
gairebé sempre vells, d’aspecte solitari,
decadents personatges anònims dels que amaguen
els racons més ombrívols de la meva ciutat.


No anava gens pintada i tant sols palesava
la seva feina aquella espera quotidiana
I unes faldilles curtes, ja passades de moda,
que mostraven el fons d’unes cames molt blanques,
on els rius de la vida hi havien dibuixat
uns blavosos camins de cansament i penes.


Fa temps que no la veig, el paisatge canvia
i ara hi ha noies joves de molts racons del món
empeses per qui sap quines necessitats
o enganys o neguitoses ambicions ben migrades.
Tant de bo hagi pogut aviat prejubilar-se
I fer sopes de lletres a algun hotel petit
vora un mar ben tranquil, que onegi sense pressa,
i atendre ara tan sols els amants més plaents.


El món convencional, d’aire condicionat,
on em moc sense pressa, bandeja les misèries
del món on sobreviuen milers de prostitutes
barates, car les cares són també un altre món.
Per la Ronda més trista la flaire de castanyes
estén la retrobada amb la nova tardor
i una llum de capvespre, pietosa I inútil,
embolcalla les dones que esperen un client.


A la ciutat farcida de vanitats antigues,
i esperances modernes i aparadors inquiets,
els més sòrdids poemes fan cua a les voreres
i les velles misèries retroben el seu port.


Cançó de la perruquera del Raval

La perruquera del Raval
té una mirada de princesa
i un terrat ple de roba estesa
des d’on es veu la catedral.
Va arribar un clar matí de juny
de passatgera clandestina
amb un germà i una cosina
d’alguna terra de molt lluny.


Ara és la reina del carrer,
té dos infants de xocolata,
assecadors brillants, de plata,
i un amant jove que és cambrer.
Endega trenes de colors,
fa permanents a les velletes,
pinta de blau les ungles netes,
vora la Rambla de les Flors.


La perruquera del Raval
té pinces d’or, rulos de canya,
laques de Xina, i una aranya
que li teixeix els mocadors.
Et pot deixar el cabell daurat
si el pas del temps te l’emblanquina
o de color de fusta fina
o d’un vermell agosarat.


Maquilla rostres esvaïts,
perfuma l’aire de canyella,
et torna jove si ja ets vella
i t’abelleix trobar marit.
Té tovalloles de cotó,
pintes de closca de tortuga
una aprenenta que remuga,
i mil bombolles de sabó.


La perruquera del Raval
tanca a l’estiu, una setmana,
i se’n va a veure una germana
que té casada a la Bisbal.
Llavors el cor de la ciutat
des de la Rambla al Paral·lel
sembla que dormi sota un vel
com en un conte de veritat.


Fins que de sobte, algun matí,
torna a arrissar cabells rebels
pinta de roig blanques arrels
i tenyeix ungles amb carmí.
Llavors els músics de carrer,
disciplinats, fan una fila,
i amb barretines de paper
endeguen una cercavila.


I una cançó sense final
i una tonada de violí
diuen a tots que ja és aquí
la perruquera del Raval.


   Júlia Costa 

8 comentaris:

jrrofi8més ha dit...

ei! Júlia una passada de cançons! Feliç Dia de les Dones!!! Josep

M. Antònia ha dit...

Molt bonics. L'últim el tinc i també llegit. Els poemes mai els llegeixo seguits. M'agrada anar-los triant. Llegint trencant, com si fos vers a vers.

vidapervida ha dit...

Vas ser dels primers blogs que vaig llegir i enxarxar al meu, i contínues tenint el recull més impressionant de dones artistes de la paraula.

Un treball constant que ens enriqueix.
Gràcies

Júlia ha dit...

Gràcies, Josep!!!!

Júlia ha dit...

Gràcies, Maria Antònia, sí, n'hi ha alguns que ja els tinc als llibres.

Júlia ha dit...

Moltes gràcies, Vida per Vida, si vols col·laborar m'envies poemes, imatge i referències biogràfiques teves o d'altres poetes i anirem penjant-les al blog.

GLÒRIA ha dit...

Júlia,
Ha estat un plaer llegir-te a tu. Seguiré fent la tat al teu blog.

La lectora corrent ha dit...

Com m'agrada que dones anònimes, humils i senzilles, siguin protagonistes de relats o poemes! Aquesta dona de fer feines immigrant, la que passeja el gosset, la prostituta que fa sopes de lletres... Els poemes denoten la sensibilitat de l'autora. Enhorabona!