dijous, 18 de febrer de 2010

Mireia Calafell, joventut poètica




Mireia Calafell va néixer a Barcelona el 1980. És llicenciada en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra, i ha fet el doctorat de teoria de la literatura i literatura comparada a la UAB. El seu recull Poètiques del cos (Edicions Galerada) va ser el premi Amadeu Oller, 2006. També va rebre el Premi Anna Dodas 2008 que cada dos anys entrega l'Ateneu de Folgueroles a una obra ja publicada per un escriptor novell.

Ha participat en recitals i festivals de poesia com Feminari Maria-Mercè Marçal (Barcelona), Festa de la poesia de Sitges (Barcelona), La Tardor Literària (Tarragona), Poetes de la Vida (Barcelona), Festival Internacional de Poesia Mahalta (Lleida), El temps de les cireres (Seròs, Lleida) i a taules rodones com Filles som de l'argila informe, organitzada pel Centre Dona i Literatura de la Universitat de Barcelona. Sovint forma part de tota mena d'interessants projectes, nacionals i internacionals, relacionats amb temes innovadors com el Net-art o les formes actuals de poesia. L'any 2009 va rebre el premi de poesia López Picó pel llibre Costures.








Poètiques del cos
Cabrera de Mar, Galerada, 2006




Diuen que, al llarg d’una nit d’estiu,
la barbàrie va retre’s homenatge
i nosaltre, per por de tenir por,
no vàrem proclamar
la revolta del llenguatge,
i ara ens toca creure
que és massa tard per a tot
mentre hi ha qui es dissol en lletanies
d’una espera que espera
allò que no vindrà,
i que si ve no sabrem veure,
distrets en el parlar
sense dir res de les imatges,
repassant l’agenda, fent memòria,
desfent-nos en la pantalla, defensant-nos,
fent règim, règim de tot,
ignorant que hi ha secrets,
acceptant les condicions d’unes vacances pagades,
preparant el biberó, que el nen no plor,
firmant contractes –tres mesos més de prova-,
complint discursos, fent cua,
esnifant la pols de la rutina, comprant de tot,
investigant qui parla quan parlem,
tapant-nos la boca, llegint les sobres,
i resignant-nos a saber
qui ens crema la mirada.








Organismes cibernètics que no reconeixeran
el jardí de l’edèn darrere els gratacels
de la ironia, la mort i la perversitat del cos
que excedeix sempre els seus límits,
que és semblant però diferent,
resultat d’interaccions constants,
un producte social que alguns escolliran
per fer estudis de mercat –de mercat!-
traçant divisions inexistents,
i un grup seran els homes, l’altre les dones
(es venera el dualisme d’uns gèneres artificials)
-i què farem amb els qui habiten la frontera,
què direm a Venus Boyz o Murray Hill?
Podries proposar reformar les bases
i distingir la gent segons les pigues de l’escot,
la femesa de les natges, la manera de besar,
l’accent a les parpelles o l’elegància de les mans,
sabent que ens transvestim a cada instant.








LASCIATE OGNI SPERANZA


Surts de la dutxa amb el cabell mullat


i unes ulleres que revelen més del que voldries.


Baixes d’un cinquè i com que encara fas temps


et mires d’aprop al mirall de l’ascenor.


Et pintes els llavis i, en acabat, fas aquell so


que feia la mare: un petó cap endins


que t’ha agradat rebre, i seductora somrius


mentre t’assalten arrugues que no vols veure:


et tapes la boca amb urgència.


Llavors entre els dits, deixes anar l’alè


i la boira al vidre suavitza expressions


i et tens al davant com en una foto antiga


que amb l’índex redibuixes per tenir els ulls més grans.


Però el viatge s’acaba i abans d’obrir la porta,


poses ordre a les solapes com agafant impuls,


un gest cinematogràfic que accentues


omplint els pulmons, i et dius:


això és el dejà vu de cada matí, i penses:


si visqués al desè tindria el doble de temps


per reinventar-me i preparar el veritable


descens, el que comença aquí, just ara.












PISTES


Sempre s’estima igual però diferent, em deies.


I ara entre el cafè i jo provem d’endevinar


si ens condemnava allò que era igual


o bé la diferència és la culpable.


L’amargor com una pista em porta a tu,


que ets a la cuina i amb la cullera dissols


el sucre que ja no em despertarà.


Del teu gest no es desprèn una resposta,


tan sols l’indici d’una pèrdua. Fixa’t:


Jo no tinc ales perquè els omoplats


tornen a ser omplats si tu no els mires.


I tu que no tens esma per volar.


De tan a prop del terra, ja no caurem.


I estimar és caure.

2 comentaris:

GLÒRIA ha dit...

Júlia,
Una altra cop ens sorprens amb una veu nova i jove. Sempre és un plaer veure com cada poeta reinventa el seu propi llenguatge amb paraules de tots.
Salutacions afectuoses!

Júlia ha dit...

Gràcies, Glòria!!!