Roser Matheu, la voluntat resolta

Roser Matheu i Sadó (1892-1985), va néixer a Barcelona. El seu pare era Francesc Matheu, advocat, fill d'indians, també escriptor, i a qui es considera un dels representants de l'esperit de la Renaixença. Roser Matheu va rebre l'educació habitual de les noies burgeses de l'època, però l'ambient intel·lectual de casa seva va estimular las seva vocació literària. Al seu pare li va costar d'acceptar la seva afició literària, encara que més endavant, en veure que era seriosa, li va donar suport. Malgrat això van estar en profund desacord en temes com ara les normes fabrianes. El pare volia editar-li un llibre de poemes però es va fer enrere en demanar Roser Matheu que es publiqués d'acord amb les recents normes establertes. Va rebre alguns premis en jocs florals infantils i juvenils i el 1932 la Flor Natural als Jocs de Barcelona, cosa que també va provocar algun problema en ser el pare un dels organitzadors del certamen, a causa de les possibles suspicàcies que el guardó podria desvetllar. Una anècdota relacionada amb el pare i la seva tossuderia sobre el tema normatiu és que, en insistir Francesc Matheu en mantenir l'article lo, els fabrians l'anomenaven, en broma, Matheu-lo. Avui, afortunadament, la normalitat oficial del lo és ben acceptada.

A partir de 1932 va començar a publicar reculls de poesia: La carena (1933), Cançons de setembre (1936), Poemes a la filla (1949) i Poema de la fam (1952). Són poesies clàssiques, sobre aspectes personals i religiosos i també a l'entorn de la pròpia experiència vital, relacionada amb la guerra civil. Roser Matheu va escriure més endavant una interessant biografia del seu pare i també va desenvolupar tasques d'investigació històrica, col·laborant en projectes del seu marit, Antoni Gallardo, enginyer, arqueòleg i compositor.

Entre els projectes en prosa de Matheu destaquen el llibre Quatre dones catalanes(1972) i l'antologia Les cinc branques: poesia femenina catalana (1945). El primer barreja la biografia, l'anàlisi i les memòries per retratar Dolors Monserdà, Montserrat Garriga, Francesca Bonnemaison i Palmira Jaquetti. El segon, fet amb altres col·laboradors, és la primera antologia de poesia femenina en català que cobreix des de l'Edat Mitjana fins a 1975. Aquestes obres mostren l'interès de Matheu per recuperar la memòria de l'escriptura de dones i seria interessant poder recuperar-les avui amb alguna reedició. Malauradament l'autora és avui poc coneguda, pertany a una generació que va patir molts sotracs i canvis, tant polítics com també estètics. Pagaria la pena, també, poder comptar amb les seves poesies completes en edicions modernes. Roser Matheu va morir l'any 1985, el mateix any que Salvador Espriu, per cert.

V


La Fam em conduïa per la mà
fins a un balcó de boires i d'estrelles;
tota la terra em va mostrar
feta d'horror i meravelles.
No estàvem, sols, al mirador:
a la dreta, el Dejuni, carallarga,
túnica grisa, estret el cinturó;
la Misèria a l'esquerra, boca-amarga
dins un parrac perduda la color.
A poc a poc i pam a pam
el món sencer se'm feia en evidència
i dessota la trista presidència
desfilava l'exèrcit de la fam.
En pujava un udol del mateix so
que el que em sento en la gola que titil·la;
mirallejava lluentor de plor
igual que el que avui tinc a la pupil·la.
Entenia el llenguatge de gemec,
de llavis i de mans crispades
i passaven innúmeres ramades
senyalades com jo, del mateix séc.


Entre la multitud anava un
que de seguida el pensament m'omplia;
i li cridava al punt:
-¿Qui ets tu, que no estàs en rebel·lia,
i tens els braços secs com un sarment,
una conca profunda en lloc de galta
i se't veu dins el pit el cor que salta
com dins una clofolla transparent?
¿Què sents, que la cruel necessitat
pertot arreu del cos se t'endevina
i l'amagues, com el foll enamorat,
a l'erm, amb el voltor i la salvatgina?
¿Com goses fer la teva oració,
oh llavi satisfet de rel amarga,
si menysprees la vida, que s'allarga
amb els béns que ens ha dat nostre Senyor,
que no els creà tan sols per al destí
de la bèstia que no creu ni espera,
més per a tu, únic que tens manera
d'agrair-ho com a present diví?
¿Quina nosa et faria el préssec d'or,
i la llet tota blanca i amorosa,
i la mel de l'abella remorosa,
i el fruit de vinya que fa batre el cor?
¿Com foren enemics del teu lloar
aquestes llengües de lloança pura,
si el Do suprem que l'ànima assegura
vol arraulir-se en forma de menjar?
I si amb l'últim recurs d'herba i de rel
pots mantenir valents el seny i els passos,
digues-me què faries si entre el braços
un fill teu decandís de fam cruel.-


Cercava tots aquells del clam pregon,
i ni rastre en la terra desolada;
però, del flanc ressec, una fillada
s'escampava, incomptable, arreu del món,
i el corb baixava amb un pa en el bec
i l'urpa del lleó la fossa obria.


Em girava amb un aire de gemec,
i era fosa la trista companyia
i fos el mirador del meu instant
en l'alta nit que cap estel desbrossa.


El pensament, damunt l'interrogant,
com una mà en la crossa.




(Del llibre Poema de la fam. Barcelona: Barcino, 1952, p. 25-27)




Ofrena


Amor, que no et sabem el temple, el pòrtic, l'ara
per la terrible ofrena, una vegada encara
penetrem tremolant en l'invisible clos.
Pren-nos ànima i cos
dins el clam mil·lenari que t'invoca;
pren la goluda boca
i els palmells ben oberts,
pren els desigs incerts
i l'ardida escomesa;
pren-nos, Amor, amb la carn tota encesa
i abrivat d'ànsia folla l'esperit.
Mal que tants cops ens hagis ja traït
en la victòira o la desfeta,
uns de més a la turba insatisfeta
venim a tu, captaires famolencs.
Colga en els teus avencs
la voluntat resolta,
què hi fa que ens enganyem una altra volta!
Sobergs d'odi i desig, som, però, els teus esclaus;
accepta avui l'ofrena, que ja farem les paus
quan la Mort ens desclogui les parpelles
davant l'inquietant secret de les estrelles,
i el retrobem tot nu, i ens posi fit a fit
l'inconcebible vol d'un estimar infinit.


(Del llibre Cançons de setembre. Barcelona: La Revista, 1936, p. 5-6)