Maria Àngels Anglada: El món clàssic, el món dels nostres temps, Vic i l'Empordà

Maria Àngels Anglada i Abadal va néixer l'any 1930 a Vic (Osona), en el marc d'una família benestant vigatana, en un ambient familiar apassionat per la música, cosa que queda reflectida en la seva obra. A Barcelona es va llicenciar en Filologia Clàssica i més endavant, per motius familiars, es va traslladar a Figueres, on va viure fins a la seva mort, l'any 1999. Va dedicar una part de la seva vida a l'ensenyament i l'estudi del món clàssic va esdevenir molt important en la seva vida i en la seva literatura.

Dedicada força al món familiar, l'any 1972 va començar a publicar els seus primers poemes. Va destacar com a crítica literària, traductora i assagista i va col·laborar en llibres col·lectius i en diferents publicacions de l'època. L'any 1978 va guanyar el premi Josep Pla amb Les Closes, fet que va contribuir a donar-la a conèixer a la majoria del públic lector. Més endavant va guanyar el premi Lletra d'Or i el Premio Nacional de la Crítica. L'any 1990 es va publicar un recull amb la seva poesia, que encara era poc coneguda. Va viatjar diferents vegades a Grècia, cosa que li va servir de font d'inspiració. L'any 1994 va publicar El violí d'Auschwitz, llibre que va rebre grans elogis i del qual darrerament se n'han venut els drets per tal de fer-ne una pel·lícula. Va rebre molts guardons i reconeixements, entre els quals la Creu de Sant Jordi.

També va dedicar una part de la seva tasca a la literatura infantil i juvenil. Moltes de les seves obres han estat traduïdes a d'altres idiomes. En molts dels seus textos mostra la preocupació per la pau i la guerra o el paper de la dona, a més de la constant presència del món clàssic. Malauradament va morir, de forma una mica prematura, a causa d'un càncer, el dia de Sant Jordi de 1999, a Figueres. Però, per sort per a la nostra cultura, el seu prestigi literari va en augment amb el pas dels anys.

Alguns poemes: 

VIETNAM

Hem vist l'infant creuar els carrers de la mort

germà dels nostres fills, buit de jocs i rialles.

Hem vist l'infant creuar el carrer de la mort

mentre alats corses els seus passos retallen.

Cap alba ja no és nova ni cap rosa innocent

i es glaçaran els mots en el vers dels poetes

si oblidem que els infants petgen camins de mort

-raïms mai madurats, quina amarga verema!

No podem cridar junts contra el crim i la sang

però a la cova profunda on els records s'amaguen

viuran sempre aquests ulls que la por ha entelat

i tenyiran de dol les alegres imatges.

kiparíssia

QUAN EL NOSTRE POBLE ES RETROBARÀ

Quan dits d'alba trauran estranys vels del seu rostre, estols

de mots nous naixeran. Per cingleres de llavis les síl•labes

trescaran com els ràpids isards.

Vell jardí tant de temps emmurat entre tanques,

a milers els penjolls d'unes noves, vermelles cireres

dringaran tot just nades i sé que les mans

que s'hi allarguin mai més no seran decebudes.

No em pregunteu si ho veurem, ans amb mi celebreu-ho

per endavant. Us ho dic amb frisança

i alabastre de vol que m'espolsa

aquest pòsit d'antiga tristesa a les ales.

DE VEGADES, PEL MARÇ

De vegades pel març, l'aire es tornava tebi.

Ales d'abril somreien a frec del campanar,

el bleix del temps gemmat suaument agitava

els jardins de les cases i els jardins de la sang.

Els arbres borronaven. Poc després llavis grèvols

de poncelles besaven aquell vent amorós

i entre el saüc i l'heura s'acoblaven les merles.

Però encara era l'hivern als jardins de la sang:

com infants que es desvetllen a mitja nit i ploren,

els havien bressat amb rondalles de por.

Per als jardins de sang era la primavera

una frisança estèril. El temps, no sempre esquerp,

guardà en calzes madurs la llum dels dies tendres

i a poc a poc floriren els anys del seu estiu.

De vegades, pel març, l'aire es tornava tebi.