Quima Jaume, pels camins poètics de la mar

Quima Jaume va néixer a Cadaqués el 1934. El seu pare era mallorquí i la seva mare, de Cadaqués. L'autora sempre va recordar la bondat infinita dels seus pares als quals va dedicar alguns dels seus llibres. Molt jove va sentir una vocació mística que la va fer entrar al monestir de Sant Pere de les Puelles, de Sarrià, on també havia ingressat la seva germana bessona. Hi va ser tres anys, però es va adonar que aquell no era ben bé el seu camí. L'any 1961 va fer una estada a París. Després es va instal·lar a Barcelona, on va treballar en el camp de l'ensenyament i va cursar Filologia. 

Quima Jaume va escriure des de molt jove. Va tenir amistat amb Rosa Leveroni, que la va encoratjar en el seu camí literari i també amb Anna Maria Dalí. L'obra de Quima Jaume consta de tres llibres de poesia. El primer publicat l'any 1986 a Columna, El temps passa a Cadaqués; el segon, Pels camins remorosos de la mar, va merèixer el premi Carles Riba l’any 1989; entre aquest segon llibre i el tercer, trobem Quatre sonets publicats en el núm. 29 de la revista Vèrtex, dirigida per Josep Ma. Calleja i Àngels Ballvé i un article al Punt Diari titulat Anna Maria Dalí i Cadaquésque va obtenir el premi Carles Rahola de periodisme. El tercer, Del temps i dels somnis, fou publicat pòstumament l’any 1993 dins la Poesia completa a l'editorial Columna.

Quima Jaume va morir el 1993. El càncer li va causar una mort prematura que va impedir la continuació de la seva obra. La temàtica de la seva poesia tracta de Cadaqués,  del mar, de l'amor i el desamor, de la mort, del pas del temps i de l'aprofundiment en l'esperit humà- És una poesia intencionadament comunicativa. Columna va editar, el 1993, la seva poesia completa.

Poemes


CAPVESPRE
El crepuscle ha envaït
a poc a poc la badia
i l'ha omplerta d'una
llum màgica, quasi divina.
El mar s'ha condormit
i les barques es troben com
somortes després del tràngol del migdia.
Un vol de gavines juganeres
ens evoca el cant dels amants.
Els perfils de Pení i es Bufadors
són ombres xineses
que ens recorden l'embruix
dels misteris de la nit.
Hora de capvespre vora mar.
Hora de calma i de repòs,
d'aixoplugar-nos dins nostre
i retrobar tot allò que hem perdut pel camí,
sota un sol xafogós de migdia.


(D'El temps passa a Cadaqués, 1986)






PRELUDI DE L'HIVERN


Es frágil lo real y es inconstante,
también su ley el cambio, infatigable.
O. PAZ


VINDRÀ l'hivern, aquest amic temut.
Caldrà pensar en treure les flassades
fetes de llanes càlides d'antany.
L'estiu, el sol, l'amor són fugissers,
perduren sols al fons de la memòria,
reserva natural per no morir de fred.


Recorro el bosc i em porta al laberint.
Roures immensos em semblen fantasmes.
No trobo la sortida. El verd i el groc
m'atreuen la mirada.
Contrast de vida i mort.
Es resisteix el verd, triomfa el groc,
la natura té lleis.
El cor no en té, viatger entre fulles,
es resisteix a perdre la tendresa.


Estimo el bes, no pas el que és donat
sinó aquell pensat que mai pots perdre.
El somni m'ha atrapat!
Vull que l'hivern em retorni el misteri
de saber que en un full blanc com la neu
sempre hi podrem escriure noms perduts,
recobrar espais on l'amor ens prengué,
on ens desaprengué.


Tancar després els ulls
i el full sense saber
si és certa o no la vida que hem viscut.


(De Del temps i dels somnis, 1993)






ARA QUE ÉS TARD


ARA QUE és tard, i en el recer d'hivern
escalfa poc el sol,
en l'horitzó dibuixes, sempre damunt del mar,
la imatge deliciosa d'abundosos oratges.


Ara que és tard, és hora d'inventari.
Quin gruix, el llibre de la vida!
Del rellotge de sol l'ombra aturada,
no en sents la més petita angoixa.


Cap rencança: estava previst.
Tots els reductes
de fosca són llum dels teus actes.


(De Pels camins remorosos de la mar, 1989)


Percaço el mot


Percaço el mot des de la nit a l’alba,
i d’ell en faig una balma perenne.
Hi tanco dins l’ungit cel de tardor,
el temps que fuig o el gust d’un instant tendre.
Per paranys de contraris t’endinses tu, poema,
vius el somni del cor dins de l’insomni,
fas un conjur en les fortes tempestes,
ets incentiu ardent en les bonances,
ets la sàvia harmonia dels contraris.


De Pels camins remorosos de la mar.


Dins d’una cambra blanca


És blanca i freda la cambra
com la neu sobre els sembrats.
L’ànima et fuig, amiga.
Quant de temps t’ha acompanyat!
No saps qui sóc?
-Silenci.
Ressegueixo el monòleg
perdut pel camp nevat
d’aquesta cambra blanca.
No et puc seguir, mormoles.
Que lluny,
que lluny,
on ets?
Passat, present, s’encalcen
pel laberint del temps.
Per la finestra veig
el salze: plora.
Quin desmai de recances!
De nou mormoles, ah!
Te’n vas al niu de la infantesa.
Què hi trobes?
No res, gairebé res.
Tu que has tingut des de l’aurora al vespre
un llit tot fet de marbre.
Te’n vas, quin fred t’emportes!
Ara pagues els tic-tacs
de maleïts rellotges.
Però aquell del mur,
de la petita església blanca,
segueix inalterable, el sol i l’ombra
l’embolcallen amb un fidel amor.

No miro més el salze,

plora,
cada cop més.
Quin desmai de recances!...
T’estimo, saps?
-Silenci.


Inèdit