En l'entrevista que menciono en el post anterior, a Montserrat Abelló, aquesta poeta parla de Felícia Fuster (1921), remarcant que Fuster arriba tard a la poesia i és una poeta magnífica. Felícia Fuster és d'aquells artistes integrals que es desenvolupen en camps diversos de forma excel·lent. Fuster és escriptora, pintora i traductora. Avui es considera una de les veus més singulars de la literatura catalana contemporània, encara que potser el fet de viure a França ha fet que no fos tan coneguda a casa nostra com caldria. Instal·lada a París des dels anys cinquanta, es caracteritza per una forta personalitat, amb un gran afany de llibertat que es palesa en tots els aspectes de la seva vida.
A la web d'escriptors.com trobem aquestes referències a la seva poesia:
Fuster escriu des de la introspecció existencial i amb un alt grau d'exigència i experimentació formal. La solitud i l'autoafirmació, però, produeixen una escriptura que s'obre per a tothom i no fuig el compromís social. L'experimentació l'apropa tant a formes d'avantguarda com a la tradició japonesa, seguint una trajectòria projectada a Catalunya des dels anys vint i trenta del segle XX.
Sobre la seva obra poètica, Fuster va ser una revelació amb la publicació del seu primer recull, Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils (1984; finalista premi Carles Riba), als 63 anys. L’any 1987 va publicar dos reculls, Aquelles cordes del vent i I encara (premi Vicent Andrés Estellés), que continuaven en la línia del llibre anterior fins a formar-ne un trilogia, basada en una mateixa tècnica de monòlegs de poesia autobiogràfica i confessional, d’imatgeria molt original, de filiació avantguardista. Versió original (1996) és una llarga i profunda meditació lírica sobre la guerra dels Balcans, mentre Sorra de temps absent (1998; finalista premi Màrius Torres) trenca amb la seva poètica anterior per endinsar-se encara més en el terreny de l’experimentalisme.El darrer recull, Postals no escrites (2001), és una crònica d’un viatge al Japó i un homenatge a la cultura oriental, escrita en haikús a la manera de Basho. De la seva tasca com a traductora caldria destacar-ne l’antologia Poesia japonesa contemporània (1988) i Obra negra (1984) de Marguerite Yourcenar.
Felícia Fuster va crear la Fundació que porta el seu nom i que lliura beques a joves creadors en els camps plàstic i literari.
Mai
No tinc rellotge ni destí.
Tinc fred; en el meu test gelat
no hi creix cap mot per abrigar-me,
només el gran desert dels telegrames muts
del àugurs o dels nàufrags.
El passaport que riu ja no m'inventa
el cordam
dels viatges ni el llapis de color,
inútil,
damunt les meves mitges
blanques. Hauré d'anar-me'n, sí,
a peu.
avar com l'heura, el tren no passa.
Tant és.
Si algú em veiés creuar els records
li diria: detura'm
i digue'm què no sóc, què ja no porto.
No tinc rellotge ni destí,
ni mocador de llet, ni cel de pomes.
Els peus, feixucs, em cauen.
El cap
em pesa com un món. I se'm desfulla.
La pell se'n va,
ja no ens trobarem més.
Tinc fred. Tinc por. Tinc aquell fred
immens, que sols el cor
mesura. El que no donen més que els vius.
El fred que no s'enterra.
Mai.
(Del llibre Aquelles cordes del vent, Barcelona: Proa, 1987)
No. No em ve
ni d'Amic ni d'Amat
Aquest desfici em ve
del que és i sembla
I se'ns desfan els dits que saben regar el viure
Amb ulls de nit i pedres
els homes -provisoris- es despullen
de sentits tatuats
fins al morat dels ossos
Capcinejant en desvariegen
dins del vestit tallat a mida de la guerra
cosit tacat amb la sang de Caín
nova i més nova i sense estrelles
Caín Caín centre del fil
sastre de mort
eina sense perdó enllà de la distància
nus maleït que ofegues
dintre de les conques
tota claror viscuda
La destrucció per sempre
indestructible
Per què ens has segellat
-parany- amb la teva immanència
(Del llibre Versió original. València: Germania, 1996)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada