Maria Beneyto, sòlida veu del sud

Maria Beneyto (València, 1925) va ser poeta i novel·lista. Va viure durant un temps a Madrid i durant els anys 50 va contactar amb sectors intel·lectuals valencians. Entre la seva obra narrativa cal remarcar La dona forta (1967), considerada la novel·la valenciana més interessant d'aquella dècada. Maria Beneyto va morir el dia 15 de març de 2011.

Autora d'una obra poètica molt important en català i castellà, de formació sòlida i autodidacta, amb molts premis, entre els quals el de les Lletres Valencianes, cal pensar el poc coneguda que és encara aquesta autora a Catalunya, en comparació, per exemple, a Estellés i d'altres poetes. A València s'ha editat la seva poesia completa fins l'any 93, però no és fàcil trobar el volum a les llibreries habituals, si no és per encàrrec. Si ja es fa difícil saber què es cou, literàriament parlant, pel País Valencià o les Illes, en general, conèixer a fons les dones poetes d'aquells indrets, feliçment encara en actiu, és una tasca encara més complexa.

RECERCA

Caldria anar amb peus de neu, petits,
a saludar l’intacte de l’aurora.
A deixar-li la pau dels rams més tendres
caldria anar amb passos fets de flor.

(Després, derrocar arbres plens de nius
per a les creus de mort, per als incendis.
I remoure al fosc cec tristors pregones
esbrinant bé després què és un ocell.)

Caldria que a la set d’un cigne blanc
refrescàssem les tèbies alegries.
Caldria recercar els capolls tímids
per al gran desdejuni del matí.

(Després, tornar al fum. Desfer sorolls
per als infants que avui han de morir-se.
Després, girar-se a Déu i preguntar-li
per aqueixes angúnies innocents.)

Caldria anar, curant de no ser vent,
on les plomes voldrien formar ales.
Caldria anar al túnel de les brises
a cercar les maragdes envoltants.

(Després, alçar les mans, aquestes, brutes,
interrogant per què, per què. Clamant.
Després, cridar fins a quedar-se tous
deixant a Déu el buit. A ses paraules.)



Maria BENEYTO, Poesia (1952-1993), Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1997.

L’ENGANY


Jo sóc la dona forta de la Santa Escriptura.
(Mai no hi hagué més feble, més humil criatura.)
Mai no hi hagué un silenci més compacte que el meu
tancant els camins vívids a més crescuda veu.
Ells em motegen freda, i serena, i valenta.
I estic plena de pànic i de tristor calenta.
Ells són sens rels pregones, i sens força i sens pau.
Ells són el covard sempre, o el dolent, o l’esclau.
Ells són els vents aqueixos que ajuden tota flama,
ells, folls, els gots de l’ombra, la veu tensa que clama.
I jo no sé quin núvol equivocat i estrany
posà en mi l’aigua aquesta, de font que no em pertany.
Però mai no vaig dir-los: «Companys, també sóc terra.
De flama sóc i d’aigua, d’elements sempre en guerra...»
No els diguí la por meua a la nit, a la mort.
Prop de mi, no sabria que estic morint-me, el fort...
No és l’estil meu, sabeu-ho, lluir per la ferida
la vida.



Maria BENEYTO, Poesia (1952-1993), Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1997.

Rosa Fabregat, elegància i calidesa

Rosa Fabregat (1933) té una llarga trajectòria en la literatura catalana, tant en el camp de la narrativa com en el de la poesia. Ahir vaig assistir a la presentació del seu darrer llibre, A la vora de l'aigua (Editorial Pagès) ja que una amiga també escriptora, Montserrat Galícia, que ha coincidit amb ella en les activitats de la Societat Catalana de Ciència-ficció, m'hi va convidar. La sala de l'Ateneu de Barcelona vessava poesia i entre el públic hi havia pesos pesants del gènere, com ara Montserrat Abelló o Feliu Formosa.

Farmacèutica de professió, doctora en aquesta especialitat, Rosa Fabregat ha fet de l'escriptura la seva passió. Ella mateixa, ahir, admetia que no ha guanyat massa premis, però que el premi de poesia Vila de Martorell, el 1978, fa tot just trenta anys, la va animar força a continuar endavant amb la literatura. Vuit novel·les, amb temes capdavanters, com la ciència-ficció, contes, articles, una dotzena llarga de poemaris, amb traduccions a diferents llengües, avalen el seu pes en el context de la literatura catalana, a més d'haver realitzat una tasca d'animació cultural importantíssima per tot arreu on ha anat.

La imatge de Fabregat és esvelta i elegant, com un Modigliani, cosa que es pot copsar en la fotografia que penjo, manllevada de la seva web. Una elegància seriosa que s'il·lumina absolutament quan parla i somriu, i una vitalitat immensa i aclaparadora que em va fer dubtar molt i molt, ahir, del seu anunci de retirada, ni que sigui parcial, de la literatura.

BOIRA BAIXA
(Primer bri d’herba, I)

Quan hagis mort del tot
potser lamentarem, en públic,
amb compunció hipòcrita,
la mortalla de silenci
i el llac d’indiferència
en la qual, viva,
et vàrem submergir.
Llavors ja sabràs el secret
de l’enigma
que amaga tot poema.
Un dia
Veus joves foradaran l’aqüífer
On la tenien segellada,
i brollarà del teu pou artesià,
més nítida i viva que mai,
la teva llum.

Isabel Barriel, MOLT MÉS que una mestra versificadora

Llisquen les paraules
com la pluja contra el vidre,
com els dits sobre el teclat,
com la llum damunt del mar,
com el vent sobre les fulles,
com el fum damunt del foc...

Inicio amb Isabel Barriel la referència a dones-poetes actuals que potser no han publicat en format paper o ho han fet de forma molt limitada. Encara no hem aconseguit esbrinar si publicar en els blogs és, o no, 'publicar'. Hi ha temes no resolts, per exemple, què passa si presentes a un concurs que demana obra inèdita un poema o uns poemes penjats a internet?

A efectes pràctics i lectors, jo considero que un blog té la mateixa categoria que un llibre, una revista, un diari. L'important és el contingut. Publicar en paper, i més, avui, no vol dir res més, sinó que has tingut una oportunitat de fer-ho, gràcies al fet que algun editor ha confiat en tu (cas minoritari), que tens coneguts importants en els àmbits editorials, dels mitjans de comunicació, acadèmics o polítics, o que has invertit una part dels teus diners en l'edició, cosa que passa fins i tot en les millors famílies. Sobre premis, només cal veure el Nadal d'enguany, ai... I pel que fa als petits, més seriosos, que comporten edició i fins i tot algun caleró, la difusió, en general, del llibre publicat, resulta depriment.

Isabel Barriel és un exemple de constància i productivitat poètica. Cedeix sense problemes els seus poemes a qui els vulgui utilitzar i en té per a tots els moments i circumstàncies. Que no compti encara, que jo sàiga, amb un llibre ben editat i il·lustrat, pel que fa, per exemple, a la seva producció per a infants, mostra la miopia i gasiveria existents pel medi suposadament intel·lectual i pedagògic que ens envolta. En un recull de blogs educatius la defineixen com a 'mestra versificadora', però és molt més que això, és una poeta de veritat. Joan Oliver, bandejat en el seu temps a causa del monopoli espriuà es definia, imagino que amb la ironia que el caracteritzava, com a 'versificador' o 'versaire'. Avui sabem que era molt més que no pas això, un gran poeta. Com Barriel. Avui, en el camp intel·lectual, ser mestra sembla una vulgaritat, i si ets versificadora, no cal ni parlar-ne.

Gaudiu de tots els blogs de Barriel, té poemes de tota mena i per a tots els gustos. Poemes per a infants, poemes de l'experiència i dels sentiments per a adults, pomes inspirats pels seus viatges... El que és bo per als infants ho és per als grans, per cert. De tota manera, segur que hi trobareu 'els vostres'.

Inger Christensen

Ha mort la poeta danesa Inger Christensen, molt coneguda al seu país, candidata al Nobel en més d'una ocasió i gairebé desconeguda a casa nostra. Si ja costa de difondre la poesia, si, a més, costa trobar llibres de poemes de dones catalanes o espanyoles, si... no cal ni pensar de quina manera podem arribar a llegir la poesia de dones estrangeres, encara més de països petits, si no és que algú esforçat i coratjós les tradueix i penja en algun lloc de la xarxa. Sobre Christensen, de moment no he trobat per internet res traduït al català, ni tan sols al castellà, encara que continuaré buscant. Actualment passem per un moment estrany, en el qual és més fàcil trobar llibres que parlen sobre literatura, sobre teoria literària, que no pas traduccions serioses dels autors que s'esmenten en aquests llibres. Ja no demano traduccions de 'tot' sinó antologies, que són uns llibres molt útils que t'acosten a les obres literàries desconegudes. Antologies que podrien fins i tot ser bilingües, però això ja seria demanar massa. Doncs bé, hauré de copiar un poema en anglès, què hi farem... Si sabés prou anglès el traduiria. L'alfabet sempre ha estat font d'inspiració, jo mateixa vaig escriure un poema seguint la sèrie alfabètica, per a les biblioteques escolars. Números i lletres tenen molta poesia simbòlica i no tan simbòlica. És una mica trist que es parli una mica en profunditat d'aquestes autores quan moren, la veritat.

Alphabet

1

apricot trees exist, apricot trees exist



2

bracken exists; and blackberries, blackberries;
bromine exists; and hydrogen, hydrogen



3

cicadas exist; chicory, chromium,
citrus trees; cicadas exist;
cicadas, cedars, cypresses, the cerebellum



4

doves exist, dreamers, and dolls;
killers exist, and doves, and doves;
haze, dioxin, and days; days
exist, days and death; and poems
exist; poems, days, death



5

early fall exists; aftertaste, afterthought;
seclusion and angels exist;
widows and elk exist; every
detail exists; memory, memory's light;
afterglow exists; oaks, elms,
junipers, sameness, loneliness exist;
eider ducks, spiders, and vinegar
exist, and the future, the future



6

fisherbird herons exist, with their grey-blue arching
backs, with their black-feathered crests and their
bright-feathered tails they exist; in colonies
they exist, in the so-called Old World;
fish, too, exist, and ospreys, ptarmigans,
falcons, sweetgrass, and the fleeces of sheep;
fig trees and the products of fission exist;
errors exist, instrumental, systemic,
random; remote control exists, and birds;
and fruit trees exist, fruittherein the orchard where
apricot trees exist, apricot trees exist
in countries whose warmth will call forth the exact
colour of apricots in the flesh



7

given limits exist, streets, oblivion

and grass and gourds and goats and gorse,
eagerness exists, given limits

branches exist, wind lifting them exists,
and the lone drawing made by the branches

of the tree called an oak tree exists,
of the tree called an ash tree, a birch tree,
a cedar tree, the drawing repeated

in the gravel garden path; weeping
exists as well, fireweed and mugwort,
hostages, greylag geese, greylags and their young;

and guns exist, an enigmatic back yard;
overgrown, sere, gemmed just with red currants,
guns exist; in the midst of the lit-up
chemical ghetto guns exist
with their old-fashioned, peaceable precision

guns and wailing women, full as
greedy owls exist; the scene of the crime exists;
the scene of the crime, drowsy, normal, abstract,
bathed in a whitewashed, godforsaken light,
this poisonous, white, crumbling poem



8

whisperings exist, whisperings exist
harvest, history, and Halley's

comet exist; hosts exist, hordes
high commanders, hollows, and within the hollows
half-shadows, within the half-shadows occasional

hares, occasional hanging leaves shading the hollow where
bracken exists, and blackberries, blackberries
occasional hares hidden under the leaves

and gardens exist, horticulture, the elder tree's
pale flowers, still as a seething hymn;
the half-moon exists, half-silk, and the whole
heliocentric haze that has dreamed
these devoted brains, their luck, and human skin

human skin and houses exist, with Hades
rehousing the horse and the dog and the shadows
of glory, hope; and the river of vengeance;
hail under stoneskies exists, the hydrangeas'
white, bright-shining, blue or greenish

fogs of sleep, occasionally pink, a few
sterile patches exist, and beneath
the angled Armageddon of the arching heavens, poison,
the poison helicopter's humming harps above the henbane,
shepherd's purse, and flax, henbane, shepherd's purse
and flax; this last, hermetic writing,
written otherwise only by children; and wheat,
wheat in wheatfields exists, the head-spinning

horizontal knowledge of wheatfields, half-lives,
famine, and honey; and deepest in the heart,
otherwise as ever only deepest in the heart,
the roots of the hazel, the hazel that stands
on the hillslope of the heart, tough and hardy,
an accumulated weekday of Angelic orders;
high-speed, hyacinthic in its decay, life,
on earth as it is in heaven