Gemma Gorga, ritme, imatges i experiència poètica

Darrerament estic fent una mena de prova, miro per les llibreries i biblioteques quines autores hi són representades, ni que sigui amb un ocult volum entre els molts dels poetes de sexe masculí. Una de les autores de les quals fa poc vaig trobar un llibre en una llibreria és Gemma Gorga. El llibre que vaig trobar va ser Ocellania, i em va agradar molt. No coneixia massa aquesta autora, he vist que hi ha força referències sobre ella a la xarxa i que gaudeix ja d'un gran prestigi en els cercles poètics d'autors de la seva generació.

Gemma Gorga i López (Barcelona, 1968), és doctora en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona, on actualment treballa com a professora. L’any 1994 va guanyar el premi Memorial Conxa Millan. Ha publicat dos llibres de poemes: Ocellania (Barcelona, Parsifal Edicions, 1997, IX Premi de Poesia “Rosa Leveroni”) i El desordre de les mans (Lleida, Pagès Editors, 2003, finalista del VII Premi Màrius Torres). La seva tasca docent i investigadora s’ha centrat en l’àmbit de la literatura hispànica de l’Edat Mitjana i de l’Edat d’Or.

La casa

Els ossos són llargs passadissos blancs on sempre

fa fred, com si la mort s’hagués deixat la porta

oberta. Potser el cor és el lloc on primer

germina l’espora del dolor, humida i roja,

però és als ossos on aquest dolor perdura,

insistent, com un grapadet de pols sorrenca.

L’aire es cargola, es descargola, empeny, escampa

fotografies damunt aquestes tovalles

on tan difícil és acabar-se el sopar

ara que no hi ets, ara que el menjador s’omple

amb les papallones absurdes del record.

Intento fixar-los les ales amb agulles

ben fines, però sense voler em punxo els dits

i els llavis. I ja no puc dir, ja no puc fer

res més que passar-les d’una mà a una altra mà:

fotografies com petites calaveres

entre el ser del passat i el no ser del present.

LLIBRE DELS MINUTS

Número 7

Quan era petita li agradava tapar el vidre de la

llanterna amb la mà i mirar a contraclaror el

perfil borrós dels dits, d’un vermell aigualit, els

ossets quiescents com crisàlides, la seda blanca

de la pell. Constantment aquell desig que la

llum li travessés la carn u li arribés ben endins

del cor, com si tota ella fos un fanalet xinés de

paper fi. Amb els anys va entendre, però, que al

centre de la rosa sempre és de nit.

Número 45

Quants quilòmetres queden encara per arribar

a l’oblit, a la terra promesa on ja no hi siguis per

sempre mai? Et mous de nit, avances secretament

per les arrels dels objectes, aprofitant la con-

nivència de les ombres. Avances sense aixecar

sospites, com els boscos quan dormen els ocells i

les aigües. Eres al lloc d’on he fugit aquest

matí, seràs al lloc on arribaré aquest vespre.

Tres poemes inèdits

Sopar a soles

M’assec a taula amb la flor del gessamí

i el perfum esglaonat de la violeta

nocturna. M’acompanya la sagacitat

del mosquit, amagat al revers de les ones

acústiques. Percebo el mastegar estellós

del corc, la parpella atenta del mort

que vigila el pas de les culleretes de plata.

I la set, que s’aboca al vertigen ritual del vi.

I la nostàlgia, que de tant en tant agita les cortines

amb un remoreig de paraules irremeiables.

No volia compartir aquest vespre amb ningú,

però cada racó de solitud estava habitat d’abans.

Gavians per l’aniversari

Xisclen cel enllà els anys de bec tort.

Cada deu de juny, quan surto al balcó,

en són més, potser tants, sens dubte massa.

Un estol d’ocells voraços de mi,

d’aquest insecte minúscul en què

m’he anat convertint sense adonar-me’n.

Desapareix l’horitzó d’any en any

sota el vaivé neguitós d’unes ales

que tornen de manera inapel∙lable.

A la sala d’espera, tot recordant un conte

Set anys com set matalassos prims,

apilats en algun racó entrefosc de la memòria.

I els mesos, que arriben gairebé fins al sostre.

I les setmanes, cosides per tots quatre costats,

ja impossibles de recuperar.

I els dies, que es van impregnant

de l’olor persistent de llana humida.

I entre dia i dia, aquesta nosa menuda

i esfèrica que creix al ritme de la por,

com un gangli enfadat amb la sang.