diumenge, 29 de novembre de 2009

Gemma Gorga, ritme, imatges i experiència poètica






Darrerament estic fent una mena de prova, miro per les llibreries i biblioteques quines autores hi són representades, ni que sigui amb un ocult volum entre els molts dels poetes de sexe masculí. Una de les autores de les quals fa poc vaig trobar un llibre en una llibreria és Gemma Gorga. El llibre que vaig trobar va ser Ocellania, i em va agradar molt. No coneixia massa aquesta autora, he vist que hi ha força referències sobre ella a la xarxa i que gaudeix ja d'un gran prestigi en els cercles poètics d'autors de la seva generació.


Gemma Gorga i López (Barcelona, 1968), és doctora en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona, on actualment treballa com a professora. L’any 1994 va guanyar el premi Memorial Conxa Millan. Ha publicat dos llibres de poemes: Ocellania (Barcelona, Parsifal Edicions, 1997, IX Premi de Poesia “Rosa Leveroni”) i El desordre de les mans (Lleida, Pagès Editors, 2003, finalista del VII Premi Màrius Torres). La seva tasca docent i investigadora s’ha centrat en l’àmbit de la literatura hispànica de l’Edat Mitjana i de l’Edat d’Or.




La casa


Els ossos són llargs passadissos blancs on sempre
fa fred, com si la mort s’hagués deixat la porta
oberta. Potser el cor és el lloc on primer
germina l’espora del dolor, humida i roja,
però és als ossos on aquest dolor perdura,
insistent, com un grapadet de pols sorrenca.
L’aire es cargola, es descargola, empeny, escampa
fotografies damunt aquestes tovalles
on tan difícil és acabar-se el sopar
ara que no hi ets, ara que el menjador s’omple
amb les papallones absurdes del record.
Intento fixar-los les ales amb agulles
ben fines, però sense voler em punxo els dits
i els llavis. I ja no puc dir, ja no puc fer
res més que passar-les d’una mà a una altra mà:
fotografies com petites calaveres
entre el ser del passat i el no ser del present.


LLIBRE DELS MINUTS


Número 7


Quan era petita li agradava tapar el vidre de la
llanterna amb la mà i mirar a contraclaror el
perfil borrós dels dits, d’un vermell aigualit, els
ossets quiescents com crisàlides, la seda blanca
de la pell. Constantment aquell desig que la
llum li travessés la carn u li arribés ben endins
del cor, com si tota ella fos un fanalet xinés de
paper fi. Amb els anys va entendre, però, que al
centre de la rosa sempre és de nit.


Número 45


Quants quilòmetres queden encara per arribar
a l’oblit, a la terra promesa on ja no hi siguis per
sempre mai? Et mous de nit, avances secretament
per les arrels dels objectes, aprofitant la con-
nivència de les ombres. Avances sense aixecar
sospites, com els boscos quan dormen els ocells i
les aigües. Eres al lloc d’on he fugit aquest
matí, seràs al lloc on arribaré aquest vespre.


Tres poemes inèdits




Sopar a soles


M’assec a taula amb la flor del gessamí
i el perfum esglaonat de la violeta
nocturna. M’acompanya la sagacitat
del mosquit, amagat al revers de les ones
acústiques. Percebo el mastegar estellós
del corc, la parpella atenta del mort
que vigila el pas de les culleretes de plata.
I la set, que s’aboca al vertigen ritual del vi.
I la nostàlgia, que de tant en tant agita les cortines
amb un remoreig de paraules irremeiables.


No volia compartir aquest vespre amb ningú,
però cada racó de solitud estava habitat d’abans.




Gavians per l’aniversari


Xisclen cel enllà els anys de bec tort.
Cada deu de juny, quan surto al balcó,
en són més, potser tants, sens dubte massa.
Un estol d’ocells voraços de mi,
d’aquest insecte minúscul en què
m’he anat convertint sense adonar-me’n.
Desapareix l’horitzó d’any en any
sota el vaivé neguitós d’unes ales
que tornen de manera inapel∙lable.




A la sala d’espera, tot recordant un conte


Set anys com set matalassos prims,
apilats en algun racó entrefosc de la memòria.
I els mesos, que arriben gairebé fins al sostre.
I les setmanes, cosides per tots quatre costats,
ja impossibles de recuperar.
I els dies, que es van impregnant
de l’olor persistent de llana humida.
I entre dia i dia, aquesta nosa menuda
i esfèrica que creix al ritme de la por,
com un gangli enfadat amb la sang.

5 comentaris:

GLÒRIA ha dit...

Júlia,
Wstic molt contenta de que ens facis sortís la Gemma Gorga a qui jo vaig dedicar un post fa quasi dos anys. És una veu molt especial i, curiosament, un dels poemes que has triat, també el vaig triar jo.
Enhorabona una vegada més per aquest blog on ens guardes tantes veus íntimes, baixes, fils especials de pensaments diversos.
Una abraçada!

Júlia ha dit...

Gràcies, Glòria, la veritat és que fent aquest blog estic jo també descobrint moltes grans autores que no coneixia o coneixia molt poquet.

Maica Duaigües ha dit...

És veritat, Gemma Gorga és una poetessa exquisida, jo la he descobert aquest any, amb el seu últim llibre MUR, i penso cercar els anteriors.
En el programa num.243, SARAU DE POESIA, de Calafell Ràdio, del 12-04-15, llegeixo el primer capítol del llibre. Us poso l'enllaç per si els voleu escoltar: http://nasdelalluna.blogspot.com.es/2015/04/article-243-sarau-de-poesia-4a.html

Júlia ha dit...

moltes gràcies, MAICA!!!

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.