Teresa Costa-Gramunt (Barcelona, 1951) és una autora amb múltiples interessos i d'un gruix intel·lectual considerable. És també dissenyadora, especialitzada en ex-libris i moltes coses més. Col·labora sovint en mitjans de comunicació, i en revistes científiques i culturals, com ara Vilanova digital, L'Hora del Garraf, L'Eco de Sitges, Diari de Vilanova, El 3 de Vuit i les revistes 08800 i Bonart
Ha rebut diversos premis literaris:
Don-na, 1990: El vel d'Harmonia
Eugeni Molero, 1998: Recull d'articles literaris i d'opinió referits al Garraf
Flor Natural als Jocs Florals de la Ginesta d'Or, Perpinyà, 2002: L'ull de Polifem
Flor Natural als Jocs Florals de la Ginesta d'Or, Perpinyà, 2004: Anno Domini
Josep Maria Benet i Caparà, 2006: L'escala
Ha traduït al català La veritable història de la Lídia de Cadaqués, d'Eugeni d'Ors (2002) -amb Oriol Pi de Cabanyes- i Històries i llegendes, de Víctor Balaguer (2002). També ha fet la traducció al castellà de Roca-Sastre, una vindicació del realisme, d'Oriol Pi de Cabanyes (2004). Autora, juntament amb Yaratullah Monturiol, de l'antologia de poesia espiritual femenina Lluernes al celobert (2006)
Publicacions:
Investigació i divulgació
Flor a l'ombra : Reflexions sobre el femení. Valls: Cossetània, 2006
Narrativa
El vel d'Harmonia. Barcelona: Institut Català de la Dona, 1991
L'àngel incorruptible. Lleida: Pagès, 1997
La crisàlide. Lleida: Pagès, 2002
Sol ponent, sol ixent. Barcelona: Comte d'Aure, 2004
L'ull de Polifem. Tarragona: Arola, 2004
Com un despertar de la memòria. Barcelona: Comte d'Aure, 2006
El saber del cor. Barcelona: Meteora, 2008
Poesia
Llibre d'Unai. Lleida: Pagès, 1994
La porta índia. Barcelona: Edi-Liber, 1997
Treball de camp. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 1999
Addicte a la bellesa. Barcelona: Edi-Liber, 2000
El cantor sense llengua. Vilanova i la Geltrú: Institut d'Estudis Penedesencs, 2000
Noviluni a Washington. Palma de Mallorca: Moll, 2001
Temps, espai. Tarragona: Arola, 2001
El rostre del vent. Barcelona: Comte d'Aure, 2002
La memòria dels jardins. Barcelona: Comte d'Aure, 2005
Santuari grec. Palma de Mallorca: Moll, 2005
Anno Domini. Barcelona: Comte d'Aure, 2006
Cinc visions. Lleida: Pagès, 2006
L'escala. Badalona: Omicron, 2007
Sojorn a Roma. Sitges: Papers de Terramar, 2007
El mirall de Circe. Barcelona: Comte d'Aure, 2008
London. Tarragona: Arola, 2009
Biografies:
Jordi Santacana. Calafell: Art Dama, 2005
Estudis literaris:
Llibre de l'Amic. Barcelona: La Busca, 2002
Descripció i viatges:
Ex-libris al·legòrics a les 41 comarques de Catalunya. Barcelona: Institut Català de la Dona, 1992
Estampes de Cuba. Barcelona: Proa, 2001
Forma part d'aquesta xarxa d'intel·lectuals de molta categoria, escampats per Catalunya, coneguts i valorats a nivell local, en aquest cas al Garraf, on viu, i amb molta activitat literària, però que no troben, crec jo, tot el ressò merescut en l'àmbit general de la nostra literatura. Amb Oriol Pi de Cabanyes formen una parella d'un gruix intel·lectual considerable que en un altre context més obert i europeu hauria esdevingut allò que en diuen de culte. Teresa Costa-Gramunt és força present a la xarxa pel que fa a les seves múltiples activitats en l'àmbit cultural, però no tant pel que fa a trobar a internet els seus poemes. Una de les darreres publicacions de l'autora ha estat El saber del cor, llibre breu i molt interessant sobre relacions personals en les quals el coneixement afectiu passa per damunt del coneixement raonable.
Dos poemes del seu llibre Santuari grec:
Descansem a les escales dels pòrtics,
i a poc a poc ens retorna l'alè.
El gregal bufeteja el rostre,
despentina els cabells.
El vent, aquí dalt, ens enlaira.
Les albes columnes imposen poques paraules.
¿Es fan visibles als ulls del present,
les petges d'una altra existència?
Quan Mnèsicles va crear aquest espai
hi havia, sobre un fons blau,
un sostre pintat d'estrelles.
En qualsevol moment es podia produir la cita, sí,
l'instant del cristal·lí enamorament.
Athena nua
Una lleugera remor d'ales desvetlla la tarda:
el sol penetra les pedres, les escalfa, les perfuma.
Athena surt de l'aigua, nua.
Tirèsies la veu, parpelleja, sua.
La verge l'encega, li pren l'esguard,
i el vent de l'espant besa el front del vell.
Mai mes no veurà els peixos nedant,
els gallarets ardents, el verd dels prats.
Athena remou el fons de la mirada ferida,
hi llança el raig d'una llum divina:
d'ara en endavant Tirèsies profetitzarà
allò que tots hauríem de saber mirar
amb l'ull inexorable de la consciència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada