Josefa Contijoch va néixer a Manlleu el 1940, en una família d'impressors i llibreters. Va estudiar comerç i idiomes al seu poble i després filologia a la Universitat de Barcelona. Des de l'any de la seva creació (1992, per iniciativa de Montserrat Abelló i Maria-Mercè Marçal) forma part del Comitè d'Escriptores del Centre Català del PEN Club; és de l'equip fundador del col·lectiu QUARK POESIA.
Les seves primeres obres de poesia, en castellà, són dels anys 60 i les escriu en castellà. Anys després va començar a publicar en català: Quadern de vacances (una lectura d'El segon sexe) (1983; Premi Miquel Martí i Pol de poesia de CC. OO. 1981), Ales intactes (1996; Premi de Poesia Salvador Espriu 1994), Les lentes il·lusions (2001; Premi Màrius Torres 2000) i Congesta (2007). També ha conreat conreat la narrativa amb novel·les com Potala (1986), La dona liquada (1990) o Els dies infinits (2001), així com narrativa infantil, llibres de crítica literària o assaig com Les vacants (2005), i és traductora del francès.
Contijoch, autora de gruix intel·lectual molt important, és de les autores amb reconeixement en l'àmbit cultural, està ben representada a la xarxa i ha participat en festivals de poesia i iniciatives literàries diverses. Les seves poesies han estat traduïdes a diferents llengües, ella mateixa n'ha fet força versions al castellà.
Del llibre Ales intactes:
The white sails still fly seaward,
Seaward flying,
Unbroken wings.
(T.S. Eliot)
Pot no tenir res a veure el projecte
que fas de tu mateix i el tu mateix
que trobes cap d'uns anys. Començaràs
a comprovar: realitat i desig
són enemics. Es porten la contrària.
Què hi fa allò que volies de tu?
No compta ja el que t'imaginaves.
Compta només el resultat final:
qui ets, què fas i la fràgil volada
d'unes ales intactes.
As time goes by
Del llibre: Les lentes il·lusions:
Parmi les êtres humains, on ne reconnaît pleinement l'existence que de ceux qu'on aime.
(Simone Weil)
Tota passió hipnòtica passa
conversa casual entre desconeguts que passen
crits de nàufrags passavolants per l'autopista
m'agrada veure passar el mar
des de la finestreta estant penses
boies i flotadors passen ones
i tot passant penses que estrany
sempre acabo plorant per una cosa o altra
penses no passa res
per dur que sigui de passar
les coses passen
passen de pressa als anys
i allò ni clar ni fosc que anomenem la vida
mai no hauries imaginat
que la pèrdua irreparable també passa
buides i esperes que passi alguna cosa
que ompli i es quedi
però res no es queda i tot cansa
per això sempre acabes esperant
que passi alguna cosa
mentre preguntes per què el cor demana tant
el buit tens de l'espera
un buit folrat de capes de cendra
de capes de vidre de capes de paper
guardar de què serveix guardar preguntes
esperes com si no hagués passat res
i tot hagués de passar encara
t'agraden els inicis no els finals
treus la cadira i seus
passen ramats de paraules per la carena
pel tall de la ganiveta
seguint el curs errant i laberíntic
i mentre passen els dies perdurables penses
és estrany que el cor pugui anhelar
l'afecte d'ombres fugaces que passen.
Les lentes il·lusions
Lentes com una cosa pesada
com una cosa arrossegada
les lentes il·lusions deficitàries
lentament repten pel camí de ponent
lentament criden ajut sens fi
a d'altres coses pesades
que les empenyin pures
pel lent i esfilagarsat
camí de ponent.
Insomni
Quan a la nit la son no ve
i véns tu i m'interrogues
(poble meu què t'he fet?)
desolació de la quimera regne mort
i m'interrogues
digue'm què vols saber
fins que no arribi l'alba
digue'm què podria dir-te
que fos enraonat i potser just i necessari
digue'm què vols qui sóc
abans l'ocell no canti
la traïdoria de la llum
que no permet marge d'error
ni dret al dubte.
Del llibre: Congesta
Coses que es perden:
la clau de casa
la clau d'entrar al jardí
el camí del jardí que portava a la bassa
els joncs de vora l'aigua
l'estantissa blancor del borrissol
de l'àngel que passava
els nenúfars oberts
la mirada d'esplendor atònita
que començava a preguntar per què
i extasiada mirava les coses que es fonien
mentre eren mirades.
Àngel caigut en la nit del jardí de les roses
en el llot més pudent de la nit del jardí de les roses
en la misèria de la nit del jardí de les roses
en el jardí on és amor o és tedi
en l'oblit on tot és sempre amor
com una daga al coll
com un forçat crit ronc d'auxili
en la zona més fosca de la nit del jardí de les roses.
No saps res del teu somni
només les ombres mòbils sempre en ruta
no saps res del recer que arrecera
no saps res de l'il·limitat confí
del sopluig que esmicola l'esclat no en sap res
ni de l'arrel xuclant tenebra
i en va ple el món d'aquestes coses
ho diu la vella fressa de la nit
i el vent ho canta als espais duradors
on els somnis circulen
a mercè de l'impuls que els arrossega.
2 comentaris:
no en sabia res Júlia, i no serà que volto per Manlleu, ara hi veig una certa influència o m'ho sembla a mi de Vinyoli. Me l'apunto.
Bon cap de setmana
Doncs ara que ho comentes... podria ser.
Publica un comentari a l'entrada