Marta Pessarrodona, clàssica i sòlida

Marta Pessarrodona i Artigues (Terrassa, Vallès Occidental 1941) és una poetessa i crítica literària catalana. És també un pes pesat de la llengua catalana, amb una trajectòria polifacètica i diversa i amb una gran cultura cosmopolita, cosa que no és habitual en el món intel·lectual del present. Ha estat lectora d'espanyol a la Universitat de Nottingham el 1986 i ha coordinat la Comissió Internacional per a la Difusió de la Cultura Catalana, dependent del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Té diversos treballs sobre Virginia Woolf i el grup de Bloomsbury, i ha traduït, Susan Sontag, Doris Lessing, Erica Jong, Simone de Beauvoir i Marguerite Duras. La seva poesia, que en algunes referències titllen de càustica i una mica lapidària, realista, sense artifici retòric aparent, sovint sentenciosa i irònica, es fa difícil de classificar. Ha escrit articles a Avui i El Temps. El 1997 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Podeu trobar més referències sobre la poesia de Pessarrodona a l'espai Lletra de la UOC. També podeu trobar més poemes aquí. Com en el cas d'altres dones de tanta categoria i encara que ha obtingut premis i reconeixements, crec que no és comparable la difusió que s'ha fet de la seva obra i trajectòria amb aquella que hauria obtingut un home amb un bagatge semblant. La veritat és que fa vergonya constatar que poc s'aprofiten la creativitat, l'experiència, la intel·ligència i la saviesa de persones com Marta Pessarrodona en els nostres mitjans de comunicació actuals. Afortunadament, l'Editorial Meteora va publicar fa poc temps una antologia de la seva poesia.

Algunes obres (prosa, poesia i assaig):

Primers dies de 1968 (1968)
Setembre 30 (prologat per Gabriel Ferrater, 1969)
Vida privada (1972)
Memòria (1979)
A favor meu, nostre (1981)
Berlin suite (1985)
Homenatge a Walter Benjamin (1988)
Les senyores-senyores ens els triem calbs (1988)
Nessa: narracions (1988)
Tria de poemes (1994)
L'amor a Barcelona (1998)
Fauna (1994)
Barcelona, una nova ciutat europea (1995)
Montserrat Roig: un retrat
Maria Aurèlia Capmany: un retrat
Frederica Montseny: un retrat
El segle de les dones (2002)
Virginia Woolf in the Midlands (Londres. Anglo-Catalan Society, 2004)
Caterina Albert: un retrat, amb fotografies de Pilar Aymerich (Institut Català de la Dona, 2005)
Mercè Rodoreda i el seu temps (2005)
Donasses. Protagonistes de la Catalunya moderna (2006).


Uns quants poemes:

LONDRES 1967

Aquí amb aquesta llengua et diria, mandrosament,
entre glop i glop de tea, "dear friend",
i et duria a la riba del Thames i t'explicaria la Tower
i més crims que no s'hi van cometre.
També t'agafaria de la mà i en el reading-room del British
t'ensenyaria que no hi ha cap llibre, entre els milers de llibres,
que expliqui l'enveja del nostre poble. Veuries
homes plens de saviesa orfes de la pretensió
dels nostres importants filòsofs de Vic.

Veuries que tindries alta la mirada quan diguessis,
fos a qui fos, que tu ets poeta, que tu vols ser poeta,
que vols dir el que veus, el que desitges
i els límits atrofiats de les persones i de les coses.
Però tot d'una i sense saber com, et trobaries a la Tate Gallery
explicant història d'Espanya davant d'una tela d'en Tàpìes.
Contaries a aquell anglès tan anglès
que el teu pare, com tants pares, va anar a la guerra
i que no vol parlar i que no vol pensar
i que només sense paraules comprèn les ganes
d'estrall de paradissos de vidre.

També aniries a una tomba en un cementiri allunyat
i veuries l'efígie barbada, parlaries amb la gent d'allí on fos,
et corprendria el dolor davant les tendetes pobres de Petticoat Lane
i t'adonaries que ser pobre és trist arreu.
Sabates gastades que la gent compra, atmosfera de menjar putrefacte.
Però et sentiries tan lliure i feliç
que no cobejaries cap deler de retorn,
si no t'esperessin els amics i les ratlles que volies estripar
i tota la feina que queda per fer.

Es fa tard, en aquest parc ja queda poca gent.
El metro estarà mig solitari i els carrers
cantaran la inhumanitat de les grans ciutats.
En alguns d'ells potser una mà criminal
llucarà assedegada de la sang que voldria, profanament, beure.
Ho diuen els diaris del vespre i deu ser cert.





CARNET D'IDENTITAT: FEBRER 1969

Quan hagi passat aquest temps,
i la història se n'apropiï,
espero trobar-me ben lluny
-cremades totes les naus
que temptin al retorn.
Deixaré, ja refets,
els patriotes d'ofici.
M’instal•laré de pròfug
-ofici sempre poètic.
Llegiré, de tant en tant,
els diaris i m'esgarrifaré
de veure noves tempestes.

Aquí, probablement, naixeran
nous calbs que detentaran,
en nom d'antics i perillosos
càrrecs subterranis,
les més pròsperes gerències.
I els polemistes, que quan
no tenen tema l'inventen.
No voldré saber res
dels qui xuclen dels monopolis:
els deixaré tots sols
la feina de salvar-nos.
Ja ho he dit:
llegiré els diaris, vell,
allunyat, sense cap
temptació possible.


LLIÇÓ DE COSES

Llarg aprenentatge,
el del cinisme.

Qualsevol fe
et pagarà amb fred,
i l'hivern és llarg,
dura massa.

Viuràs tot el que cal
per veure
coincidir contraris.

I si ets poeta
t'embolicaràs
en petites coses,

cridaràs per minses
injustícies i et bandejaran
tots els partits polítics.

La censura seran els amics,
tu mateix,
impàvid de contemplar,
per primera vegada,
que la terra gira,
i que res
res no ho detura.

COME D'ANNUNZIO

Vocació de la teva dissort.
Quan t'abraço

penso desfer tant de malsons,
d'angúnies, de litres
escoltats en tolls inexplicables.

I ploro
(allò que als catorze anys
vaig prometre de no fer).

Els dies són ja sols vertigen
morint i morint obstinats.
Amor, amor, única treva,
difícil conquesta contra tu,
contra la teva irremeiable fe
de solitud sense tòpics,

de sofriment que puc veure
des d'una tendresa estèril,
escoltant les rialles glaçades,
i l'estúpid soroll de fal•leres
massa quotidianes.

AQUEST ANY NINGÚ NO M'ENVIARÀ CAP CADLEIA

Exercici ben estèril, el de recordar dates.
Algú, sé ben bé qui, em dirà: "Bon aniversari!"
I no podré deixar de pensar en tot una mica,
amb una por freda travessant-me l'esquena
-basarda absoluta de coses, moments
sense atur que traïdorament m'esperen-.
Un gat de pèl ben roig trepitja la gespa;
el jardí és immens i sé que ho tinc tot
i sé que no tinc res, excepte una memòria,
i una absència absoluta, i la certesa rara
que eles paraules sovint prenen massa forma.
Veig una paret alta, altíssima, i encara
que tinc forces sé que no podré pas saltar-la.
Decididament, deixaré de mirar per la finestra:
la dona de fer feines vol netejar la cambra.
Un any més: desig i destrucció mesclant-se.