dissabte, 6 de juny de 2009

Maria Oleart, el diàleg constant




Maria Oleart va néixer a Barcelona l'any 1929. Va viure de petita al Masnou. Després de la guerra civil la família va tornar a Barcelona. L'any 1956, Maria Oleart es va casar amb l'escultor Tomàs Bel, de qui se separaria anys després. Van tenir dos fills, Tomàs i Joana. Joana Bel és també una escriptora reconeguda.

L'obra de Maria Oleart és heterogènia i àmplia. Va publicar llibres de poesia, però també alguns de prosa —entre els quals dos de narrativa infantil— i textos diversos, entrevistes, narracions, articles, sobretot a la revista Alella. A més a més de l'obra publicada, s'han conservat nombrosos poemes i contes que encara resten inèdits.

El caràcter apassionat de l'autora la va abocar a l'acció cultural en diferents àmbits. Va participar a la revista Alella com a membre del consell de redacció; va ser cofundadora i després presidenta de l'IPECC (Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana)i i va ser cofundadora de l'associació Josep Narcís Roca i Ferreres, així com membre de l'AELC i del PEN Club Internacional. L'any 1981 es va incorporar a la Junta de l'Associació.

Un dels elements principals que trobem en els seus escrits és la relació amb la natura.La reflexió i la consciència sobre l'ésser femení és una altra de les temàtiques habituals en la seva obra.

Els seus escrits són sempre converses, ja sigui amb els morts, com el pare a Enllà o amb Anaïs Nin a Versos a Anaïs, amb les amigues i els amics, com ho indiquen clarament els títols dels seus llibres, amb referència a Joan Maragall, Anaïs Nin, Virginia Woolf o Caterina Albert, o amb la natura.

Maria Oleart va morir a Alella el 6 de febrer de 1996. Aquesta ciutat ha donat el seu nom a un premi molt prestigiós de poesia.

Ha florit una dàlia
de color lila
de cara a la paret.
Haig de girar-la
si vull veure-la.
No crec que les flors tinguin
capricis estranys.
Ella deu saber
que per molt de cara que es posi
tu no la miraràs.

(Del llibre Enllà. Barcelona: Maria Oleart, 1974)


Quan vas deixar de parlar
vàrem dir:
La gent enraona massa!
Ara jo parlo per tu i per mi.
Quantes paraules sobren!

(Del llibre Enllà. Barcelona: Maria Oleart, 1974)


Mantinc
un sord diàleg
amb el silenci
com perfum
de mimosa
tofuda.
La meva raó
no coneix
resposta,
però cada cor
té deu formes
de bategar
i no hi ha
cap veritat
que no tingui
set cares.

(Del llibre M'empasso pols quan beso la terra. Palma de Mallorca: Moll, 1983)


Per empassar-me,
lleugera,
mots dissonants,
no hi ha com jo.
El mal d'estómac
em pot venir
d'un clar de lluna
massa vehement.

Per fer l'amor,
sempre a ple sol,
sense coixí i
amb verda rel,
no hi ha com jo:
Dues esquenes
s'aguanten bé,
una als rajols...

Si l'hora lenta
marxa inclinada
d'un massa pes
d'enyorament,
la ruixo amb aigua.
Passa ben fresca
-no hi ha com jo-
i ben lenta igual.

(Del llibre M'empasso pols quan beso la terra. Palma de Mallorca: Moll, 1983)

4 comentaris:

glòria ha dit...

Gràcies Júlia per fer-me descobrir una altra veu que és alhora moltes veus.
Salutacions.

Júlia ha dit...

De res, Glòria, és un plaer!!!

Anònim ha dit...

Hola,
sols volia dir-te que
m'agrada molt el blog, i la tasca que fas.
em descobreixes sovint poetes extraordinàries com esta maria oleart.
gràcies,
maria.

Júlia ha dit...

Gràcies, Maria, la veritat és que vaig començar per casualitat i m'estic sorprenent del nombre i qualitat d'aquestes escriptores, em sembla que aquest blog no s'acabarà mai.

Encara és més sorprenent en casos com aquest, en els quals les persones tenien una vida social i literària important i, malgrat això, són encara poc conegudes.