Dolors Monserdà

Dolors Monserdà (1845-1919) va ser una gran excepció en el seu temps, perquè escriure i fer activisme cultural dirigit a la dona ja era, en èpoques passades, una heroïcitat, malgrat la protagonista agosarada fos de classe alta i no es considerés, de moment, de nació oprimida. Només cal recordar la bronca que li cau a la pobra Regenta clarinesca quan, de joveneta, descobreixen que escriu poemes... a la Mare de Déu. No és estrany, doncs, que Salvà, per exemple, se sentís fins i tot una mica avergonyida de les seves aficions. Monserdà, a més, no es va limitar a escriure quatre poesies, sinó que va tocar tots els gèneres i va desenvolupar una gran tasca periodística.

Monserdà va néixer al carrer de la Palla, al cor de la ciutat de Barcelona. Va tenir un germà pintor, Enric Monserdà, biografiat per Feliu Elies, un gran, immens, oblidat també. La pintura era, en aquella època, el motor de la migrada cultureta catalana d’aleshores i Monserdà va poder conèixer molts personatges importants d’aquells anys, a les tertúlies del seu germà: Milà i Fontanals, Frederic Soler, Vilanova, Marià Aguiló, Clavé, Monturiol...

En una publicació dirigida per Clavé hi va començar a escriure, cap al 1862, els primers versos i també alguns articles com ara un sobre l’abolició de l’esclavitud. En aquelles tertúlies va conèixer Josepa Massanés, poetessa tarragonina avui també força oblidada, més gran que ella. Monserdà es va casar el 1865 amb l’argenter Eusebi Macià, el seu pare també era argenter. Els joiers formaven una certa aristocràcia menestral a la ciutat, fet aquest que queda molt ben explicat a novel·les com ara Mariona Rebull, d’Ignaci Agustí. Va tenir quatre fills, dos dels quals van morir de petits. Dolors, que va néixer el 1892, es va casar amb Puig i Cadafalch i Angelina, dos anys més jove, es va casar amb un advocat.

Monserdà va escriure poesia, narrativa, teatre. Va estrenar un parell d’obres al Romea. Catalunya es trobava immersa en l’optimisme una mica fràgil de la Renaixença. En aquella època trobem altres dones escriptores, totes elles dedicades a la poesia, i de les quals costa avui recuperar textos: la mencionada Massanés, a qui més endavant Monserdà va biografiar, Victòria Penya d’Amer, Pilar Maspons i Labrós, Joaquina Santamaria i Ventura, Agnes Armengol, Manuela de los Herreros, Margairda Caimari...


Va participar en els Jocs Florals, plataforma literària i fins i tot política de la Renaixença. Escrivia molt i de pressa, tenia una activa vida cultural i una gran projecció social. Va guanyar molts premis en aquests certàmens, encara que no la van arribar a fer mestra en Gai Saber. Va presidir però els Jocs el 1909, any en el qual Víctor Català irromp en la literatura catalana amb Solitud. Les dues escriptores van ser molt amigues. Sorprèn el volum de les seves col·laboracions en publicacions diverses, cosa que ha fet que se la considerés la primera dona de rellevància en el periodisme català. Molts articles eren de temàtica social i política, des d’una òptica conservadora però avançada: Entre els publicats a «La Renaixensa»: "La producció de la dona" (1879), "La veritat sobre l'exposició universal de Barcelona" (1888), "Les senyoras i el lliurecanvi" (1881), "Les víctimes del treball" (1882), "Lo restabliment del divorci a França" (1884), "Los catalans i l'aprovació de l'article 15" (1889), "La qüestió obrera" (1891), "La calamitat de lo barato" (1895). Entre els de «La Veu de Catalunya», destaquem: "Una orientació sobre el problema dels captaires" (1906), "Els rellogats" (1918).

La creixent importància de la novel·la va fer que Monserdà es prengues com un repte i una obligació escriure’n. La producció novel·lística s'inicia amb "La Montserrat" (1893). Més endavant, "La família Asparó" (1900), "La fabricanta" (1904) i "La Quitèria" (1906). Uns anys més tard, "Maria Glòria" (1917) i, pòstumament, "Buscant una ànima" (1920). Monserdà escrivia també contes, alguns dels quals s'apleguen en el recull "Del món" (1908) publicat en dos voluments per la Biblioteca Popular de l'Avenç.


Monserdà situa els seus personatges en un temps i un espai coneguts, els seus, els de la societat barcelonina de la segona meitat del XIX i inicis del XX i ens forneix d'un valuós testimoni dels usos socioculturals de la burgesia barcelonina. Les protagonistes són, especialment, les dones, burgeses, menestrals o obreres que viuen problemàtiques relacionades amb el seu entorn social i conflictes derivats de la seva condició de dones. Els escenaris són, essencialment, barcelonins: Ciutat Vella, l'Eixample, els barris més suburbials, i els espais on es desplacen els barcelonins: les torres -Sarrià, Sant Gervasi-, els balnearis d'estiueig -Larrua/Caldetes-, els nous espais cap on es desplacen les fàbriques -Sant Martí de Provençals... Les seves dones responen sovint a dos arquetipus, un és el model tradicional de dona més frívola que no comprèn la realitat i, l’altra, la dona intel·ligent, amb formació, capaç d’administrar bens i negocis.

En els darrers anys de la seva vida es dedicà plenament a la fundació i direcció, d'ençà el 1910, del Patronat per a l'Obrera de l'Agulla, obra en la qual es va materializar el seu compromís social amb un dels sectors de dones més desafortunats, el de les cosidores, ofici aquest, el de l'agulla, que encara continua força menystingut i mal pagat. La tasca del Patronat pretenia, a grans trets, afrontar la problemàtica originada pel treball a domicili, la la producció que es feia a casa, en què s'ocupava mà d'obra femenina, sense horaris, a preu fet, un preu que depenia dels intermediaris i de les fluctuacions de la temporada. Dolors Monserdà intentà, amb el Patronat, omplir les temporades baixes en un taller propi, amb la finalitat d'assegurar les vendes i els encàrrecs a les associades, així com un seguit de serveis com borsa de treball, assistència mèdica gratuïta, fils i cotó a preu de fàbrica... Alhora, la Lliga de Compradores s'encarregava de sensibilitzar les dones per tal que no compressin en establiments que es nodrien dels productes de l'explotació, amb la qual cosa van sorgir les llistes blanques d'establiments. També es preocupaven del progrés cultural de les cosidores. La mateixa Monserdà els dirigí nombroses conferències. Una mica el que fan avui algunes associacions a favor del mercat just o de rebutjar productes fets per infants explotats.


Aquesta tasca inspirà la novel·la, "Maria Gloria", testimoni de la coherència entre el seu pensament i les seves actuacions. Va recollir les seves diees a obres com "Orientacions per a la dòna catalana" (1909), on aplega el seu pensament i les seves reflexions al voltant del paper social de la dona. Monserdà en teoria seguia les consigners de l’educació cristiana, la família com a base de la vida, el paper tradicional de la dona com a mare i esposa per damunt d’altres activitats, la pàtria idealitzada, a la qual cal contribuir amb sacrifici i exemplaritat (el seu lema era LLAR, ART, PÀTRIA, DÉU). De fet, la seva aportació pràctica va molt més enllà de les seves pròpies idees convencionals.

Dolors Monserdà va morir a Sarrià el 31 de març de 1919, mentre Barcelona es trobava paralitzada per la vaga de la Canadenca. Les il·lusions generades en aquella època d'eufòria cultural i de grans problemes socials s'esberlarien molt aviat.



LO RETORN
La tartana s'és vinguda,
los infants ja hi salten dins.
¡Adéu siau, esplais alegres
dels clars dies de l'estiu!
D'aquell aplec de belleses,
avui, no en resta altre encís
que els pilots de fulles seques
que el vent passant fa cruixir.
La verdor de camps i vinyes
poc a poc s'ha esgrogueït;
i les flors ja no hi gallegen
per les vores dels camins.
Ja no es veu penjar dels arbres
lo fruit ros i el flonjo niu;
sols dins son pelló de punxes,
la castanya hi branda humil.
Per entre boires polsoses
resten planures i cims;
i el poblet i la parròquia
s'esfumen sota un cel gris.
Tot s'esborra; tot s'allunya;
tan sols, entre mig dels pins,
s'esguarden les parets blanques
de l'ermita del Sant Crist.
Del Sant Crist que tantes voltes
he pregat per los qui estim...
que al braç de la jove mare
m'hi deixa veure un nou fill.