Maria Antònia Salvà (Palma, 1869 - Llucmajor, 1958) es considera la primera poeta moderna en català, de forma oficial. Va relacionar-se amb la cultura de la Renaixença mallorquina i la protegí l’ombra de Costa i Llobera. Aviat va contactar amb la generació de poetes més joves com el mallorquí Miquel Ferrà o Josep Carner que la dóna a conèixer a Barcelona, sobretot amb la traducció de Mireia (1917) de Frederic Mistral. Maria Antònia Salvà destacà força com a traductora. De la seva obra destaquen els poemaris Espigues en flor (1926), El retorn (1934) i Lluneta del pagès (1952). De família pagesa benestant, amb el pare advocat, ella mateixa, filla dels seus temps, sentia un cert malestar en ser una dona escriptora. Potser sincerament o per quedar bé en la societat que l’envoltava manifestava que, malgrat ser conca, la finalitat de la dona era el matrimoni i la maternitat. Durant la guerra sembla que simpatitzà, a causa de la seva situació social, amb el bàndol franquista, però aviat va formar part de la resistència intel·lectual catalanista de la postguerra.
Com ha passat amb d'altres escriptores , l'obra de Maria Antònia Salvà ha hagut de superar els prejudicis que socialment han situat la literatura escrita per dones en un segon nivell. En l'actualitat, però, és considerada una clàssica catalana. Va viure molts anys, era una venerable velleta quan l’any 1957 l’editorial Selecta va publicar-ne una antologia, a la contraportada de la qual es pot llegir ‘Maria Antònia Salvà en la seva gloriosa senectud, resideix a Lluchmajor, al cor de la terra font de la seva inspiració’. Malgrat les lloances no es va escapar de les brometes d’alguns senyors intel·lectuals moderns, sovint d’una mediocritat evident, com us podeu imaginar (soltera, benestant, i amb una temàtica poètica força conservadora!). Avui és de les poques que es poden trobar a les antologies canòniques.
Ensaïmada
A Josep Carner
Un mallorquí del pla, veient la lluna
—esblanqueïda de mirar les tofes
dels ametllers florits—, se n'ullprenia,
i en veure-la tan blanca i tan rodona,
volgué provar de treure'n una imatge.
El pobre s'afanyava nit i dia
barrejant la farina, els ous, el sucre
i la mantega flonja. No arribava
a atènyer l'ideal; però seguia
maldant, i aquella gent que mai va veure
el món per un forat, meravellada
i enllepolida ensems, l'alçava mestre:
Mestre en el gai saber de llepolia.
Oh, tu, Poeta que has gustat tan d'hora
les menges tropicals, la xocolata
de Torí, tan famosa, i la delícia
de les llemineries catalanes,
vulguis, benèvol, acceptar la Roda
de la Fortuna, en forma d'ensaïmada:
d'una ensaïmada humil, ben mallorquina.
Això calia: humilitat, dolcesa;
i els angelics suaus s'han deixat tondre
les rosses cabelleres per facir-la.
Mmmm, quina gana em fa venir, aquest poema...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada