Clementina es diu, Clementina es deia...

Clementina Arderiu i Voltas (Barcelona, 1889-1976) ha estat l'afortunada poeta (veient el panorama) que mai no obliden les antologies convencionals, suposo que a causa d'haver estat l'esposa de Carles Riba. La crítica literària la situa dins la poesia postsimbolista, moviment que neix cap al 1915 per a renovar el noucentisme i de fet, ja abans de casar-se l'inclouen en una antologia de l'època. Filla també d'argenter, el 1916 es va casar amb el poeta Carles Riba, però la seva poesia sembla més propera a un altre dels grans noms de l'època, Josep Carner. El meu admirat Ricard Salvat recordo que en les seves classes de la universitat, allà pels primers setanta, parlava del poeta que neix i del poeta que es fa i de com quan es reuneixen ambdues condicions s'arriba a l'excel·lència, per a ell Riba era un poeta que 's'havia fet' però Clementina era genuïna, poeta des de sempre. El primer llibre publicat per Arderiu va ser Cançons i elegies (1916), al qual van seguir títols com Sempre i ara (1946), que havia guanyat el premi Joaquim Folguera el 1938, És a dir (1958) o L'esperança encara (1969).

Com es sabut, ella i Carles Riba van viure a França fins el 1943 per a després instal·lar-se tots dos a Barcelona i convertir-se en referent de les noves generacions, cosa que també, de forma inevitable, va propiciar una gran incondicionalitat dels sectors de la resistència cultural vers la seva tasca. Cal reconèixer que van ser, i en aquella època resulta admirable, dels darrers en marxar i dels primers en tornar. La seva poesia la va aplegar Arderiu a Obra poètica, Barcelona, Edicions 62, 1973. Clementina Arderiu, de forma inevitable, va quedar en un segon terme i va haver de tirar endavant una família nombrosa. L'època també ho amarava tot plegat de conservadurisme i la religió tenia molt de pes, com es prou sabut. Les confessions de Leveroni recullen alguna anècdota de Carles Riba flirtejant amb ella, sembla que, com deia el seriós Riba, en broma, s'enamorava de les poetesses. Que gent tant seriosa tingués les seves relliscades té la seva gràcia i els fa molt més humans. Que els hagi sortit un nét com en Pau Riba, encara en té molta més i encara els fa més i més humans. Que els fills d'en Pau Riba cantin en castellà ja és el súmmum.

EL NOM

Clementina em dic,

Clementina em deia.

Altre temps jo fui

un xic temorega;

el nom m'era llarg

igual que una queixa

i em punyia el cor

quan les amiguetes,

per fer-me enutjar,

molts cops me'l retreien:

“Quin nom més bonic!

-deia alguna d'elles-,

però no t'escau:

és nom de princesa.”

“Ai, quin nom estrany!”

moltes altres feien;

i jo al fons de tot

sentia l'enveja

dels seus noms tan clars

de Maria o Pepa.

Clementina em dic,

Clementina em deia.

Però un any s'enfuig

i un altre any governa.

Aquell nom que abans

féu ma timidesa

i es tornà després

una dolça fressa

sobre el llavi nu

-jo mateixa el deia-

ara m'és honor

i m'és meravella.

Cap nom no és tan bell

damunt de la terra

com el que l'amat

em canta a l'orella,

i entra en els recers

de l'ànima meva

i em puja al cervell

i em clou les parpelles.

Del cel de l'amor

tombava una estrella…

Ara el nom em lluu

damunt de la testa.

Clementina em dic,

Clementina em deia.