divendres, 5 de desembre de 2008

Rosa Leveroni

Rosa Leveroni (Barcelona, 1910-1985). En algunes referències biogràfiques s'hi troben afirmacions com ara: la seva poesia es troba influïda pel mestratge de Carles Riba, tant en els models formals com en el refús de la superficialitat i el barroquisme. Possiblement, els personatges d'aquella època s'influenciaven mútuament, com és natural. Vaig sentir parlar de Leveroni, com de tants autors i fets, per primera vegada, a las classes de Ricard Salvat. Després se l'ha reivindicat força i ha passat a ser, de gairebé una desconeguda, una poetessa de la tríada capitolina que les antologies convencionals no obliden mai (Arderiu-Marçal-Leveroni, i una mica de Salvà), malgrat que mentre va viure tampoc és que els mitjans es fessin massa ressò de la seva obra. Per la publicació de les seves confessions hem pogut saber que va tenir una llarga història amorosa amb Ferran Soldevila i alguna brometa de flirteig amb Riba. Aquelles noies de l'emblemàtica Escola de Bibliotecàries, belles, decidides, benestants, joves, intel·ligents, coratjoses i republicanes devien desvetllar passions i elles, sense companys de la seva edat a l'aula, segurament, com ens ha passat a totes, devien admirar molt i molt els seus intel·lectuals mestres en una època en la qual es creia, encara que ara ens costi de reconèixer que els homes eren superiors. La seva obra és breu i es troba recollida en dos volums: Poesia (1981) i Contes (1985). Va escriure també assaig i crítica literària (sobre Ausiàs March, especialment). Durant la postguerra va desenvolupar una tasca important en la represa de la cultura i la llengua catalanes. L'any 1982 se li va atorgar la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Va ser una de les primeres membres i, posteriorment, sòcia d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va romandre soltera, timonejant el negoci familiar.



TESTAMENT

Quan l'hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d'un tros de cel marí;
vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d'una cala ben fina.
L'olivera d'argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit.
La bandera d'oblit d'una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca.
I saber-me que sóc en el redós suau
un bri d'herba només de la divina pau.


1 comentari:

Arlequí ha dit...

Hola Júlia! Bona manera d'homenatjar la Leveroni. Si no et fa res penjaré l'enllaç del post al bloc Antaviana!
Una abraçada.