M'endreço el senderó
davant de casa.
He rasat les roderes,
he espedregat
i he cremat l'argelaga.
De fet abasto el món:
sense parets,
sense crestalls de vidre
i a les voreres, mansoia,
jau la força del vent
quan desperta la terra.
Cremo fulles i branques,
i aquest fum de la tarda
somriu al Déu
que m'ha esperat de sempre
a punta de capvespre.
Olga Xirinacs, Llençol de noces (1978)
1 comentari:
Bon poema i bon homenatge, l'Olga se'l mereix!
Publica un comentari a l'entrada