diumenge, 8 de juny de 2014

ZAHRA HASNAOUI



Zahra Hasnaoui (El Aaiun, 1963)


El problema del Sahara i l'enquistament d'un problema que sembla no tenir solució a curt termini no pot obviar el moviment cultural lligat a las persones que el pateixen. En aquests darrers anys hem pogut conèixer l'existència d'un gran nombre de poetes saharauis, de totes les edats, algunes de les quals han escrit també en d'altres idiomes com ara el castellà. Malauradament la seva poesia està encara poc traduïda i publicada i en català, de moment, no he trobat res, tot i que més endavant intentaré fer alguna versió a partir de les que he trobat per la xarxa en castellà.

Inicio aquestes entrades dedicades a les poetes saharauis amb Zahra Hasnaoui. Aquesta escriptora, després de la invasió marroquí de l'Aaiun es va veure forçada a marxar a estudiar, paradoxalment al Marroc. Més endavant arribaria a Espanya on es va llicenciar en filologia anglesa a la Universitat Complutense de Madrid.

Va viatjar als campaments de refugiats on durant anys va desenvolupar la tasca de locutora en les programacions en espanyol de la Radio Nacional Saharaui.  En l'actualitat resideix a Espanya on desenvolupa moltes activitats relacionades amb la cultura del seu poble. Ha donat conferències a l'estat espanyol i a l'estranger. Escriu en castellà, forma part d'un grup d'escriptors saharauis, Generació de la amistad, i ha participat en dues antologies de poesia saharaui. Els seus temes són diversos, els amics desapareguts, la seva ciutat natal, la situació de la dona, la pau dels activistes, els drets humans...

Zahra Hasnaoui és força present a la xarxa però es fa més difícil trobar textos d'autores que escriuen en hasania, la llengua del seu poble. La transcripció del seu nom l'he trobat feta de formes diferents i al final he escrit la que m'ha semblat més usada tot i que el nom complet crec que és Zahra El Hasnaoui Ahmed.

Breu recull

Sahrauia



Tuve sed, y tus dedos
escanciaron el rocío.

Tuve hambre,
de pan, de paz,
y tus cantos me colmaron.

Con la capa de estrellas,
arropaste la noche gélida,
acercaste la luna y la brisa marina.

Espíritu,
Alegría, esperanza,
cómo compensarte, dime,
cómo superar la magia.

Tiris

¿Cómo se tatúa la huella si nunca existió?

Te he soñado tendiendo puentes hacia mis brazos…
Brujería, magia femenina, murmuran entonando bismillah...
Rasgaré el velo que cubre tu belleza...algún día…
Bailaremos rodeadas de diablos traviesos, y estrellas danzarinas,
sin mantos, sin lazos…piel a piel…
Celebraré el solsticio de primavera hasta que se duerma la luna, y duerma yo,
abriendo las venas a los lagartos sedientos de nosotros.


Se me olvidó

Se me olvidó
dedicar un poema
a la fuerza invisible
de la mujer afgana.
A la niña Malala
que con letra carmesí
pinta caminos prohibidos.
A la espiga que se dobla
en un monte andino.
Al poeta,
al músico,
al cooperante
que se sacude la mano
y limpia de espinas la tiende,
al amigo sin fronteras.
A la caricia del viento
en un lunar de Tiris,
a las sonrisas del sol
en mis ondas marinas.
Al enigma de tus ojos
cómplice de mi insomnio.
Al silencio de tu boca,
a veces, afluente
y otras, espada.
Se me olvidó tanto...


El silencio de las nubes


A las nubes no les quedan pastores.
Nómadas taciturnas
tras los rebaños de dromedarios,
las risas de los niños, los frigs de jaimas,
los pozos verdes y las melfas cantarinas…

Todo es distinto.

Se fueron…
y vino el silencio
a cubrir la infinidad
de narcótica pausa.
Adormece al río,
al viento enmudece,
vacío… en la mirada,
en la palabra… intención.

No queda nada.

La sombra de las nubes consuela a una huérfana acacia.

Las fuentes

Renuncio a aceptar
tu infidelidad amañada.

Renuncio a tu maquillaje rojizo,
ese,
que me trae la realidad desvirtuada.

Busco recuerdos
en las rendijas
de mi memoria rota.

Una esquina,
un guardia de tráfico,
una cara desdibujada.

Camino a tientas
sorbiendo tus venas,
tus perfumes salados,
huyendo sin saberlo,
cuando me salvan
las palmeras
que gritan desoladas:
No es lo que piensas.


Las abrazo,
me convierto en raíz.

Cap comentari: