divendres, 25 de maig del 2012

Eva Moreno i Bosch






Eva Moreno Bosch, nascuda l'any 1966 és poeta, actriu i cantant. És, a més, filla d'una altra poeta que fa poc hem recollit en aquesta antologia, Glòria Bosch i Morera.

Per a Eva Moreno Bosch escriure és... una llibertat:

El poema és una espiral de llibertats que teixeixen una crisàlide de paraules i pensaments que van del nucli a l'exterior i de l'exterior tornen al nucli. Una metamorfosi vital on la llibertat pren forma alada i esdevé papallona d'un sol dia, malgrat que perdura eternament.

Eva Bosch ha rebut molts guardons de poesia i narrativa, en català i castellà, entre els quals, el XIV CONCURS GAT LITERARI PREMI DE POESIA, el del CERTAMEN LITERARI SAGRADA FAMÍLIA, el del 24è FESTIVAL DE LA POESIA DE PARETS DEL VALLÈS- PREMI POESIA INÈDITA, la Viola d'Or als JOCS FLORALS DE SANTS HOSTAFRANCS o L'ENGLANTINA ALS DE CALELLA O l'ENGLANTINA D'OR als de LLIÇÀ DE VALL. 


Podeu conèixer millor aquesta poeta i els seus poemes visitant el seu blog: El que em passa pel cap.




ANTOLOGIA



PARANYS

LA NIT  és un pou febril
despoblada d’amor
La nit és un bressol de liles i opi
on hi creix un miratge de formes abstractes – parany dels somnis –
i un tel de lluna m’injecta el seu esguard d’estramoni
La nit  la febre  la  maranya d’il.lusions que m’acarona
i aquella cremor de la frisança sobre la pell…
La nit és un pou febril
em fa basarda
M’he aferrat a les ertes línies de la raó – parany dels homes –
He aixoplugat paüres a cobert d’ales trencades
He segellat les escletxes de l’escorça per on s’esmuny l’enteresa

I no he reeixit, he naufragat

I he lliscat per les corbes blanes de la feblesa
fins a davallar  pel penya-segat dels teus braços vastament amorosos
I m’he avocat sobre el remoreig de mar que tu respires
I m’ha amarat  l’alè en flames que em deixaves a cau d’orella
I amb els ulls t’he escrit els versos més sentits
I he vist brollar la poesia més lliure que neixia captiva entre dues mans
I he llevat els vels de la nuesa
I he clòs amb força les parpelles  per enganxar-me encara més
a aquella teranyina d’ombres pretèrites
I he sentit despuntar les teves flors en els meus llavis d’aigua :
orquidía ardent de sang anyil
I he bategat fortament contra la cuirassa dels seus pètals

I no he reeixit, he naufragat...                             


QUE CAP MAREA EM PORTI

Tinc llàstima
de veure’m reflectida
en la buidor glacial d’aquestes fosses oculars

Tinc angoixa
que la sorra que mastego
no dreni als meus ulls i em faci una perla al pit

Tinc ràbia
del nàcar que em creix com una crosta ,ara mai
i em segella amb la fúria d’una ostra

Tinc joia
que no em tornarà a colpir el mar crudel
no sentiré el bes de sa blanca escuma

Que cap marea em porti.
Tindré pobre consòl
de la ma que em desprengui de la roca.


                                                              
 HORA BAIXA


Hora baixa
En el teu silenci hi dorm un ocell
que plana en les teves pupil·les
i cobreix el teu pensament
de plomes negres i blanques

Conec el teu rostre
quan voldries fugir
sembla que atures cada batec
i cap mot no habita els teus llavis
mentre no te n'adones
i dins les mans
 se t'adorm la tarda


Estàs present
però te m'escapes
Subratlles només amb l'esguard
les corbes blanes de la platja
Hi ets amb un persistent esforç
per negar el temps present
de cada un dels verbs
que som ara
I estic amb tu
tan proper a la teva distància
i em limites a un perfecte pretèrit
que jo no et demanava

Hora baixa
No te'n adones
i el cel s'ha obert
en cent esquerdes liles i malva
el dia ha marxat d'esquitllentes
pensant que no el miràvem

Ara la plaja
és un gran llenç  virginal
on, amb els dits de la memòria
hi dibuixem totes les hores
que ens han vist fer-nos grans
quan aquest pèlag lluïa
sobre la nostra pell erta
en diminuts cristalls de sal

Nit argentada
un tel de lluna realça
els teus filaments de plata
que es mouen gràcils
sobre la teva front estàtica

Conec el teu silenci
quan saps que et demano
que celebris amb mi
cada instant
que la vida ens regala


D A R R E R   A L È


M'he fet amb escuma del teu mar
amb mosaics de vinyes verdes
M'he fet ert com el roure i el pi
i cada paraula que dic
té aromes de l'espígol i romaní
que hi tens al voral dels camins

M'he fet de la suor dels teus segles
i del silenci dels teus murs
on el temps ha endolcit cada pedra
testimoni de sangs i retrets
que encén el roig de les fagedes
i la rauja que em fa perdre el seny

M'he fet amb el brou de les àvies
al reduit voltant de l'escó
que escalfa rondalles antigues
on les donzelles són pàl?lides
la mandràgora es penja al balcó
i, a foc lent, la vida es cou

A foc lent
sota el crepuscle inflamat dels estius
mentre parla la veu dels teus homes
i es cou el pa dels teus pobles
m'he anat fent
de matèria senzilla i humil

Terra mare,
m'arribarà el darrer alè
i jo voldré que romangui
trabat en la branca de l'alt xiprer
per a  ser aire de les teves platges
pols dels teus senders
i plutja d'aquests camps
tan dolços
tan teus
tan meus


   M I N U E N D O


Menos
Ni un sólo pájaro ha cruzado mi frente
De la risa de las aves vacío el pentagrama
Dejo mis dedos de araña
morir al borde de la página blanca

Menos
La piel del agua mansa me devuelve el paisaje
Ni una reverberación- el  todo  estático
Estático reflejo de mi ser estático

Menos
Ni un resquicio de eclipse en mi pupila
Vuelve  el nombre al nombre
          el pulso al pulso
         Vuelve  el pájaro al aire
                                      el aire a la tierra
                      la tierra al mar
                  el mar a mi bolsillo...
Menos
 Nada
                                    Un suspiro
       Leve como la llama más leve


 ANILLO AL CIELO

Cuenta el cuento que un día
cuando el cielo era azul
y la noche de estío
todo lo inflamaba
el Sol miró la Luna
de deseo y perfil
y le pidió en silencio

M Í R A M E  

Llena de sí la Luna
se vistió blanca y plena
con flores en el pelo
y luz en sus dos caras
le tendió albas las manos
y dijo en voz de plata

T Ó C A M E

Como el la creación
el cielo se hizo prisma
de la astral conjunción
sólo un cuerpo celeste
se hacía de los dos
A veces una flor
brotaba del pecado
pero otras una sombra
como un ala de cuervo
decía en voz de acero

N Ú B L A T E

Un universo oscuro
lloró sobre la Tierra
y como en esos cuentos
al Sol tornó de piedra
la Luna se abrió en dos
la una creciente de agua
la otra llena de ausencia
y anillada de pena
al Sol dijo en voz alta

R Í E M E

El Sol se hizo de noche
y respondió distante

D É J A M E

El cielo no está hecho
para tenerte cerca
tengo el dolor del trueno
después de cada rayo
la luz que hoy te proyecto
será sombra mañana

L L Ó R A M E

 El año luz que pasa
desprenderá estos lazos
y el fulgor que mantiene
la estrella que fue extinta
en bóveda celeste
alumbrará aún tus manos

R Í E M E

La Luna quedó en hielo
El Sol quedó en eclipse
Y el cielo quedó herido
de lo que fue y no ha sido


  

4 comentaris:

El que em passa pel cap ha dit...

Gracies, Júlia!
A quedat molt bé.

Júlia ha dit...

Gràcies, Eva!

Eva Muñoz ha dit...

Bon dia a totes!

Em podrieu informar què hauria de fer per incloure'm en aquest blog de dones poetes?

Moltes gràcies, que tingueu bon dia!

Eva Muñoz Senarriaga

Júlia ha dit...

Eva, aquest blog el faig jo amb el que trobo o em van enviant, pots enviar-me un email a jcostacod@gmail.com amb una foto, una biografia breu i els poemes que vulguis. Gràcies per endavant.