diumenge, 31 de juliol de 2011

Luz Pozo Garza, la llum de Galícia





Per casualitat m'he ensopegat, cercant informació, amb els poemes de Luz Pozo. 


Luz Pozo Garza és una gran poeta gallega. Va néixer a Ribadeo, l'any 1922.



Amb catorze anys va haver d'anar a viure al Marroc, a causa de la persecució patida per la família a causa de la Guerra Civil. Més endavant es van establir a Viveiro. Luz Pozo té estudis musicals, que es perceben en la seva obra poètica.També va estudiar magisteri i filologia romànica, dedicant-se a l'ensenyament secundari durant molt de temps.


Es membre de la  Real Academia Galega des de 1996. El seu discurs d'ingrés es va titolar Diálogos con Rosalia i va ser comentat per Xesús Alonso Montero.

He trobat a la xarxa alguns poemes seus traduïts al català, com ara aquestes dues meravelles, que pertanyen al llibre Vida secreta de Rosalia, A Coruña, Espiral Maior 1996 :

Deixaves l'escriptura a les parets del temps



Deixaves l'escriptura a les parets del temps
a mode de memòria
com una rosa freda una plegària.

A vegades oblidaves el trànsit de la lluna no creixent
i el progrés dels homes i dels astres.
Gaudies d'ésser Rosa
Únicament Rosa per a quants t'amaven.

Deixaves una pàgina a l'oblit
Un vers en ombra pura
Una carta d'amor no acabada en una capseta de banús
Perdies alfilers a la catifa de vellut
O deixaves avisos
a les estances ferides del Pazo.

Al jardí tallaries les primeres camèlies de la tardor
per sobre de la tanca on s'ofereix el liquen
Amaves els rosers
El jardí sense gladiols marcava els límits del silenci
Com defensar-te dels embats de l'ombra?
De la fisura latent a la pròpia biografia?
Pensem que la memòria ens desvetlla l'existència
en el deute d'amor i la primavera.

Gaudies d'ésser Rosa.
Entraves en solitud com a un temple amat
I juntaves les mans en una forma tristíssima de plegària
recomanant l'ànima
en l'obstinació del vespre que declina per l'Ulla
com una letania
Entregada als dominis secrets de la consciència
tancaves les finestres
quan les aus i la pluja es confonen
en el termini de les hores
I deixaves l'escriptura d'una Rosa a les parets del temps
en una lletra menuda que creix i que s'ofereix.


                                                           


Jo tenia el mocador blanc

Jo tenia el mocador blanc
dels calats del tedi
i una pissarra nova per contar els dies

L'imprescindible canemàs de quadrícula exacte
per brodar les inicials de la primavera
I una gota de sang
vindría a revelar-se com auguri al llenç
Potser a predir les banderes vermelles
i els desorientats estandarts de la guerra
que precedeixen a la mort

Així caigué aquell germà en plena adolescència
Aní brodant la proclama lletra a lletra al lli
Brodí primer el nom
Després una creu de neu
i finalment la flor de nomoblidis.

I un sumari precís com un plor
que de vegades creix com creix un riu
pels morts de la guerra
que no donaren els parts ni figuren als censos.

Així fou qui portava una rosa a la boca
de sang febre i plor
com un llaç tricolor rebut en herència
ja emmusteït i perdut
I era un soldat ras molt jovenet
vençut del costat de la victòria.


Traducció del gallec al català de M. Concepción Fernández Martín i Rosalía Otero García, 2008. Revisada per Helena González





3 comentaris:

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

Hola Julia:
Mercés, perque el teu blog, ha fet que coneixi un altre poetesa.
Quina llástima que per culpa d´una maleida guerra tinguessin que emigrar tantes persones de valia.
Que bonica es aquesta poesía i quan dolor amb trasmet.
Bon diumenge.
Petons, Montserrat

Júlia ha dit...
L'autor ha suprimit aquest comentari.
Júlia ha dit...

Gràcies, Montserrat, m'alegro que t'agradi.