dissabte, 24 de gener del 2009

Maria Beneyto, sòlida veu del sud



Maria Beneyto (València, 1925) va ser poeta i novel·lista. Va viure durant un temps a Madrid i durant els anys 50 va contactar amb sectors intel·lectuals valencians. Entre la seva obra narrativa cal remarcar La dona forta (1967), considerada la novel·la valenciana més interessant d'aquella dècada. Maria Beneyto va morir el dia 15 de març de 2011.

Autora d'una obra poètica molt important en català i castellà, de formació sòlida i autodidacta, amb molts premis, entre els quals el de les Lletres Valencianes, cal pensar el poc coneguda que és encara aquesta autora a Catalunya, en comparació, per exemple, a Estellés i d'altres poetes. A València s'ha editat la seva poesia completa fins l'any 93, però no és fàcil trobar el volum a les llibreries habituals, si no és per encàrrec. Si ja es fa difícil saber què es cou, literàriament parlant, pel País Valencià o les Illes, en general, conèixer a fons les dones poetes d'aquells indrets, feliçment encara en actiu, és una tasca encara més complexa.


RECERCA

Caldria anar amb peus de neu, petits,
a saludar l’intacte de l’aurora.
A deixar-li la pau dels rams més tendres
caldria anar amb passos fets de flor.

(Després, derrocar arbres plens de nius
per a les creus de mort, per als incendis.
I remoure al fosc cec tristors pregones
esbrinant bé després què és un ocell.)

Caldria que a la set d’un cigne blanc
refrescàssem les tèbies alegries.
Caldria recercar els capolls tímids
per al gran desdejuni del matí.

(Després, tornar al fum. Desfer sorolls
per als infants que avui han de morir-se.
Després, girar-se a Déu i preguntar-li
per aqueixes angúnies innocents.)

Caldria anar, curant de no ser vent,
on les plomes voldrien formar ales.
Caldria anar al túnel de les brises
a cercar les maragdes envoltants.

(Després, alçar les mans, aquestes, brutes,
interrogant per què, per què. Clamant.
Després, cridar fins a quedar-se tous
deixant a Déu el buit. A ses paraules.)



Maria BENEYTO, Poesia (1952-1993), Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1997.


L’ENGANY


Jo sóc la dona forta de la Santa Escriptura.
(Mai no hi hagué més feble, més humil criatura.)
Mai no hi hagué un silenci més compacte que el meu
tancant els camins vívids a més crescuda veu.
Ells em motegen freda, i serena, i valenta.
I estic plena de pànic i de tristor calenta.
Ells són sens rels pregones, i sens força i sens pau.
Ells són el covard sempre, o el dolent, o l’esclau.
Ells són els vents aqueixos que ajuden tota flama,
ells, folls, els gots de l’ombra, la veu tensa que clama.
I jo no sé quin núvol equivocat i estrany
posà en mi l’aigua aquesta, de font que no em pertany.
Però mai no vaig dir-los: «Companys, també sóc terra.
De flama sóc i d’aigua, d’elements sempre en guerra...»
No els diguí la por meua a la nit, a la mort.
Prop de mi, no sabria que estic morint-me, el fort...
No és l’estil meu, sabeu-ho, lluir per la ferida
la vida.



Maria BENEYTO, Poesia (1952-1993), Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1997.

4 comentaris:

Carles Mulet Grimalt ha dit...

M'alegra molt que dones a conéixer la tasca poètica de Maria Beneyto. Va jugar un paper molt important al País Valencià dels seixanta ( i no només com a poeta, veges sinó la seua novel·la "La dona forta") i encara avui, és una veu a seguir amb atenció

Sàlvia ha dit...

Quin blog més interessant i divulgatiu, Júlia. No m'ho havies dit. Com aprofites el teu temps! la temàtica m'encanta

Felicitacions pel blog. Ja ho comentaré jo al meu.

Besadetes

Júlia ha dit...

Carles, és que vaig començar a cercar llibres amb poesia de dones catalanes i em va sobtar 'l'oblit', tant a llibreries com biblioteques. No conec encara la novel·la, per cert.

Júlia ha dit...

Gràcies, Sàlvia, no hi penjo tantes autores com voldria, però, vaja, a poc a poc...