Olga Xirinacs, la gran senyora de les nostres lletres

Ja he parlat en ocasions, en els meus altres blogs, d'Olga Xirinacs, gran senyora de les nostres lletres. Olga Xirinacs ha escrit narrativa, poesia, ha fet periodisme, i, sempre al cas del present, manté un blog deliciós que actualitza sovint. Podríem omplir molts volums parlant de la seva trajectòria, segons la meva opinió no tan reconeguda, ni de bon tros, com caldria. Jo crec que fer moltes coses bé de vegades fins i tot perjudica, doncs es considera, de forma errònia i gratuïta, que quan es fa de tot no s'excel·leix en res. En general, es confon sovint la genialitat amb la ganduleria, segons la meva opinió. Olga Xirinacs és una gran treballadora de les lletres i a més toca el piano, pinta, conversa, i tot ho fa molt i molt bé.

Per a no repetir el que ja està escrit, copio una part del que en diu la Viquipèdia dels nostres temps:

Olga Xirinacs Díaz, va néixer a Tarragona el 1936, ciutat on viu i treballa. És escriptora i professora de piano. La seva sòlida formació artística dona profunditat a la seva obra literària. Autora versàtil, ha escrit poesia, novel·la, contes i assaig tan en llengua catalana com en castellana.

Col·labora habitualment en premsa periòdica: La Vanguardia, Avui, Foc Nou. Impartí cursos de narrativa a l'Aula de Lletres i a la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona.

Molts dels seus llibre han guanyat els premis més importants de la literatura en llengua catalana com ara: el Sant Jordi, Sant Joan, Josep Pla, Ciutat de Palma, Ramon Llull o el Carles Riba entre d'altres. Al 2006 publica la seva primera novel·la escrita en llengua castellana, El hijo del tejedor.

Ha escrit més de tres cents contes, 250 para adults i altres per a nens...

LA MURALLA
*

La casa a la muralla és un fetus de pedra.
L'entrada és de rajola, fresca,
d'aspidistra n'hi havia hagut sempre,
conventual, severa, amb arrogància notarial.
Hi ha una escala amb miralls, estreta i fosca
i a dalt els dormitoris amb vànoves de seda carmesí
i balcons amb cortines vermelles.
La pica d'aigua és de marbre esgrogueït, antiga,
i a les finestres hi ha muntants de fusta
amb motllures corcades.
Dalt de tot hi ha un jardí
amb baladres, troanes i palmeres,
des d'on es veu el mar i la ciutat,
tot en ordre: és un jardí de guaita
sobre la pau dels morts.

Un temps va ser casa de putes.
La mestressa portava permanent i rebia els clients
cordant-se la bata de seda blau cel,
regal d'un mariner xinès, esmolat com un fus.
Bevien conyac de garrafa
i sortien al jardí a prendre la fresca.
Era fosc sobre les pedres romanes
i algú orinava daltabaix,
com l'antic sentinella de ronda,
sempre s'havia fet així, i ningú no es pensava
profanar les grandeses de l'imperi.
complien, i això és tot.


*

A la taula del bar, la dona desplega un mapa
i amb l'ungla de porcellana assenyala un punt.
El mapa està gastat pels plecs, s'hauria dit
que la dona ha viatjat molt,
i no ha fet sinó Càceres, València i Tarragona,
que és prou, segons es miri, per una puta de províncies.
A la dona els ulls se li mengen la cara
com plats de tinta i ressegueix el mapa.
Sona la Capona més amunt del bar
i la dona, acostant-se a l'home que beu,
mostra l'escot amarat de Poison de Dior.
Clava l'ungla a Amsterdam,
punt fulgurant a la ruta dels seus somnis:
Vull ser una puta de vitrina, diu,
i l'home, somrient, li plega el mapa.


HO DIU LA BÍBLIA I NO ÉS MENTIDA

Muralla endins hi ha un bar de putes,
muralla amunt hi ha deu canonges.
Les unes van de nit
i els altres van de dia,
tots plegats fan el cicle del temps.
Acompleixen les hores i els ritus
al so vibrant de la Capona,
que batalla per bons i dolents,
tal com està manat des dels rellotges públics.
Tots i totes s'afanyen per la vida
celestial i carnal,
potser les unes més que els altres,
és cosa de l'ofici, prou sabuda.
De tard en tard, recordo aquella dita subversiva
i em pregunto, sabent que la resposta ja està escrita:
¿Qui arribarà primer
a la terra promesa?