MARIA, LA BALTEIRA

 

En aquests darrers temps, per casualitat, he sentir parlar de dones rellevants de les quals no sabia res. Una d'elles és María Pérez o María, la Balteira.

Va néixer i morir durant el segle XIII, a Galícia, i va gaudir d'una gran popularitat a la cort d'Alfons X, el Savi.

Sabem poca cosa de la seva vida i de la seva trajectòria arística. Les dades més rellevants provenen d'un document firmat amb el monestir de Sobrado, el 1257, i de cantigues d'escarni. Va ser la soldadera més popular del seu segle i de les poques de les quals s'ha conservat la memòria. Les soldaderes eren dones que cantaven i ballaven però el terme també s'ha fet servir per a les dones que vivien amb els soldats. En tot cas la paraula té, en aquest cas, més aviat el sentit de joglaresa.

Sabem que els seus pares foren Pedro Eanes de Guimaráns i Azenda Peláez, i que possiblement va néixer a Armea, on devia tenir casa i algunes propietats que va vendre al monestir de Sobrado, a canvi de rendes, protecció i poder ser soterrada al monestir.

Va començar la seva tasca com a soldadera cortesana en temps de Fernando III, tot i que, seongs Méndez Pidal, va assolir fama durant el regnat d'Alfons X. Es van compondre cantigues d'escanri a la seva persona per part de, al menys, deu trobadors, entre els quals el mateix monarca.

Segons alguns documents va ser, fins i tot, croada, però no queda clar que arribés a viatjar a Jerusalem. També hi ha indicis de la seva estada a les fronteres entre el regne de Castella i el de Granada.

Els darrers anys de la seva vida els devia passar a Armea o Salamanca. El mateix que passa amb d'altres dones soladeres, trobadores o joglareses, no tenim testimonis de la seva tasca, ni en el ball, ni en el cant ni en la música. De tota manera sí que se sap la fama que va assolir a la cort i que tenia un cert prestigi, ja que a les satiriques cantigues d'escarni que se li van dedicar no es troba cap mofa referent a les seves qualitats artístiques.

https://www.elespanol.com/quincemil/articulos/cultura/maria-perez-la-balteira-la-gallega-que-conquisto-jerusalen-y-la-corte-de-alfonso-x

http://www.musicaantigua.com/maria-perez-balteira-la-soldadera-de-los-trovadores/

https://www.melomanodigital.com/resena-maria-perez-se-maenfestou-cantigas-de-escarnio-a-maria-balteira/

FINA CARDONA, COMIAT I REIVINDICACIÓ

 

Aquest mes de febrer va morir, a València, Fina Cardona Bosch, poeta i moltes coses més, força coneguda a València i jo crec que molt poc coneguda per aquí, tot i que amb motiu de la mort es van publicar obituaris que semblaven constatar que la majoria de gent culta sabia qui era. Havia nascut a València, l'any 1957, i segons diu la imprescindible viquipèdia i ha repetit algun mitjà nostrat, era una de les veus més destacades de la lírica femenina en català, de finals del segle XX. 

Aquest reconeixement s'hauria pogut traduir en una presència més constant i evident en els mitjans catalans o amb una difusió seriosa de la seva obra literària però, cercant per la xarxa i les llibreries, tan sols he aconseguit un precari exemplar del seu primer èxit poètic, Plouen pigues. Per la xarxa es troba més informació sobre la seva vida que no pas poemes a l'abast.

Font de la imatge: https://twitter.com/Somiatwiter/status/1489333607239987206

Va estudiar Història i Geografia a València, es va llicenciar amb una menció en Art i, com tants llicenciats en aquestes matèries, va exeercir de docent en un institut. L'any 1978 va quedar finalista dels Premis Octubre amb Plouen pigues, un llibre de poemes editat per 3 i 4 i prologat per Estellés. El segon recull de versos, difícil de trobar, va ser Pessigolles de Palmera, el 1981, editat pels enyorats llibres del Mall, i prologat per Maria del Mar Bonet.

Va estar casada amb el cantautor, jo diria que també poc conegut, traspassat  molt jove, el 2002, Carles Barranco, qui va musicar alguns poemes de Cardona. Va treballar en televisió i i ràdio, sobretot al País Valencià. Havia publicat articles en diferents diaris i revistes. En el moment de la seva mort escrivia una columna cada setmana al diari digital Valencia Plaza. El tarannà obert i eclèctic de Fina Cardona desconcertava alguns sectors de la cultureta ortodoxa. 

Potser amb motiu de la mort, que ja és trist, es reeditaran els seus poemes i s'editarà algun recull dels seus articles. Som un país estrany, i, pel que fa als Països Catalans, sense comentaris. 

De Plouen pigues:

No sóc capaç

de relliscar al costat d'una flor. I no puc

i no ho sento.

Es mut el sòl cosit en trencaclosques de comptes...

amb nans de cartró, amb banderes de colors.

No sóc capaç

de caminar per la sisena via, i trepitjo.

I el núvol de mar m'omple els genolls de cotó fluix...

El silenci del tot sol, amagat, surt de la capsa d'aspirines

i tremola al costat de l'hivern...

No sóc capaç

i sóc guant de mil cabdells.

M'agafo els dits amb somriures d'infant

i penso al costat del mossèn de la catedral...

No sé si..., tap, tap, tap... papapapapapanyapa.

No sóc capaç

d'escriure el no ser d'una ampolla de fum

i volo al bufit d'una granota.

No sóc capaç

de trobar-me amb la bruixa nefasta disfressada de sirena

i beure el xarop diluït amb el perfun dels peixos

volàtils...

Referències:

https://valenciaplaza.com/fina-cardona-bosch-nexo

https://ca.wikipedia.org/wiki/Josefina_Cardona_i_Bosch

https://www.vilaweb.cat/noticies/sha-mort-la-poetessa-fina-cardona/

DACIA MARAINI, VIDA I LITERATURA

Dacia Maraini, escriptora italiana, va néixer a Florència, l'any 1936, el mateix any que Olga Xirinacs. Ha escrit poesia, narració per a infant, poemes, assaigs i teatre. Va néixer en un família molt ben situada econòmicament i cultural. 

La seva obra s'interessa per qüestions socials i històriques de la dona. Ha col·laborat en el cinema, escrivint guions per a Ferreri, Von Trotta i Pasolii. 

És una autora fàcil de trobar traduïda al castellà. Entre les seves obres traduïdes al català destaquen Dones meves (Institució Alfons el Magnànim, 1992), Històries de gossos per a una nena (Cruïlla, 2002) i Passos lleugers (Edicions 96, 2009), a banda de La llarga vida de Marianna Ucria.

Des de fa anys és candidata al Nobel. Ha rebut un munt de reconeixements com ara el prestigios premi Strega.

Alguns poemes

SE AMANDO TROPPO

Se amando troppo
si finisce per non amare affatto
io dico che
l'amore è una amara finzione
quegli occhi a vela
che vanno e vanno su onde di latte
cosa si nasconde mio dio
dietro quelle palpebre azzurre
un pensiero di fuga
un progetto di sfida
una decisione di possesso?
la nave dalle vele nere
gira ora verso occidente
corre su onde di inchiostro
fra ricci di vento
e gabbiani affamati
so già che su quel ponte
lascerò una scarpa, un dente
e buona parte di me

DILUVIO DOLCE


Ho in mente un diluvio dolce
una leggera caduta di sassi
forse quell’uccello chiaccherino
che ieri mattina si è fermato sul ramo
sotto la finestra
con le mie scarpe da suora
su per salite ventose
io ti chiedo solo di essere te
non quegli altri che ti innamorano
tanti vestiti appesi
tanti colletti flosci
sotto il lume un uomo legge
seduto con le mani in grembo
l’insegna dei tabacchi
butta una luce quadrata
il passo cauto del gatto sull’asfalto
aspetto che torni l’uomo
che ho amato un milione di anni fa.

Donne mie


Donne mie illudenti e illuse che frequentate le università liberali,
imparate latino, greco, storia, matematica, filosofia;
nessuno però vi insegna ad essere orgogliose, sicure, feroci, impavide.
A che vi serve la storia se vi insegna che il soggetto
unto e bisunto dall’olio di Dio è l’uomo
e la donna è l’oggetto passivo di tutti
i tempi? A che vi serve il latino e il greco
se poi piantate tutto in asso per andare
a servire quell’unico marito adorato
che ha bisogno di voi come di una mamma?
Donne mie impaurite di apparire poco
femminili, subendo le minacce ricattatorie
dei vostri uomini, donne che rifuggite
da ogni rivendicazione per fiacchezza
di cuore e stoltezza ereditaria e bontà
candida e onesta. Preferirei morire
piuttosto che chiedere a voce alta i vostri
diritti calpestati mille volte sotto le scarpe.
Donne mie che siete pigre, angosciate, impaurite,
sappiate che se volete diventare persone
e non oggetti, dovete fare subito una guerra
dolorosa e gioiosa, non contro gli uomini, ma
contro voi stesse che vi cavate gli occhi
con le dita per non vedere le ingiustizie
che vi fanno. Una guerra grandiosa contro chi
vi considera delle nemiche, delle rivali,
degli oggetti altrui; contro chi vi ingiuria
tutti i giorni senza neanche saperlo,
contro chi vi tradisce senza volerlo,
contro l’idolo donna che vi guarda seducente
da una cornice di rose sfatte ogni mattina
e vi fa mutilate e perse prima ancora di nascere,
scintillanti di collane, ma prive di braccia,
di gambe, di bocca, di cuore, possedendo per bagaglio
solo un amore teso, lungo, abbacinato e doveroso
(il dovere di amare ti fa odiare l’amore, lo so)
un’ amore senza scelte, istintivo e brutale.
Da questo amore appiccicoso e celeste dobbiamo uscire
donne mie, stringendoci fra noi per solidarietà
di intenti, libere infine di essere noi
intere, forti, sicure, donne senza paura

Alguns enllaços:

https://libroemmagunst.blogspot.com/2016/09/dacia-maraini-4-poemas-4.html

https://ca.wikipedia.org/wiki/Dacia_Maraini

https://elpais.com/cultura/2013/07/03/actualidad/1372859224_269445.html

BON NADAL I MOLTA POESIA!!!

 

CONCEPCIÓ CARRERAS I PAU, PARAULA, PAISATGE, OBLIT

Maria Concepció Carreras i Pau (Olot, 1893-1961) va ser poeta, compositora i professora de música. Era filla d'una familia olotina culta i tradicional, va poder rebre una formació rellevant per l'època. Va estudiar solfeig amb el mestre i subdirector de l'escola de lOrfeó Popular olotí, Narcís Corriols. Més endavant va ampliar estudis a l'Acadèmi Ainaud, de Barcelona.

Va cursar els primers cursos de solfeig, que aprovari amb molt bona nota. El 1927 es va treure el títol, amb el pianista Ricard Vives com a mentor. Durant els anys vint i començament dels trenta va ser alumna de Joan Llongueras. Va donar classes de musica, solfeig i piano i va crear a casa seva una escola de música.

L'any 1940 va continuar amb la tasca pedagògica, seguint el mètode Dalcroze, après de Joan Llongueras. Una malaltia i una intervenció mèdica desafortunada van dificultar els seus darrers anys i va morir a Olot el 1961. En el cinquantenari de la seva mort la ciutat d'Olot ha publicat obra seva i s'ha recordat la seva tasca musical i literària.

En el camp literari, des del 1921 fins al 1935, va publicar poemes a La tradició catalana i a diferents publicacions. La publicació La Dona Catalana la va incloure en diferents antologies de poesia i prosa. Gràcies, precisament, a ensopegar-me amb un d'aquests volums vaig conèixer la seva figura i la d'altres poetesses d'abans de la guerra, molt interessants, avui poc conegudes i poc reivindicades encara. Per la xarxa es pot trobar avui informació sobre Carreras però pocs poemes seus son accessibles per internet i els darrers llibres publicats sobre ella son, encara, difícils de trobar més enllà l'àmbit local cosa, per altra banda, habitual pel que fa a la difusió de moltes autores d'abans i d'ara.

La font Moixina



Gentil pubilla d'aquest nostre pla!
Ton nom revola enllà
de cimes i muntanyes
i el diu la goja tot dansant l'amor
davall de les pestanyes
                                d'estels d'or.
Per ta beutat, natura t'ha bastit
un bell palau, guarnit
de branques enramades,
per on la llum, translúcida, suau,
hi penja a garlandades
                                del cel blau,
amb claps de sol que et besen sota el cant
letífic, incessant,
de passerells i merles
brunyint amb un delit sempre insadoll
els collarets de perles
                                del teu coll.
I t'ha enjoiat de gais indrets, jardins,
turons i gerds camins,
i d'herbes oloroses
n'ha fet un escampall al teu redós
que encensen delitoses
                                el teu cos,
i amb llenç de llir i conxes de vellut
el prat ha devingut
flairós llit de princesa,
perquè en sentir-te lassa puguis tu
colgar-hi la bellesa
                                del teu nu,
i el rou nocturn, amant que arran del pols
et vetlla el somni dolç
(una glicina... un cigne...)
amb gotellims d'acer aurifluent
veiem com te persigna
                                lentament,
i l'alba esparpillant l'ull safirí,
vestida d'organdí
amb dits de llum pentina
els bucles platejats que bellament
damunt la teva sina
                                van caiguent,
i van caiguent per glòria d'eix tocom
que prou ho sap tothom
que és lilial i pura
l'aigua que et regantella pit avall
i que viument fulgura
                                com cristall,
i que ets l'orgull i el símbol del terrer
i encant del foraster,
formosa font Moixina!
car el qui et veu en resta tan ullprès,
que et serva en la retina
                                    sempre més.


Més informació:

https://revistes.udg.edu/revista-girona/article/viewFile/13439/17127

https://ca.wikipedia.org/wiki/Concepci%C3%B3_Carreras_i_Pau

NOVES VEUS: NÚRIA PEDRET

Em dic Núria Pedret, soc de Granollers, i soc poeta. Mentre estudiava Filosofia, vaig ser coordinadora d'un col·lectiu d'artistes interdisciplinari a la Universitat Autònoma, que es diu Art en curs, i vaig organitzar diferents actes culturals, com ara el Festival Gespa Price II, en homenatge al Festival Gespa Price dels anys setanta, o la taula rodona Referents disruptius dins la poesia femenina contemporània, amb l'ajuda de la Biblioteca Francesca Bonnemaison, la Llibreria Pròleg, i el Centre Cívic Convent de Sant Agustí. 

També vaig publicar el meu TFG: "En el centenari de Palau i Fabre: una lectura filosòfica de la seva Teoria dels Colors"el qual es pot trobar a la Fundació Palau, i vaig quedar finalista al III Premi Badiu de les Lletres amb "Errores y silencios", un recull de poemes escrit a partir d'errades ortogràfiques. Actualment soc periodista musical per a Broadwayworld (Articles by Nuria Pedret (broadwayworld.com) i estic buscant editorial per a una traducció al català.

Espai per a fitxers adjunt

Flor de lirio

Flor de té

Flor de loto

Flor delirio

Flor detén

Flor el loto

Flor de lirio

Flor de té

Flor de fruto

Flor delirio

Flor detén

Flor el luto




Separa:



el alhiguí del higuero

el higuero del alhiguí

el alhiguí del liguero



el liguero del alhiguí




el bate       el vate

que usa     que husa

las rallas    las rayas

recaba       recava



el suelo

                        onda                                              onda

               onda         onda                              onda           onda

              

        onda                       onda             onda                             onda

(Errores y silencios, Núria Pedret, III Premi Badiu de les Lletres).

UNA BOMBA AL JARDÍ: NOU LLIBRE DE POESIA D'OLGA XIRINACS

Olga Xirinacs (Tarragona, 1936) és l’escriptora en actiu més veterana i reconeguda de la Literatura Catalana. Ha escrit narrativa per adults, contes, narrativa per a joves, assaigs, llibres sobre viatges i poesia per a infants i per a adults. La poesia de Xirinacs té un gran nivell i és, encara, relativament poc coneguda, més enllà dels cercles d’admiradors constants i devots d’una escriptora que ha obtingut tots els premis importants del país, amb l’excepció, incomprensible, del Premi d’Honor.

Malgrat la seva edat i alguns problemes importants de salut, Xirinacs manté un blog a la xarxa i continua publicant de forma constant. Fa un any vam poder llegir un llibre deliciós, El Rec (Cossetània, 2020), en prosa però ple de poesia, sobre els seus records d’infantesa i a l’entorn dels canvis que, de forma inevitable, el temps comporta en les nostres vides, en el paisatge i en el conjunt de la societat.

L’editorial Stonberg, en la seva recent col·lecció Zura, que aplega l’obra de poetes i pintors, ha publicat el darrer llibre de poesia de Xirinacs, una petita joia, molt ben presentada, amb una evocadora coberta de l’artista Ton Sant. Com la mateixa autora comenta a la contraportada no és un llibre d’enyoraments, sinó d’actualitats. No és un refugi, sinó un desig de força per tirar endavant.

El record, la nostàlgia, poden esdevenir una teràpia, una defensa en contra dels temps difícils que patim, encara més incòmodes quan es tenen molts anys i sembla fàcil deixar-se portar per l’enyorament o la tristor. Per sort la poesia, la pintura, la música, esdevenen consols lligats a la creativitat i a la necessitat d’expressar sentiments pregons, amarats de l’experiència assolida.

Els poemes es reparteixen en quatre parts. A la primera, que dona nom al volum, Bomba al jardí, l’autora evoca una d’aquelles bombes oblidades, encara perilloses, que restaven abaltides després de la tragèdia de la guerra. Una mena de metàfora dels riscos que de petits i joves entomem amb una certa inconsciència. Els poemes d’aquesta part evoquen una infantesa llunyana, objectes, moments puntuals que resten a la memòria.

La segona part, Entre tu i jo, evoca l’absència de la parella, els records amorosos, la solitud a la qual ens aboca la manca d’algú amb qui s’ha compartit una gran part de vida i del qual tan sols ens en resten el records, lligats a músiques, instants, objectes i detalls precisos, fixats per sempre a la nostra supervivència en solitud.

Les dues darreres parts, Paisatges i Marineres, ens remeten a la natura, a l’entorn estimat, a viatges i personatges habituals en l’obra de l’autora, com és el cas de la pintora Rosalba Carriera, o a les visions de Venècia. A Marineres hi sura l’ombra mítica de l’Holandès Errant i del que la seva figura llegendària ens suggereix.

No és fàcil comentar un llibre de poesia, els poemes no comencen i acaben, com una novel·la. És possible que Una bomba al jardí és llegeixi d’una tirada la primera vegada, perquè els poemes son tan bonics que no els pots deixar. Després hi tornarem, de forma més reposada, potser sense seguir cap ordre, i segurament en cada ocasió trobarem detalls que ens havien passat per alt, suggeriments, detalls precisos, petites fotografies artístiques lligades als sentiments i a la intimitat de la poeta.

En aquests dies a prop de Sant Jordi ens ensopeguem amb un gran nombre de recomanacions literàries de tot tipus, és fàcil que aquesta petita joia passi una mica desapercebuda, seria una llàstima. És aquest un llibre per tenir, llegir, rellegir i regalar. Olga Xirinacs és professora de piano, ha fet treballs plàstics relacionats amb el collage i té una gran cultura, lligada a la seva formació i a l’experiència que tan sols poden donar els anys, les moltes lectures, la intel·ligència i la sensibilitat. Tot això es palesa en les imatges poètiques d’aquests poemes colpidors.