Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia. Mostrar tots els missatges

dimecres, 23 de febrer del 2022

FINA CARDONA, COMIAT I REIVINDICACIÓ

 





Aquest mes de febrer va morir, a València, Fina Cardona Bosch, poeta i moltes coses més, força coneguda a València i jo crec que molt poc coneguda per aquí, tot i que amb motiu de la mort es van publicar obituaris que semblaven constatar que la majoria de gent culta sabia qui era. Havia nascut a València, l'any 1957, i segons diu la imprescindible viquipèdia i ha repetit algun mitjà nostrat, era una de les veus més destacades de la lírica femenina en català, de finals del segle XX. 

Aquest reconeixement s'hauria pogut traduir en una presència més constant i evident en els mitjans catalans o amb una difusió seriosa de la seva obra literària però, cercant per la xarxa i les llibreries, tan sols he aconseguit un precari exemplar del seu primer èxit poètic, Plouen pigues. Per la xarxa es troba més informació sobre la seva vida que no pas poemes a l'abast.

Font de la imatge: https://twitter.com/Somiatwiter/status/1489333607239987206



Va estudiar Història i Geografia a València, es va llicenciar amb una menció en Art i, com tants llicenciats en aquestes matèries, va exeercir de docent en un institut. L'any 1978 va quedar finalista dels Premis Octubre amb Plouen pigues, un llibre de poemes editat per 3 i 4 i prologat per Estellés. El segon recull de versos, difícil de trobar, va ser Pessigolles de Palmera, el 1981, editat pels enyorats llibres del Mall, i prologat per Maria del Mar Bonet.

Va estar casada amb el cantautor, jo diria que també poc conegut, traspassat  molt jove, el 2002, Carles Barranco, qui va musicar alguns poemes de Cardona. Va treballar en televisió i i ràdio, sobretot al País Valencià. Havia publicat articles en diferents diaris i revistes. En el moment de la seva mort escrivia una columna cada setmana al diari digital Valencia Plaza. El tarannà obert i eclèctic de Fina Cardona desconcertava alguns sectors de la cultureta ortodoxa. 

Potser amb motiu de la mort, que ja és trist, es reeditaran els seus poemes i s'editarà algun recull dels seus articles. Som un país estrany, i, pel que fa als Països Catalans, sense comentaris. 

De Plouen pigues:


No sóc capaç
de relliscar al costat d'una flor. I no puc
i no ho sento.
Es mut el sòl cosit en trencaclosques de comptes...
amb nans de cartró, amb banderes de colors.
No sóc capaç
de caminar per la sisena via, i trepitjo.
I el núvol de mar m'omple els genolls de cotó fluix...
El silenci del tot sol, amagat, surt de la capsa d'aspirines
i tremola al costat de l'hivern...
No sóc capaç
i sóc guant de mil cabdells.
M'agafo els dits amb somriures d'infant
i penso al costat del mossèn de la catedral...
No sé si..., tap, tap, tap... papapapapapanyapa.
No sóc capaç
d'escriure el no ser d'una ampolla de fum
i volo al bufit d'una granota.
No sóc capaç
de trobar-me amb la bruixa nefasta disfressada de sirena
i beure el xarop diluït amb el perfun dels peixos
volàtils...



Referències:

https://valenciaplaza.com/fina-cardona-bosch-nexo


https://ca.wikipedia.org/wiki/Josefina_Cardona_i_Bosch


https://www.vilaweb.cat/noticies/sha-mort-la-poetessa-fina-cardona/



dilluns, 11 de juny del 2018

ADÉU A QUETA GARCÍA NAVARRO I AL SEU SOMRIURE INOBLIDABLE

Resultat d'imatges de queta garcia navarro

M'he assabentat de la mort de Queta García Navarro, escriptora molt  vinculada a Sant Boi de Llobregat. Fa anys, quan vaig publicar L'inici del capvespre, vaig fer presentacions a diferents localitats i mirava de contactar amb alguna escriptora que tingués vincles amb la població. Havia entrat en algunes ocasions al blog de la Queta però no ens coneixíem personalment. Així que en presentar el llibre a Sant Boi, a Cal Ninyo, vaig contactar amb ella i li vaig preguntar si em volia fer la presentació. Em va fer una presentació inoblidable, jugava el Barça i va venir poca gent. Era l'any 2010, pel maig.

De tant en tant ens enviàvem informacions sobre les respectives trajectòries literàries i poca cosa més, quan algú mor et sap greu no haver-hi tingut més relació però la vida va molt de pressa. Queta García Navarro tenia una sòlida obra narrativa en castellà, amb diferents premis aconseguits al llarg de la seva vida literària. La vaig incloure, l'any 2011, en aquest blog. Mantenia un blog propi on anava informant sobre les seves publicacions. Fa tot just tres dies em va arribar un email seu amb un poema de comiat, precisament és el mateix poema que vaig publicar en aquest blog, en parlar de la seva obra literària. I que reprodueixo altra vegada, ja que ella mateixa el va triar com adéu poètic.


Mar i terra

El blau m'envolta i em forada l'ànima.
Buida l'esfera, dins la ratlla,
el peix es desfà mut i despistat.
I no podré aixecar-me.
Mai.

Seré oblidada com la pluja,
entre els peus de la sorra
i les ungles de l'aigua.

Tant si el mar surt de llera,
com si el riu surt de mare.
I no podré aixecar-me perquè ja no tinc cames.

No podré, entre els meus dits,
endur-me tanta platja
i trepitjar les ones que arriben sense pausa.
Mai.

No es queden les gavines.
No resten per parlar-me,
per explicar cap a on van dins l'esfera de plata.
I no podré aixecar-me.
Mai no podré aixecar-me.

Del poemari "Sirenes i Bèsties marines"

(Cuando leáis este poema yo ya no estaré... pero mis libros permanecerán y nos volveremos a encontrar.
Gracias por haberme acompañado en el camino).

dijous, 19 de maig del 2016

dimarts, 5 d’abril del 2016

POESIA A L'HORT DELS CIRERERS


Una trobada de poetes i poemes sota els cirerers florits, més dones que no pas homes entre les autories, una bona iniciativa i una sortida diferent i poc convencional per aquells i aquelles que diumenge pel matí no tinguin res previst.