ANNA AKHMÀTOVA va néixer l’any 1889, a prop d’Odessa. El nom patern era Gorenko però el seu pare, noble d’ascendència tàrtara, no volia veure el seu nom relacionat amb temes literaris, així que ella va canviar-lo pel d’una seva àvia. Es considerada una de les grans figures de l’edat de plata de la literatura russa i una de les més representatives de la poesia acmeista (del mot grec akmé, que vol dir cim o maduresa, una poesia que cercava claredat i senzillesa).
No va tenir una infantesa gaire feliç, va començar a estudiar dret, a Kiev, estudis que va abandonar per tal d’estudiar història i literatura a Sant Petersburg. Es va casar amb el poeta Gumiliov. Amb ell i el seu grup d’intel·lectuals van triar el nom d’acmeisme pel seu moviment poètic, en reacció al simbolisme. Va viatjar per França i Itàlia i va començar a publicar els seus poemes. Després d’un segon matrimoni es va casar amb un historiador de l’art, Nikolai Punin. Els temps convulsos lligats a la revolució i els anys que la seguiren van fer que el seu primer marit fos detingut i afusellat. Ella va haver de viure en condicions lamentables.
Durant el govern de Stalin van detenir el seu fill, Lev Gumiliov, per primera vegada, l’any 1935. Un dels seus grans amics poetes, Mandelxtam, va morir al gulag. Un recull, Requiem, dedicat al seu fill es va publicar a Munic, el 1963, sense el seu consentiment. L’any 1940 les autoritats soviètiques li van permetre publicar un petit recull de poemes i sobrevivia fent traduccions i assajos. Amb la pujada al poder de Khrusxov va poder publicar alguna cosa més i alguns reconeixements i va poder viatjar per rebre diferents reconeixements. Va continuar escrivint fins a la seva mort, l’any 1966, a Moscou.
Podem trobar molt bones i completes traduccions de la poeta en castellà i, no tantes però excel·lents, en català, sobretot les que van fer Maria Mercè Marçal i Monika Kgustovà o Jaume Creus.
ALGUNS POEMES
Sota el vel fosc les mans em prenia...
“I per què et veus tan pàl.lida, avui?”
-És que a glops d’una aspriva tristesa
jo vaig embriagar l’estimat.
Com podria oblidar-ho? Sortia
trontollant, amb els llavis guerxats
pel dolor. Vaig baixar al seu darrere
i, volant, vaig atènyer el portal.
Panteixant vaig cridar: “Era broma
el que he dit: si te’n vas, moriré”.
Somrigué amb una calma terrible
i em digué: “No t’exposis al vent”.
(Versió de Maria Mercè Marçal i Monika Zgustova)
Qualsevol ho entendria,
és ben senzill i clar:
que no m’estimes gens
i que mai no ho faràs.
Per què així m’arrossego
cap a qui m’és estrany
i per què cada vespre
per tu he de resar?
Per què el company deixava
i el meu nen rinxolat,
la vila que m’estimo
i el meu país natal,
i, en ciutat estrangera,
vaig com captaire errant?
Oh quina joia sento
perquè et veuré aviat!
(Versió de Maria Mercè Marçal i Monika Zgustova)
Totes les ànimes de la gent que estimo
són enmig dels estels: quina sort, ja no tinc,
doncs, ningú més per perdre i puc plorar!
L’aire d’aquí convida a repetir cançons.
Un desmai tot d’argent, a la ribera,
va acaronant les aigües resplendents de setembre.
Des del passat es dreça la meva ombra
silenciosament i em ve a trobar.
Per més que pengin tantes lires d’aquest brancam
hi ha lloc –sembla- també per a la meva,
i aquesta pluja dolça, assolellada,
ve curulla de bones noves, de conhort.
(Versió de Maria Mercè Marçal i Monika Zgustova)
