El
currículum essencial de Maria Josep Escrivà (el Grau de Gandia, 1968) gira al
voltant de dos eixos: primer, una família indispensable; segon, un grapat
d’amistats d’aquelles que no s’acaben mai, passe el que passe.
A
banda d’aquests fets vitals, hi ha hagut algunes circumstàncies literàries que
l’han anat conformant com a poeta. L’any 1992, haver guanyat el premi Senyoriu
d’Ausiàs March de Beniarjó, la qual cosa, a banda d’haver-li permès de publicar
el seu primer llibre, Remor alè
(València, 1993), li va propiciar belles coneixences personals i literàries que
encara duren. L’any 1998 va publicar A
les palpentes del vidre, i el 2002, Tots
els noms de la pena, en l’entranyable i meritòria col·lecció “Edicions de
la Guerra”. L’any 2007, Flors a casa va merèixer els Jocs Florals de
Barcelona, i amb això, l’autora, el reconeixement de Poeta de la Ciutat.
Ha
estat inclosa a antologies com ara Contemporànies
(1999), 21 poetes del XXI. Una
antologia dels joves poetes catalans (2001), o Imparables. Una antologia (2004) o Parlano le donne. Poetesse catalane del
XXI secolo (Nàpols, 2008).
Sempre que pot, es dedica a divulgar el plaer de llegir, escriure o escoltar
poesia, a través de l’organització de recitals poètics, o de qualsevol acte de
dinamització literària. És responsable de la secció de Literatura del CEIC
Alfons el Vell de Gandia. Dirigeix la col·lecció de plaquetes “Razef”,
d’Edicions 96. L’any 2010 va coordinar el llibre col·lectiu For sale, o 50
veus de la terra, en aquesta mateixa editorial, del qual encara se’n fa un
espectacle que ja ha recorregut diverses comarques valencianes.
Poemes
seus han estat traduïts al castellà, a l’italià, al croat, a l’eslovè, al basc,
al francès o a l’alemany.
Actualment
forma part de la plantilla humana d’Edicions 96. Des d’ací s’ha encarregat de
l’edició, juntament amb Josep Lluís Roig, de L’inventari clement de Gandia (2013), un llibre d’Estellés que,
l’any 2009, van descobrir que romania inèdit, a l’Arxiu Històric d’aquella
ciutat.
ANTOLOGIA
El riu
- Per la porta de casa passa un riu.
- No té el cos transparent ni té aigües tranquil·les.
- Es belluga feixuc com un gran embalum de ferralla.
- llllllllllllllllllPer la porta,
- llllllllllllllllllper la porta de casa passa un riu.
- És aquest l'únic riu que empeny a la deriva
- un seguici de llunes de cristall
- on s'encallen ocells, papallones o pètals,
- esperances marcides.
- lllllllllllllllllPer la porta,
- per la porta de casa passa un riu.
- No hi ha silenci. Dia i nit remor
- de riu. I si un instant a penes calla,
- des d'algun lloc d'impossibles sorgeixen
- inconsolables sanglots de sirena.
- Gemeguen i gemeguen les sirenes,
- però no hi ha encanteri per a oïdes sordes.
- lllllllllllllllPer la porta,
- per la porta de casa passa un riu.
- De bon matí,
- amb les cames a frec del corrent,
- un pidolaire rosega amb delit
- una pell masegada de plàtan
- i pensa el pobre riu ja no duu peixos,
- mentre amb un fil de veu que el bram s'enduu
- taral·leja:
- lllllllllllll Per la porta,
- per la porta de casa passa un riu.
- I ni quan plou és riu
- llllllllllllllni és ma casa.
- Poemes inèdits
DAMES DE PAPER
Per a Dolors Cuenca, sempre obstinada
A desenterrar del silenci les dones
L’esguard que jo de vos he no és egual
AUSIÀS MARCH
De carn devien ser i voler carn
elles també: cabells i rostre, pits,
humanes regions on el deler
pren forma al ritme d’un mot gran: amor
amor, del vostre cos ha fet un pont
des de la gràcia del pecat, sojorn
on s’arrecera l’home, pell amb pell
com la ploma, angoixada, busca el full.
I vosaltres, que hauríeu pres dolor
extrem només pel propi nom de dona,
moriu d’enyor a canvi del no-res.
De carn i de sospirs la més perfecta
culpa absolta amb els mots, i ja per sempre
eternes sobiranes del silenci.
(Tots els noms de la pena)
FAULA
L’aranya
fila roses
de
pètals invisibles.
Després
espera a vora
la
rosa de cristall
una
mort que il·lumine
els
pètals que només
rosa
i aranya saben.
[Tots els noms de la pena, 2002]
LA CASA SOTA LA LLUNA
L’únic
consol,
la
casa que m’habita.
Lliure
amb el meu enyor sota la lluna.
[Flors a casa, 2007]
...I
PUNT
Avui
he rodat la clau per últim cop:
disset
del mes de març, i en van quaranta.
Refà
el carter trajecte amb cartes noves,
carrer
de Vega amunt: cap per a mi.
Una
palput repunta amb vol distret
la
primavera. Immòbil, la garriga
rebutja
assedegada tanta llum
del
cel polsós. Reflectits als cristalls
he
vist salpar vaixells cap a les Illes;
ells
endavant i jo sense mirar
enrere
(«a voltes sóc un nàufrag més...»).
I
sort del te, que encara em reconforta!
Avui
he rodat la clau per últim cop,
i
han alenat balcons de bat a bat.
Als
pins, les merles guardaven silenci,
quiet,
irreparable, d’elegia.
[Serena barca, inèdit]
EPITAFI
Se’ns
ha quedat
la
vella lletania
del
mussol,
profundament
lament
a
sota la rosada.
Se’ns
han quedat
les
fulles blanques
de
la sàlvia,
l’eterna
aroma
a
benvinguda,
entre
els plecs del seu cos.
Se’ns
ha quedat
la
vella lletania
del
mussol.
Se’ns
ha quedat
la
lluna buida,
el
niu desocupat
pels
verderols
enmig
d’un cel
de
magraners.
Se’ns
ha quedat
un
últim nom
pol·linitzat,
una
flor tatuada
a
la pell freda
de
la terra.
Se’ns
ha quedat
la
vella lletania
del
mussol, tan sol, tan
sol,
tan sol
contra
la indiferència
immarcescible
de
la llosa.
A
la memòria d’A. S.
juliol
de 2010
[Serena barca, inèdit]
MELIC
Al
centre incandescent del seu melic,
en
era blanca d’amplíssima nuesa,
per
tot el goig que abans no fou:
aixeque
una plaça.
Una
plaça al centre incandescent
del
seu melic.
Aixeque
una plaça
amb
aquell rebombori inevitable
d’alegries
que una plaça congrega.
I
més quan és al centre incandescent
del
seu melic.
[Serena barca, inèdit]
