Laura Coll publica 'en paper' el seu primer llibre. Uns poemes diferents, molt personals. He tingut el goig d'escriure un pròleg per a aquest llibre, en el qual he aprofitat l'espai per parlar de les meves dèries sobre el tema de la dona i el seu lloc en la literatura i on sigui. Aquí el teniu:
PRÒLEG
La poesia és un gènere minoritari, la poesia escrita
per dones, com tantes altres coses fetes per les dones, és encara molt menys
coneguda del que caldria. Per aquest motiu fa ja alguns anys que vaig obrir un
blog (Tèrbol atzur, http://trbolatzur.blogspot.com.es/) dedicat a les dones poetes
catalanes, en adonar-me de la seva gairebé invisibilitat, en organitzar una
xerrada sobre aquest tema. Aquests greuges poden semblar tòpics i recurrents
però la realitat cada dia ens demostra que els motius de queixa són ben vius.
Un exemple: el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes s’ha donat fins ara a
quaranta-dos homes i tres dones, tota una mostra d’aquest oblit, inconscient o
no, per part del conjunt de la societat.
Quan Laura Coll em va fer arribar alguns poemes seus ja
fa algun temps, a través del correu electrònic i gràcies a l’amistat que hem
anat conformant durant cinc anys de compartir una tertúlia sobre llibres
d’història, vaig quedar impressionada per la seva qualitat i la seva força.
Eren poemes molt bons, amb una força abassegadora i una temàtica diversa en la
qual la rebel·lia vital hi surava amb una gran empenta. Eren ella mateixa, però amb l’elaboració
acurada que demana un poema quan qui l’escriu té exigència literària i afany de
fer les coses bé. Li vaig demanar més poemes per dedicar una entrada sobre ella
al meu blog. En aquestes entrades hi incloc un breu currículum i una fotografia
però ella no em va enviar res d’això sinó un altre poema, contundent com tots i
que m’ha dedicat, per cert (pàgina 22).
Els poemes, com les bones obres d’art, en general, no
sempre han d’agradar, més aviat ens
han de trasbalsar i commoure fins i tot quan no els entenem. I això és el que aconsegueix Laura Coll amb aquesta
poesia diferent, tan personal però tan lligada també, tot sovint, al nostre
difícil món i les seves servituds i injustícies. Llegir els poemes de Laura
Coll és copsar de seguida que estem davant d’una veu diferent, d’una poesia que
escapa de les classificacions com aigua en un cistell, que ens interpel·la i
inquieta sense bandejar el lirisme i amb una bona dosi de romanticisme.
Romanticisme dels nostres temps i per als nostres temps. Pels seus poemes
desfila el present, personatges anònims que trobem al carrer, fets lamentables
que hem pogut llegir als diaris, la tecnologia i les xarxes socials, tot
reconvertit en una poesia que entra a fons i de forma valenta en la denúncia
però sense bandejar sentiments tan humans com la nostàlgia, la vivència del pas
del temps, l’evocació d’indrets viscuts amb una gran intensitat, els paisatges
propers i llunyans, l’amor, el desamor i l’amistat.
Hi ha molts temes presents en aquests poemes. Són poemes
agosarats en el fons i en la forma, elaborats amb un vocabulari extens i amb moltes
referències cultes ja que l’autora és una persona amb un gran bagatge cultural.
Hi trobem protagonistes anònims però també noms coneguts i d’indrets diversos. És
una poesia que té vocació universalista, molt política, en el millor dels sentits d’aquesta paraula, tan malmesa
en els darrers anys, però és també poesia en estat pur, el servei a la
denúncia, que fins i tot en els poemes més punyents, no defuig en cap moment el
marc líric, literari. El mateix títol, que és el del darrer poema,
aquesta paraula creada per l’autora, europàntida,
es ja una mena de brevíssim poema, ple de contingut, i del qual no en
desvetllarem el significat abans d’hora.
Els llibres de poesia demanen paciència, relectures,
no es llegeixen d’una passada com una novel·la de misteri, tot i que sempre
conservin el seu, de misteri. Són llibres per tenir i rellegir, per obrir a
l’atzar i ensopegar-nos amb aquell poema que potser encara no havíem llegit a
fons, qui sap. Ara ho podrem fer amb aquest nou llibre de poesia de Laura Coll
publicat en paper. Tal i com està el
panorama literari i editorial és tot un repte publicar el que sigui. Publicar
bona poesia, en català, escrita per una dona que, a més, no surt per la televisió, és molt més que
un repte i per això m’agradaria felicitar també l’editorial que n’ha estat
capaç.
Júlia Costa,
escriptora
