Palmira Jaquetti i Isant va néixer a Barcelona, l'any 1895, al Poble-sec de Barcelona. Va morir, a causa d'un accident de cotxe, als Monjos, l'any 1963. Va ser una important poeta, folklorista i compositora catalana.
Es va llicenciar en lletres i va aconseguir una càtedra de literatura francesa en un institut d'ensenyament mitjà. També va donar classes de música. Es va casar amb el pintor belga Enric d'Aoust, El matrimoni va acabar per trencar-se, ell la va abandonar i va acabar per exiliar-se a Mèxic.
Palmira Jaquetti va publicar opuscles de cançons harmonitzades per ella i va fer una gran tasca de recollida de cançons populars, per a l'obra del Cançoner Popular de Catalunya. La documentació de Palmira Jaquetti es conserva a la Biblioteca de Catalunya. La quantitat de cançons que va arribar a recollir la converteixen en una de les més importants figures mundials en aquesta tasca de preservació popular.
Aquest any, 2020, la consellera de Cultura va inaugurar l'Any Palmira Jaquetti, impulsat pel Departametn de Cultura, per tal de recordar aquesta escriptora, poetessa, pedagoga, compositora i folklorista, en el 125è aniversari del seu naixement. Malauradament aquesta celebració ha estat poc coneguda en comparació, per exemple, amb la commemoració de l'Any Perucho. Tot i amb això, moltes localitats amb les quals va tenir alguna vinculació han preparat actes i homenatges amb motiu de la celebració, tot i que en les circumstàncies actuals potser alguns s'hauran d'ajornar.
A climes de dolor duia la joia
com una rosa als dits, plena de sol,
plena de tota l'alba, que s'hi posa
com ara en mi, petita amb el seu cot.
I encara no s'apaga i torna joia
la deu secreta i pura sota el plor
i encomana la terra i floreix roses,
roses negres i enceses com el foc.
Foguejada, inatesa, muda joia
d'ales con arc-en-cel de mils colors,
roman, viva estrelleta d'una alosa
que espurnava de joia la dolor.
Canta des de la cima de les hores
i obra les matinades i el cel nou,
que la dolor tapava amb les mans mortes.
Espurna i rosa franca: aixeca el vol...
A SOLITUD PUJAVEN ELS HERBEIS
A solitud pujaven els herbeis
submisos i expectants quan les remades
s'arrengleren i baixen, pels camins,
i s'allunyen del cel i l'aigua clara.
Rossejades i ardents, mudes amors
de les herbes i el sol, oh joia franca
de florir, de granar, de donar mans al vent
que la granota salva.
Oh dels rius la fragor, con un tribut
de la joia de nèixer al bres de l'alba.
Baixen totes les veus, i el cor les sent
deslligades al pols, com desvetllar-se
de les velles amors i en fa un gran ram,
i el va esfullant a l'aigua,
de l'aigua a l'escandeix.
JA DE L'HERBEI L'ASSOSSEGANT FRESCOR
Ja de l'herbei l'assossegant frescor
dorm al meu cant d'alosa i viu i canta
presa de tanta amor del cel, que flor
treuen les hores decantant-se
per heure'n l'espurneig i a paradís
van pujant les aloses, i apartant-me
van de la terra que'm nodreix fins tant
que'm deixen caure...
De la caiguda vénen les clarors
i el cor s'aixeca nou d'aloses nades
com una gran ferida, i torna llum
a poblar les desertes, nues ares
del cel com la cruïlla dels camins
que es troben tots on les aloses canten
Cançó de cosir
Cuso, que em plau de cosir
sola amb el somni.
Cuso una mica de mi
en cada cosa.
L'agulla fa el punt petit
paraula curta,
i arriba que em punxo el dit,
sense paraula.
Cuso un mocador de lli
— somni, no em deixis! —
amb un brodat sense fi
d'etern periple.
I sempre aniré teixint
roses de somni,
sempre cantant i cosint
vora la porta.
2 comentaris:
Bona vesprada, gràcies Júlia per donar a conèixer aquesta poeta que desconeixia.
Una abraçada
Mercè
Gràcies, Mercè.
Publica un comentari a l'entrada