dissabte, 27 de gener de 2018

NOU POEMARI DE GLÒRIA CALAFELL

Resultat d'imatges de esferes disperses

ESFERES DISPERSES
Glòria Calafell
Tèmenos edicions, 2017
Premi de poesia Josep Fàbregas i Capell

Glòria Calafell (Barcelona, 1947) ha estat professora de català a secundària durant molts anys i ha donat classes de reciclatge de català i per a l’obtenció del CAP. Té diferents poemaris publicats, La semàntica del temps (2008) i No.m fall recort del temps (2010), premi de Poesia Ciutat de Vila-real i Terra humida (premi Marià Manent, 2014). Col·labora de forma regular en diferents publicacions i grups literaris i en llibres de creació col·lectiva i ha rebut diferents guardons pels seus poemes i reculls. Pintora aficionada, ella mateixa, de forma habitual, dissenya les cobertes dels seus poemaris.


Publicar avui ja és difícil, encara més, poesia, i al menys es mantenen diferents certamens que n’ofereixen la possibilitat. Un altre tema és la poca difusió d’aquests llibres. en general la poesia és mou en cercles una mica tancats, tot i que al menys la xarxa ens ofereix la possibilitat d’accedir al coneixement de molts autors i autores que compten amb poca promoció per part pels mitjans majoritaris.


A Esferes disperses l’autora ens ofereix una nova mostra d’una poesia precisa i elaborada, que si bé es nodreix dels sentiments personals cerca una determinada austeritat en la seva manifestació, evitant florilegis inútils o paraules rebuscades, un parany en el que cauen sovint molts poetes actuals.


El llibre es divideix en tres parts. Malauradament la publicació, pels motius que siguin, l’ha presentat com un tot. Malgrat això, els bons lectors descobriran ben aviat els límits de cada part. Els setze primers poemes, sense títol, ens situen en el sentiment, tan humà, de la pèrdua irreversible. Però la mort no acaba amb tot, la temàtica amorosa, molt present a Esferes disperses, evoca l’amor físic i l’amor espiritual. 


La individualitat necessària no sempre vol dir solitud sinó també complement vital: M’agradaves/ quan d’esquena/ a mi/ miraves/ les muntanyes/ i jo veia/ el mar./ (Érem/ dins/ de casa). L’amant, l’espòs, és present en imatges que no s’esborren, malgrat el dolor: ...es trenca/ el vers./ Resten/ paraules/ d’una peça. L’amant desaparegut s’uneix a d’altres pèrdues, en poemes com aquest, on trobem la clau del títol del poemari: Sóc memòria/ dels meus./ Sóc còdol/ del camí./ Sóc engrunes/ de fang/ en esferes/disperses.

A la segona part els poemes tenen ja un títol molt breu, sovint una sola paraula. S’inicia amb una dedicatòria: Als meus:/ als morts;/als vius/ que la terra/ -amb tebior-/ ens acotxi/ i que el cel/ ens eixugui/ el front. I és que, de fet, vius i morts formen part del mateix univers. L’autora evoca la seva infantesa i recorre a imatges poètiques relacionades amb una natura ambivalent, el sol, el mar, la pluja, les referències amoroses topen amb el viatge imprevist, els amants són, en el viatge de la vida passatgers de diferent vol. Les imatges poètiques, amarades de tristor, evoquen un present on la vida es refà en la presència dels infants: Quan banyava els nens,/ no pensava en els néts./ Han estat regals/ de dies de pluja quieta...


En la darrera part del llibre l’autora incideix en el món que l’envolta, en una realitat poc amable. El poemari ens ha portat per un viatge poètic, des de la individualitat del patiment i de la solitud no triada, a causa de la mort de la persona estimada, fins a la humanitat en general, de la qual formem part i, per tant, no podem defugir el patiment col·lectiu. Tot plegat passa per la pròpia experiència, la infantesa, la joventut, la família, els fills, l’amor que tot ho amarat d’alguna manera amb una felicitat que s’ha esberlat amb la pèrdua.


En una comparació entre els arbres podrits d’un camí i els homes i dones que, de forma inevitable, passen pel seu costat, el darrer poema del llibre ens evvoca la lucidesa d’aquesta mena de solitud col·lectiva a la qual ens veiem abocats: Amb pas alentit/ homes i dones els passen/ endavant/ amb pors d’infantesa,/ tot sabent que l’eternitat/ no ens veu i/ no té mesura.



Esferes disperses és un recull ple de grans imatges poètiques que matisen el dolor i controlen el sentiment, per reconvertir l’experiència dolorosa en poesia ben construïda, escrita amb una conscient austeritat sense defugir sentiments ben humans, l’enyorament, la tristor, l’evocació dels records, presents en els espais més quotidians o en els paisatges. En el rerefons dels poemes hi copsem un gruix important de preparació intel·lectual, l’autora evoca poetes i obres a través de noms concrets però també de subtils referències gairebé imperceptibles. El llibre compta amb un interessant pròleg del també poeta Jordi Pàmias. 


Article publicat al blog cultural 'Llegir en cas d'incendi', el 26/1/2018