dilluns, 15 de gener del 2018

KIKÍ DIMOULÀ (O DIMULÀ), EL VALOR DE L'APARENT SENZILLESA DE LES COSES

Resultat d'imatges de kiki dimulà

No fa gaire temps que vaig descobrir l'existència d'aquesta poeta extraordinària, gràcies a la ràdio, en un programa cultural en castellà on vaig poder escoltar alguns poemes seus. El seu nom complet és Vassiliki Radou i va néixer a Atenes, el 1931, on encara viu.

Va fer el batxillerat i van entrar a treballar al Banc de Grècia, on treballaven diversos familiars seus i on va romandre  durant vint-i-cinc anys. L'any 1950 va publicar aguns poemes en una revista literària i el 1952 un seu oncle li va regalar una edició privada dels seus poemes, edició que no li va acabar de fer el pes.

El 1954 es va casar amb un enginyer civil, també poeta, Athos Dimulàs. Ha explicat que aquella unió, de la qual van néixer un fill i una filla, la va forjar com a poeta. Va anar publicant i participant en iniciatives culturals diverses, també ha escrit narracions breus. Tot i que la crítica literària l'ha situat en la generació de la postguerra, Dimulà defuig etiquetes i adscripcions. Se l'ha comparat amb Emily Dickinson però aquest tipus de comparacions són una mica absurdes, Dimulà té una veu pròpia, inclassificable. No ha estat una poeta prolífica, compta amb una dotzena de poemaris no gaire extensos. La seva poesia reflecteix un mon aparentment quotidià i senzill però la forma d'ús del llenguatge resulta innovadora i arriscada. 

Tot això sobre la seva poesia ho dic des del desconeixement, en aquests casos t'agradaria tenir el do de llengües i poder gaudir de l'original. En castellà podem trobar els seus poemaris publicats però en català tan sols n'he trobat alguns, escampats pel món virtual. 




El número plural

El amor,
nombre sustantivo,
muy sustantivo,
número singular,
género ni femenino ni masculino,
género desvalido.
Número plural:
los amores desvalidos.
El miedo,
nombre sustantivo,
al principio número singular
y luego plural:
los miedos.
Los miedos
por todo a partir de ahora.
La memoria,
nombre propio de los pesares,
número singular,
sólo número singular
e indeclinable.
La memoria, la memoria, la memoria.
La noche,
nombre sustantivo,
género femenino,
número singular.
Número plural:
las noches.
Las noches de ahora en adelante.

(Poemas, 1998)



La coartada

Cada vez que te visito
sólo el tiempo transcurrido
de una vez a otra ha cambiado.
Por lo demás, como siempre
se desliza desde mis ojos como un río
turbio tu nombre grabado
—padrino del guión pequeñín
entre las dos fechas,
no vaya a pensar la gente que ha muerto
sin bautizar la duración de tu vida.
A continuación limpio las mustias
cagaditas de las flores añadiendo
algo de arcilla roja donde se ha depositado negra
y le cambio, finalmente, el vaso a la lamparilla
por otro limpio que traigo.
Nada más volver a casa
a conciencia lavaré el sucio
desinfectando con lejías
y cáusticas espumas de espanto que echo
cuando me agito con fuerza.
Con guantes siempre y manteniendo mi cuerpo
a gran distancia del pequeño lavabo
para que no me salpiquen las aguas muertas.
Con estropajo metálico de dura aversión rasco
la grasa pegada en los labios del vaso
y en el paladar de la apagada llama
mientras la ira aplasta el ilegal paseo
de algún caracol, usurpador
de la inmovilidad vecina.
Enjuago luego enjuago con escaldante furia
bulle mi intento de volver el vaso a su primer
su alegre su natural uso
el de saciar la sed.
Y queda ya del todo limpio, reluce
ese mi afán hipocondríaco de no querer morir
querido mío, míralo de otro modo:
¿cuándo no ha temido a la muerte el amor?

(De un minuto juntos, 1998)



Aquí, una molt bona versió d'un d'ells, publicat amb un comentari sobre l'escriptora, per la també excel·lent poeta Dolors Miquel, a Núvol.


Una ànima, una narració solitària


Que eres el meu enemic, no ho sabies, les paraules t’ho van dir.

Per elles l’enamorament va vendre el seu terratrèmol

i va sortir a la superfície que no m’estimaves…



S’han perdut totalment els mots de les llàgrimes.

Quan parla el desordre l’ordre calla- en té gran experiència la pèrdua.

Ara hem de quedar-nos al costat del sense sentit.

que poc a poc la memòria recuperi la seva eloqüència,

que doni bons consells per a una llarga vida

de tot allò que ha mort.



Més o menys ha predominat la teva fotografia.

Dia a dia convenç que res no ha canviat

que sempre vas ser així, de paper

des del naixement fotografia a les trobades

des de sempre com et vaig estimar venedor ambulant

d’ imatges en pintura

i de pintura en imatges, així m’acontentava.

L’únic testimoni fiable que vivim és la nostra absència.



(Poemes, 1952)