GERTRUDIS MIRA/ NATI AYALA

La poeta d'avui arriba a l'escriptura, segons ens explica,  per camins anegats d'aigua i podem dir que poc ortodoxos.

Nascuda a Sabadell  l'any 1956 és llicenciada en Belles Arts, en l'especialitat de pintura, a la qual es dedica, així com també a la docència.

Col·labora des de els seus inicis en el disseny gràfic de Quaderns de Versàlia, un grup de poetes de Sabadell, i últimament també hi col.labora amb els poemes. 

Ha triat cinc poemes per a publicar en aquest blog, alguns dels quals sortiran publicats en el proper llibre dels Versàlia, dedicat al poeta Ungaretti.

Signa sovint amb el pseudònim Gertrudis Mira.

ALGUNS POEMES

'un colore d'ombra si velano

Cuore, anima e occhi.

Colore d'ombra

Comença

Comença a desmaiar-se

a candir-se comença

la llum del dia.

Baixa la nit per l'arbre

amb peus de gat i d'aranya.

Lenta baixa

i porta

a les mans una fosca taca

i a la boca

un silenci de lluna blanca.

Veuràs que quan arriba

cauen les paraules dels arbres.

Cauen els colors de les coses.

Cauen els àngels.

Veuràs que déu mata

quan la nit baixa per l'arbre

lenta, lenta

I tindràs temps de preguntar-te

mentre contemples l'aranya

i defalleix el dia

On és l'imperi de l'home?

Ara tomba infinita

M'aparta de tu per sempre més.

Sentiment del temps.

Entra dins

Entra dins el fons de la terra,

baixa les mans,

remou les pedres.

En el silenci d'aquesta cripta

hi ha la vida que s'oculta.

Mira,

allí està ella, que torna de la mort i

no torna.

Desenterra la pols de l'ànima.

Encara que sembla que res no queda,

queda l'absència.

Unes mans, el dolor, l'enyorança.

Un somriure que plora. Aquí,

aquí, en el centre de la cripta

queda la mort sospesa

com una abella,

sobre les flors i les llàgrimes.

La corda de saltar

Sembla la corda de saltar

una rialla

als llavis de l'aire.

O potser

una pregunta necessària

que cau

a terra

i s'arrossega

i la trepitgen

i es trenca.

Però s'alça, de nou s'alça

la rialla que sembla

i la ganyota de la corda

que pregunta.

Des de les mans de la vida

que bramula i espanta

I gemega

i salta

Sobre els llavis de l'aire

els infants ballen i moren.

Hi ha un silenci

Hi ha un silenci

que ve del mar.

Un paisatge

de pura pedra.

Hi ha la runa

de la vida.

Això penso

desperta.

En somnis,

se m'afigura

que dorms

en el palmell

de la meva mà,

com tots els vespres.

Hi ha una porta

que es tanca.

Un silenci de xiprer

en el paisatge.

Un ocell

que gemega

-li han tallat les ales.-

Hi ha el fons del mar.

I els morts

que suren, que suren.

Quan

Quan ja

s'ha desfet la llengua

i els ulls

de les estrelles

caminen

per sobre les paraules

cremant-les.

Quan ja

s'han esberlat els mots

i el plor més pregon

sura

en la soledat més fonda.

Encara penses

que la mort t'escolta?