dimecres, 13 de febrer de 2013

GERTRUDIS MIRA/ NATI AYALA

La poeta d'avui arriba a l'escriptura, segons ens explica,  per camins anegats d'aigua i podem dir que poc ortodoxos.

Nascuda a Sabadell  l'any 1956 és llicenciada en Belles Arts, en l'especialitat de pintura, a la qual es dedica, així com també a la docència.

Col·labora des de els seus inicis en el disseny gràfic de Quaderns de Versàlia, un grup de poetes de Sabadell, i últimament també hi col.labora amb els poemes. 

Ha triat cinc poemes per a publicar en aquest blog, alguns dels quals sortiran publicats en el proper llibre dels Versàlia, dedicat al poeta Ungaretti.

Signa sovint amb el pseudònim Gertrudis Mira.

ALGUNS POEMES


'un colore d'ombra si velano
Cuore, anima e occhi.
Colore d'ombra


Comença

Comença a desmaiar-se
a candir-se comença
la llum del dia.
Baixa la nit per l'arbre
amb peus de gat i d'aranya.
Lenta baixa
i porta
a les mans una fosca taca
i a la boca
un silenci de lluna blanca.
Veuràs que quan arriba
cauen les paraules dels arbres.
Cauen els colors de les coses.
Cauen els àngels.
Veuràs que déu mata
quan la nit baixa per l'arbre
lenta, lenta
I tindràs temps de preguntar-te
mentre contemples l'aranya
i defalleix el dia
On és l'imperi de l'home?


Ara tomba infinita
M'aparta de tu per sempre més.
Sentiment del temps.



Entra dins

Entra dins el fons de la terra,
baixa les mans,
remou les pedres.
En el silenci d'aquesta cripta
hi ha la vida que s'oculta.
Mira,
allí està ella, que torna de la mort i
no torna.
Desenterra la pols de l'ànima.
Encara que sembla que res no queda,
queda l'absència.
Unes mans, el dolor, l'enyorança.
Un somriure que plora. Aquí,
aquí, en el centre de la cripta
queda la mort sospesa
com una abella,
sobre les flors i les llàgrimes.

La corda de saltar

Sembla la corda de saltar
una rialla
als llavis de l'aire.
O potser
una pregunta necessària
que cau
a terra
i s'arrossega
i la trepitgen
i es trenca.

Però s'alça, de nou s'alça
la rialla que sembla
i la ganyota de la corda
que pregunta.
Des de les mans de la vida
que bramula i espanta
I gemega
i salta

Sobre els llavis de l'aire
els infants ballen i moren.

Hi ha un silenci

Hi ha un silenci
que ve del mar.
Un paisatge
de pura pedra.
Hi ha la runa
de la vida.
Això penso
desperta.
En somnis,
se m'afigura
que dorms
en el palmell
de la meva mà,
com tots els vespres.
Hi ha una porta
que es tanca.
Un silenci de xiprer
en el paisatge.
Un ocell
que gemega
-li han tallat les ales.-
Hi ha el fons del mar.
I els morts
que suren, que suren.



Quan

Quan ja
s'ha desfet la llengua
i els ulls
de les estrelles
caminen
per sobre les paraules
cremant-les.
Quan ja
s'han esberlat els mots
i el plor més pregon
sura
en la soledat més fonda.
Encara penses
que la mort t'escolta?




4 comentaris:

Igor ha dit...

Molt m'han agradat. Una veu clara. Hi ha penombres, però no deixa d'arribar la veu d'aquesta poetessa.
Merci per la presentació.

adg/sG ha dit...

fràgil
dura
pedra (preciosa )
no
més puc dir
buff
uauu
!!!

Júlia ha dit...

Gràcies, Igor!

Júlia ha dit...

Gràcies, adg/sG!!!