Maria Mercè Marçal, un temps, un país, unes circumstàncies

El dia 5 de juliol va fer anys de la mort, prematura, de Maria Mercè Marçal, de qui he manllevat el títol d'aquest blog. La seva imatge va lligada a uns anys d'uns certs entusiasmes renovats, després d'un abaltiment sobtat, cosa que passa sovint a casa nostra en tots els camps. Al cap d'un temp d'aquella revifalla protagonitzada per poetes irats una mica més joves que jo, tot va perdre brillantor, ella va morir, d'altres van iniciar estranyes reconversions professionals i els magnífics Llibres del Mall es podien trobar a preu de saldo en llibreries d'ocasió i encara gràcies.

Les morts de Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany i Maria Mercè Marçal van ser una gran desgràcia per a la nostra cultura i cultureta. Més enllà del fet dolorós del seu traspàs es van perdre unes veus heterodoxes i necessàries, singulars i diferents, cadascuna al seu estil.

La generació de Marçal va ser molt diferent de les anteriors; tot i els pocs anys de diferència amb gent com Roig va crèixer ja en un altre món i de vegades encara em costa més entendre'm amb persones d'aquelles fornades que no pas amb gent més gran o molt més jove que jo. La universitat de Capmany era elitista i també ho va ser la de Roig, en el temps dels Llibres del Mall tot havia canviat força, context polític i social inclòs. Encara no s'ha fet una història completa de la transició i de la post-transició, potser tan sols Agustí Pons s'hi ha acostat una mica, sense complexos, i ha rebut algun penjament per aquest motiu.

En tot cas, més enllà de les dèries, misèries, enfrontaments, capelletes, llibres estossinats o reciclats i la resta, ens queda la literatura. 

De vegades es parla de la mort coincident en els vint-i-set anys d'alguns personatges. No sé si és perversa casualitat però constato que també els quaranta-i-pocs, aquest moment crític a fregar de la cinquantena, s'emporta molta gent. 

Divisa

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Aquests versos, tan coneguts, copiats, repetits, citats -de vegades amb errades- són, de fet, irònics, ja que n'evoquen uns altres de la tradició jueva, en la qual s'agraeix a Déu  el fet de ser home, de pertànyer al poble escollit, i haver nascut lliure i no esclau. És clar que considerant com ha tractat Déu el poble escollit fins i tot aquests semblen irònics o gairebé sarcàstics.

Cau de llunes


Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.
Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.
Surt el guerrer vers el camp de batalla.




* * *

L'esgambi de la mort sento com minva
dessota els arc florits de gaverneres...
L'esgambi de la mort. Bullen les eres
de vent i de cançó. La por s'estimba.
Arreu, arreu, amara les dreceres
pluja d'ocells irats, esplomats d'armes,
que a rem i a vela van neulint cadenes.
En va contra ells atlants d'acer avancen.
L'estol s'acreix, s'acreix la xiscladissa
i el clam és alt, i tornen roigs els àlbers:
Al cor de l'esperança crema el dia.