dijous, 12 de juliol de 2012

Emília Sureda i Bimet, costes i cales poètiques






Escriptora mallorquina del segle XIX, va néixer a Palma el 1865. Filla de Juan Sureda Villalonga, un personatge destacat econòmicament i cultural de Mallorca, i de Celerina Bimet, d’ascendència francesa. Néta de Juan Sureda Ripoll pertanyent a la primer generació d’arquitectes mallorquins. El seu germà Juan Sureda Bimet també va ser un personatge molt destacat de la cultura literària i de l'art.

Comença la seva carrera de poetessa escrivint en castellà però el seu contacte amb altres escriptors destacats com Miquel Costa i Llobera, Mateu Obrador i Maria Antonia Salvà fan que s’encamini cap a la utilització del català com a llengua per a les seves obres.

A pesar de la genialitat dels seus poemes, té una escassa producció poètica dispersa en diferents publicacions que posteriorment va ser reunida al volum Poesies Mallorquines, al 1905, on evoca la mort de la seva mare quan els seus fills encara eren petits. Aquest volum incloïa 33 composicions seves i l’homenatge a alguns escriptors contemporanis de les Illes Balears destacats a l’època.

La seva obra està influïda pel corrent de Béquer i Costa i Llobera. Segueix una estètica romàntica en els seus poemes, sempre partint de fórmules tradicionals. A la seva temàtica destaca la idealització de la vida pagesa com es pot apreciar a l'obra Vida Pagesa del 1898.

Emília Sureda va morir encara molt jove, el 1904, sembla que de forma sobtada. 



ANTOLOGIA

CANÇÓ DE LA SENYORIDA (1904, fragment)

Som la senyorida
de l'amor garrida
que perfum la vida
que perfum lo cors; 
més empegueïda 
que les altres flors.

L'hivern no em despulla
ni em seca l'estiu,
com la pobra fulla
de l'hort regadiu
que mor, no bé viu!

...

Quan pas l'alegria,
l'encorralaré
que entorn de la via
arreu brostaré,
i amb la flaire mia
la t'envairé;
t'embadaliré.

I si l'amor passa
voldràs que l'atur?
Té aletes d'estrassa
i el cor massa dur.
Tenc por que no et dur!


L'AMOR (fragment)

Vengueres amb tes ales de llum i esperança,
poètic com la lluna, un vespre de bonança,
alegre i trist, com música,
vessant el teu tresor,

el teu tresor de penes, de somnis i ventura,
que és aliment de l'ànima, roada de frescura,
que tu en l'espai escampes
i brufa el nostre cor.

Per un ets floridíssim jardí de primavera;
per altres mar terrible
sens fons i sens ribera,
d'encisadores aigües que amarguen com la fel.

Per mi tot d'una fores alegre lllluminària,
i lluna i sol que omplia
del món tota l'amplària,
estel de llarga cua que travessà món cel.

Mes ai! Som com l'oruga
quan romp sa presó trista
que vol posar les ales on vol posar la vista
i fuig, se perd dins l'èter d'esplèndida blavor;

però no bé es remunta,
com cau tota glaçada;
així en l'ardiment jove i voll de ma volada
me socarrà les ales el raig de la claror.

S'escolaran les hores i passaran los dies
duent en si mudances, tristeses i alegries;
més tu dins la nostra ànima
viuràs eternament (...)

L'ànima i el dolor

Darrere ma finestra cada dia
veig los núvols passar sobre el vel blau.
Oh, núvols que entelau l'ànima mia,
per què serà que voltros no passau?

Passen los dies remolcant les hores
fent saragalls de rialles i laments.
Tu, ànima, no rius, tu només plores,
tu passes ratllant penes a torrents.

Los cors humans són costes i són cales
on rebaten les ones de l'amor,
el pensament, ocell de llargues ales,
i tu l'urna sagrada del dolor.

I el dolor és etern com ets tu eterna,
com l'aroma i l'encens aneu surant,
pel vell temple del món, sou la llanterna
que mostra el port segur al navegant.