dimarts, 3 d’abril de 2012

Júlia Costa i Rodríguez


Una circumstància casual i providencial m'ha fet conèixer l'obra d'aquesta jove poeta que es diu com jo. M'ha arribat una antologia amb poemes de la Mostra d'Alcanar i un certificat de participació a la Mostra. Jo no hi vaig poder ser i, a més, el poema antologat que porta el meu nom no és meu.

Doncs resulta que hi ha una altra poeta, jove, que es diu com jo, i que a més d'escriure uns poemes magnífics té aquest somriure esplèndid que podeu veure a la fotografia. Ja m'agradaria tenir divuit anys, el seu somriure i escriure els seus  poemes. Així que m'he posat en contacte amb ella, a través del seu blog, i li he demanat si volia participar en aquest recull de dones poetes, cosa que ha acceptat, enviant-me una breu biografia i alguns dels seus versos. Segur que en sentirem a parlar i que ben aviat podrà veure editat el llibre que desitja! De moment, llegiu el seu blog, si voleu conèixer més poemes seus.


BIOGRAFIA

Em dic Júlia Costa Rodríguez, visc a Castelló d’Empúries. Tot i tenir 18 anys porto temps escrivint i la veritat és que m’encanta. He participat a recitals que s’han fet a Navata, Castelló d’Empúries, Palamós, Figueres, organitzats per versos.cat. Intento mantenir viu un blog: http://trossetsdemijulia.blogspot.com. Actualment estic fent segon de batxillerat però m’agradaria estudiar Filologia catalana. Tot i que el meu somni seria treure un llibre amb el títol: Barrejant sense voler les lletres d’un t’estimo. 


ANTOLOGIA


Barrejant sense voler les lletres d’un t’estimo

Barrejant sense voler les lletres d’un t’estimo
Arriba la primavera i no me n’adono
No queda ningú més a l’habitació
I em moro de ganes de besar-te

Tenia ganes de somiar
Però m’he enamorat
Ja ho diuen que de tant en tant passa
No hi ha cap rellotge que conti
Les carícies que et doni.

Barrejant sense voler les lletres d’un t’estimo
Vull que segueixi així
La teva ànima enganxada a la meva
Deixem que els nostres llavis
Coneguin la nostra pell

Comparteix la meva tassa de cafè
Passem el matí al llit
Deixant que els nostres somriures
Barregin sense voler les lletres d’un t’estimo

I surt el sol
I amb ell els nostres petons es tornen
Fugaços, apassionats
Tothom està gelós
La primavera ha arribat al meu cos
I somric
I només em queda seguir
Barrejant sempre les lletres d’un t’estimo
El teu
El meu
Els nostres.



                                                       A tu, que em mantens viva.

Amb la primera llum del dia
Veig les arrugues que se’t formen a la cara
Petites, menudes, innocents
Cada una d’elles m’explica una història.

L’arruga del costat del llavi
M’explica les vegades que has somrigut
I la de l’altre costat
Les vegades que has rigut sense parar

Els ulls petits, menuts, innocents
Envoltats de petites arrugues
Que em mostren el cansament, les llàgrimes
Les arrugues del front
La suor de la feina de cada dia

Les teves mans
Mai es cansen de donar abraçades
I jo, causant de la meitat d’aquestes arrugues
T’ho agraeixo fins anar al cel i tornar
I més enllà si cal

Petites, menudes, innocents
Les arrugues, les històries
Gran, fort, latent
El somriure, la mirada
El cor que per sort
Les manté vives.


L’esborrany

Em dibuixes i m’esborres
Sense miraments
El llapis recorre els teus dits
I m’imagines

M’amago i em perdo
Entre les pàgines de color blanc
Sóc la teva il·lusió
Part de la teva imaginació

Em dibuixes i m’esborres
Somies i et despertes
La goma em borra part del cabell dibuixat
Em dibuixes un somriure
I et miro capritxosa dels teus llavis
I tu em vesteixes i em despulles
Amb un simple moviment de llapis

Somiaràs, estimaràs viuràs i moriràs
Jo nomes soc imaginació
Un petit dibuix del que tens penjat a l’habitació
Em mires i et miro
Somia’m mentre puguis
Només l’esborrany dels dibuixos del cor

Capritxosa de provar la teva llengua
I tu, capritxós de provar la meva
Ja ho saps, dibuixa-me-la
Fes de mi la teva il·lusió
No m’esborris
No em retoquis

No em dibuixis res més
Mira’m satisfet del que has fet
I per últim cop somia’m
Les teves llàgrimes difuminen el meu vestit
Només sóc un esborrany
Només sóc l’esborrany dels dibuixos del teu cor.


4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

ja és curiós, ja. M'apunto l'adreça del blog.

Júlia ha dit...

Doncs sí, tot i que avui Júlia és gairebé un nom 'de moda' i en els meus temps era minoritari, en tot cas haurem de posar el segon cognom o bé 'la vella' i 'la jove', he, he.

Glo.bos.blog ha dit...

A mi també em passa el mateix!
Hi ha una altra Gloria Bosch que escriu poesia, la de "Veus de dona". Ja és casual, ja, que coincideixin nom, cognom i l'afició per la poesia!

Júlia ha dit...

Cert, Glòria.


A veure si t'animes i m'envies també la teva aportació per incloure al blog, si et sembla bé,ja veus com va, foto, breu biografia,poemes, t'espero a:

jcostacod@gmail.com