Glòria Bosch i Morera

Avui podreu conèixer una poeta que sovint ha entrat en aquest blog i ha deixat amables comentaris. Fa uns dies va incidir en la coincidència, com m'havia passat a mi mateixa, de nom i primer cognom amb una altra escriptora, Glòria Bosch i Maza, la quan inclouré aviat en aquest recull.

Ella mateixa ens explica la seva biografia literària:

Vaig néixer a Barcelona i sempre he viscut en aquesta ciutat.

Des de jove m'ha agradat la poesia, i els primers poemes vaig fer eren en castellà, però no ha estat fins ara, quan disposo del meu temps, que he tornat a escriure'n, preferentment en català.

Recitar poemes és una de les coses que més m'agraden.

Pertanyo a la Tertúlia de Magòria, al Col·lectiu d'Artistes de Sants, a Proartcat i formo part de l'Aula d'Expressió del GO Àmfora.

Tinc dos blog poètics: El que em passa pel cap i Globos.blog.

Col·laboro a la Web de Rèquiem amb Ria i a la revista de l'Àmfora.

Des de 2010 he rebut dues violes i una englantina als Jocs Florals, un segon premi del Semillero Azul, per un poema en castellà i una distinció del Col·lectiu d'Artistes de Sants. 

No vull deixar d'escriure i llegir poesia, doncs és de les coses que més em plauen! 

ANTOLOGIA

NIT DE PLUJA

Dins la nit l'aspra melodia del vent i les canyes.

La cadència rítmica de gotes de pluja

damunt la teulada. I molt més aprop

el compàs del rellotge, metrònom vital

d'hores que s'escampen. 

Persegueix la nit ombres esqueixades,

i mulla els ocells que han fugit del niu,

i als homes perduts tenen xopa l'anima.

L'aigua dels bassals reflecteix la llum

humida i gelada.

Resta tot desert, com mal averany.

Els gats amagats  perforen la nit,

 ulls esbatanats, pupil·la ovalada

i l'udol del vent que escombra els carrers

omple de basarda .

Darrera els estors els ulls són espills

i els cors són de marbre.

No els mulla la pluja,

tenen sec l'esperit. I la porta closa.

Forrellat i balda.

                           

  RETRATS EN SÈPIA

Em capbusso dins l'antiga caixa

de guardar galetes. És de llauna,

i a la tapa hi ha unes holandeses

dins d'una sanefa.

Busco els meus arrels,

els avantpassats, la meva nissaga,

immortalitzats en retrats en sèpia

esperant pacients alguna mirada:

Nenes que combreguen, cavalls de cartró,

nadons de bolquers amb puntes i randes,

obeses parelles de mitjana edat,

oncles elegants, damisel·les pàl·lides ...

Tot un món de records adormits a la caixa!

Tret de quatre o cinc, jo no se qui són,

ja ningú no ho sap...

Són la meva sang i no els reconec

Ja són morts del tot.

                           Són morts i oblidats!

                                   

                            PARAULES

     

     Hi ha paraules que fan pessigolles

     quan es xiuxiuegen.

     Hi ha paraules lleugeres, que volen.

     Bombolles de lletres.

     Altres són molt dolces, com de xocolata

     fonent-se a la llengua.    

     En trobem d'estranyes,

     perquè son vingudes d'alguna altra terra.

     Se'n diuen de foc, que encenen passions:

                       Paraules vermelles...

      N'hi ha de presumides, i de llamineres,

      n'hi ha saberudes. També de dolentes...

      Si n'hi ha de paraules!

      Per amar i ofendre.
      Paraules que abracen o que bufetegen.

      Paraules per tot...

      Peró hi ha silencis que t'ho diuen tot

      sense dir cap lletra.

      Sense dir cap mot

      t'aturen el pols i la sang et gelen.                                                             

                                               

                        LLUNÀTIQUES

No puc apartar de tu el meu esguard

Perla de la nit, moneda argentada,

rellotge sense hores, espill nu d'imatge.

Hipnòtica llum:

Tu senyales l'hora per les dones gràvides

I manes fluctuar el mar i l'onada.

Blanca i fantasmal

quan brilles de nit, tu ets el diner

que paga basardes.

Lluna mentidera, que preciosa ets!

Que poc assenyada...

Una nit minvant, negra nit a l'altra.

Després vas creixent,

fins a esdevenir esfera de plata:

deliri de llops i de verges pàl.lides.

                                       

           

                       TERRA D'INFANTESA

Asseguda al banc al costat del pare

ella era la més bella princesa del mon,

el pare, valent paladí que la defendria

de verds dracs malignes i vils escurçons.

Terra d'infantesa, tota fantasia!

Els castells de núvols, de sucre els turons.

 Records de la infància, tot ho magnifiquen:

 Doncs ni ella era tan bella,

 ni el drac tan maligne,

 ni el pare tan fort...

                                       

                                       TRIA
    

Tu quina mà vols?

Una porta llàgrimes i l'altra petons.

Si tries les llàgrimes,

la teva escalfor

farà que s'eixugui tota la tristor.

I si tries l'altra en obrir la mà

els petons que guardo

tots s'escamparan...

¿Tu quina mà vols?

Ara totes dues m'amaguen el cor.

               NEGRO
                        

Negro es mi mundo sin ti.

Negro. Negro como el azabache.

Como ala de cuervo: negro.

Como el carbón, como el ébano.

Luna nueva. Cielo negro.

Y cuando llega el nuevo dia

tambien amanece negro.

Ponedme sobre los párpados

dos piedras de color negro.

Verted cera en mis oidos.

Llenad mi boca de hielo

Cierto:

         No puedo vivir sin ti.

         Ni quiero.

TRISTEZA

Arrastraré la tristeza por las calles

como una pesada bolsa vieja.

De regreso vaciaré el contenido

y lo ordenaré todo a mi manera:

Para que se mantenga fresco, el dolor en la nevera.

La pena y la melancolia en el cajón de la derecha

Coceré a fuego lento las ofensas, por ver

si puedo tragarlas cuando estén más tiernas.

Las lágrimas en la botella de zumo reciclada,

que guardo en el  fondo de la alacena.

En la mesilla mi último y desastroso amor

dentro del libro aun no escrito de poemas.

Doblaré la bolsa en pliegues cuidadosos

y la dejaré junto a las llaves y la cartera,

para usarla cuando decida volver a pasear

al sol, lentamente, arrastrando  mi pena.