.jpg)
Bruna Generoso i
Miralpeix
Nascuda a Barcelona el 1986. Viu a Sant Hipòlit de Voltregà
(Osona). És llicenciada en Traducció i Interpretació i té un Màster en Creació
Literària per la UPF. Ha guanyat diversos premis literaris i té escrits
inclosos en una desena de volums col·lectius, alguns dels quals sorgits del web
Relats en Català. Ha participat en recitals poètics, com les jornades Versos
Bisaura, de Sora, i el Casserres Poètic, de Sant Pere de Casserres (Osona). El
Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2010 va significar
l’edició, l’any 2011, del seu primer recull poètic, titulat On has deixat la
veu? (Viena Edicions).
àPrimer apartat del llibre: AFONIA
1.
SILENCI
Afonia
d’un impuls
L’esguard
incert intensifica els dubtes
de
cada despertar amb poesia,
quan
certs verbs oblidats prenen sentits
que
activen les imatges que dibuixes
molt
més enllà dels silencis absurds,
i
jo no sé si escriure’t o sentir-te.
Avui,
saber-te lluny es fa metàfora
de
córrer amb els ulls clucs contra les hores
i
de fugir, i de voler descriure’t
amb
tots els atractius que et defineixen.
Si
llenço el no al fons del precipici
distant
i pròxim dels teus moviments
l’espera
pot semblar molt més afable,
la
teva veu es mescla amb els meus versos.
2.
VEU
Afonia
d’una pregunta
On
has deixat la veu
que
va fer allunyar-me
el
dia de sentir-nos?
Escrits
a les parets,
s’escolten
els silencis
dels
tons que es difuminen
veient
créixer distàncies.
El
temps atrapa el temps
dels
rastres d’estimar
que
–afònics com el blanc
més
fosc de l’enyorança–
s’esmunyen
en els passos,
volent
escriure fort
la
veu damunt dels versos.
àSegon apartat del llibre: CRIT
1r crit
Una
veu s’endinsa en l’altra
–1r
crit, calor que parla–
són
dues veus i un sol tacte.
ECLIPSI
Tancant
els ulls del temps, torno a sentir l’eclipsi
d’un
món que pot tocar-se. Sols veig la ingravidesa,
el
somni d’un moment que aprèn a ser de l’altre.
Els
passos de colors s’enfonsen en les hores,
mentre
la nit desperta la veu que es fa paraula,
abans
de fer-se bes, abans de fer-se tacte.
L’instant
borrós, al lluny, camina fins a perdre’s:
s’ha
fos en el no-res l’ample de gent que balla
un
vals d’imatges nues en carrers sense cara.
Escriure
el verb sentir és estel que il·lumina
les
ganes de la nit (després torna al principi,
quan
l’obscur de l’estona buscava entre les hores
un
xic desig de màgia). L’entorn amb gust ingràvid
és
música de somnis que crema el fred dels llavis.
2 comentaris:
Quan mires l'edat de la Bruna i veus la maduresa de la seva poesia és quan t'adones que podem i hem de ser optimistes en el futur de la nostra literatura.
Cert Antoni, hi ha joves molt brillants en tots els camps, esperem que tinguin les oportunitats que es mereixen i que si no les tenen sàpiguen surar entre les mediocritats habituals.
'La poesía es un arma cargada de futuro', deia un poeta. No sé si és així però intentarem tenir fe.
Publica un comentari a l'entrada