dimecres, 21 de març de 2012

Carme Meix i Fuster




Carme Meix és filla de Gandesa, on neix l’any 1937. Llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, ha desenvolupat l’activitat com a professora de llengua i literatura catalanes a Barcelona i Santa Coloma de Gramenet. Ha escrit poesia, narrativa i també articles diversos.

Enceta la trajectòria com a escriptora amb un poema sobre la Mare de Déu de la Fontcalda, distingit amb el guardó de poesia de la Reial Acadèmia Mariana de Lleida (1989). A continuació, es dóna a conèixer amb un conjunt d’obres que resulten feliçment distingides: Palau d’absències —guanyadora del Caterina Albert i Paradís de poesia (1991)—, La dansada —fina­lis­ta del Sant Joan de novel·la (1993), publicada el 1996—, El crit de l’esparver —guanyadora de l’Universitat de Lleida de novel·la històrica (1995)— i Cercles —guanyadora del Vila d’Ascó de narrativa (2003). També ha publicat la novel·la Paisatge amb boira (1998) i ha participat en els reculls El brogit de l’Ebre (2003) i Terres d’aigua (2004). Col·labora habitualment amb articles d’opinió en diversos mitjans de comunicació, entre els quals destaquen l’Avui i La Veu de l’Ebre.


Amb Collita de foc (2006) va guanyar el Premi de narrativa de la Vila d'Ascó.


BREU ANTOLOGIA



Alba

El son no em pren
i la nit s'allargassa
sense estel ni reclam.

S'obrirà el cel
i morirà l'estrella.
A l'alba vindrà el son com un amant.


Palau d'absències (VI)

Tardes daurades flueixen calmoses

lleus es decanten als pous del capvespre.
Blau miralleig de les ones 
i blau obscur del celfonent-se en un crit.
Cap campana no retorna
les hores finites que cauen
als pous de l'oblit.
Però en l'horitzó amb tornasols que ara es tanca
s'encenen guspires que trenquen
el vel de la nit. 

Merla

Sóc negra com la nit, com el carbó,
i encara que no em tinguin per molt bella
a tots us va sobtar la meravella:
mestre Corella, en una ocasió,

es valgué del meu nom, i a ma llaor
-i d'això que us explic traieu-ne estella-,
escrigué una balada i amb aquella
garsa m'aparellà sense parió.

Sóc doncs la merla, culta i elegant,
que pels llibres la cua remenant
va i, reptadora, a tots us desafia

que per més que em busqueu de nit i dia
no trobareu allò que just us manca:
trobar entre merles una merla blanca.


Palau d'absències (XVII)

L'hora sola, peregrina,
del silenci abandonat,
clou la roda en l'ample cercle
del desig esbatanat.

Cap pupil.la no acompanya
aquesta aura en soledat
ni l'ocell de ploma alada
ni la grua en llibertat.

Però el dia que declina
tot de porpra en l'horitzó
du una joia emparaulada

amb promesa de retorn
en l'estrella que titil.la
allà al fons d'un pou pregon.

Palau d'absències (XXIV)

Busco noves paraules. Els mots arbrats que es drecen
altius sobre la boira o els verbs senzills que oculten
entre l'herbei la joia de la seva exultança.

Tinc paranys d'esperança ocults entre les branques
del meu jardí d'absències, mirallets d'envescada
innocent aparença i filats d'enyorança
per cel.lar les captives i crestar-ne l'essència.

Però tot és inútil, que elles trenquen la fina
teranyina parada i volen per l'estesa
vastitud escampada com estels sense ròssec.

I si alguna vacil.la i un instant es detura
emmollant-se al breu somni, s'esvaeix de seguida
com fràgil papallona clavada en el meu llibre.

Me'n recordo


Me'n recordo de l'olor i el color dels tardets de Gandesa, fets de mel i nostàlgia.


Me'n recordo del ritme de la pluja batent contra les teules pintades de molsa. 

Me'n recordo dels miols dels gats a l'hivern, com el plor d'una criatura oblidada.

Me'n recordo de la neu amagant les ferides de guerra que les cases mostraven, 
impúdiques, la resta dels dies. 

I les històries de terror de les iaies, els dies foscos de la postguerra. 

Me'n recordo de les dones ballant la dansada, a la plaça, per les Festes Majors, tan ufanes. 

Me'n recordo de les anades a la Fontcalda. I la tebior de l'aigua dels xorros endolcint-me la pell.

I la primera vegada que em vaig banyar al mar, a la platja del Poble Nou.

Me'n recordo dels dies de verema, tot el poble fent olor, embriagadora, de most.
I del pa negre, de racionament. Amorosit amb vi i sucre. 

Me'n recordo, un record vague i fi, com de mussolina, de la mare, que es va morir 
quan jo tenia quatre anys.

Me'n recordo dels pessebres que feia mon pare. 
On els Reis avançaven una mica, màgicament, cada nit. 

Me'n recordo de las escuelas nacionales, i de donya Maria, dita la Brava. 

I de donya Agustina, que em va ensenyar a llegir. I em va obrir els ulls 
al món meravellós de les lletres. 

Me'n recordo que cal recordar per salvar-nos, tots junts, de l'oblit.




Carme Meix té un blog personal, El blog de la Carme. Podeu escoltar-la i veure per la xarxa en els interessants reportatges recollits a la web MEMORO. El banc de la memòria.

1 comentari:

Glo.bos.blog ha dit...

No pares de oferir-nos descobertes!
Gracies.