dilluns, 20 de febrer de 2012

Wislava Szymborska, quan els poemes sobreviuen a les poetes


En aquest blog dediquem de tant en tant algun espai a escriptores no catalanes i crec que paga la pena recordar Wislawa Szymborska (1923-2012), que va morir el primer de febrer d'aquest any. L'escriptora, a més de poeta, va ser traductora i va escriure assaigs diversos. L'any 1996 va rebre el Premi Nobel i tot i que els premis, fins i tot aquest, estan subjectes a interessos, polítiques i estratègies, té molt valor pel fet que hi ha poques dones, fins ara, que hagin rebut aquest premi en qualsevol modalitat.

Va evolucionar des de la seva militància juvenil comunista fins a una postura molt més crítica amb el poder. Va rebre, al seu país, molts premis. En morir es va recalcar, com sol passar, que fumava molt, comentari maliciós que crec que quan fa referència a gent de molt més de vuitanta anys resulta fins i tot ridícul.

La seva poesia té un punt d'ironia que la fa molt original. Existeix un llibre amb versions en català d'alguns dels seus poemes, editat per Columna, Vista amb un gra de sorra: antologia poètica (1997). Les traduccions són molt bones, obra de Josep Maria de Sagarra i Àngel, especialista en literatures eslaves. El llibre, avui, costa de trobar, per cert.

Per la xarxa hi ha pocs poemes de l'autora en català. En castellà se'n pot trobar un recull en la magnífica web A media voz.

Tot i que en aquest llibre que menciono, en català, i que he aconseguit a la biblioteca, avisen que no es pot reproduir res sense permís, donades les circumstàncies transcric alguns dels seus poemes. També en copio un altre del qual vaig fer jo mateixa la versió catalana, a partir d'una traducció al castellà.

De Vista amb un gran de sorra:

Museu

Hi ha plats, però manca la gana.
Hi a aliances, però no hi ha mutualitat
des de fa, si més no, tres-cents anys.

Hi ha un vano, però ¿on és la rubor?
Hi ha espases, però ¿on és la còlera?
I el llaüt tampoc sona  a l’hora baixa.

Per la manca d’eternitat, hom a reunit
deu mil estris antics.
Un bidell ple de verdet dormita dolçament
amb els bigotis penjant damunt d’una vitrina.

Metalls, argila, plomes d’ocell
triomfen en silenci sobre el temps.
Rialleja solament la puada d’una còmica egípcia.

La corona ha resultat més duradora que el cap.
La mà ha perdut la partida contra el guant.
La sabata ha vençut en la lluita contra el peu.

Quan a mi, estic ben viva, em podeu creure.
La cursa contra el meu vestit encara continua.
I que n’és ell, d’obstinat!
I com voldria sobreviure’m!

De La sal, 1962

Les cartes dels morts

Llegim les cartes dels morts com déus desvalguts,
i tanmateix déus, car coneixem els fets posteriors.
Sabem quins diners no van ser mai retornats.
Amb qui es van casar a corre-cuita les viudes.
Pobres morts, morts enlluernats,
enganyats, il·lusos, maldestres previsors.
Veiem els gestos i ganyots fets a costa d’ells.
Cacem al vol la remor dels testaments estripats.
Seuen davant nostre, ridículs,com pastissets de mel
o bé corren a perseguir els barrets enduts pel vent.
El seu mal gust, Napoleó, el vapor i l’electricitat,
les seves cures suïcides de malalties guaribles,
l’absurd apocalipsi segons Sant Joan,
el fals paradís a la terra segons Jean-Jacques...
Observem en silenci els seus peons sobre el taulell,
sols que desplaçats tres escacs més enllà.
Tot el que havien previst s’ha esdevingut ben diferent,
o bé una mica diferent, és a dir: també ben diferent.
Els més devots de tots ens miren ingenus als ulls,
Perquè han comptat que hi veuran la perfecció.

(Un cas qualsevol, 1972)



És una gran sort

És una gran sort
no saber del cert
en quin món es viu.

Caldria
haver existit molt abans,
sens dubte molt més
que no existeix ell.

Haver conegut altres mons
si més no per comparar.

Erigir-se per damunt del cos,
que no sap fer res més
que limitar
i crear dificultats.

Per al bé de les observacions,
de la claredat de la imatge
i de les conclusions definitives,
caldria transcendir el temps
en què giravolta tot plegat.

Des d’aquesta perspectiva,
ja us podeu acomiadar
els detalls i les anècdotes:

El còmput dels dies de la setmana
hauria de semblar
una activitat forassenyada,

Llençar una carta a la bústia
una ximpleria de l’edat juvenil,

Un rètol de ‘No trepitgeu la gespa’
l’obra d’un foll.

(Final i començament, 1993)



 Tret de la web A media voz:

Una de la pila

Sóc qui sóc.
Casualitat inconcebible
com totes les casualitats.
Uns altres avantpassats
podien haver estat els meus
i jo hauria abandonat
un altre niu,
o m'hauria arrossegat coberta d'escates
de sota d'algun arbre.
Al vestuari de la natura
hi ha molts vestits.
Vestit d'aranya, de gavina, de rata muntanyenca.
Cadascun d'ells, com fet a mida,
el vestim amb conformitat
fins que s'esparraca.
Jo tampoc no he triat
però no em queixo.
Podia haver estat algú
molt menys individual.
La part d'un banc de peixos, d'un formiguer, d'un eixam,
una partícula del paisatge sacsejada pel vent.
Algú molt menys feliç,
criat per a un abric de pells
o per a una taula nadalenca,
quelcom que es belluga sota un vidre de microscopi.
Un arbre clavat a la terra
al qual s'acosta un incendi.
Una herba trepitjada
per la cursa d'esdeveniments incomprensibles.
Un tipus d'astre malastruc 
que brilla per a algunes persones.
I si fes por a la gent,
o tan sols fàstic,
o tan sols compasió?
I si hagués nascut
no pas a la tribu on em calia néixer
i es tanquessin els camins a davant meu?
El destí, fins ara,
ha estat benèvol amb mi.
Podia no haver-me estat donat
recordar els bons moments.
Se'm podia haver privat
de la tendència a comparar.
Podia haver estat jo mateixa, 
però sense capacitat de sorpresa,
cosa que hauria significat
haver estat algú ben diferent.

(Versió catalana de Júlia Costa a partir d'una versió castellana de Gerardo Beltrán.)


5 comentaris:

Glo.bos.blog ha dit...

Aquesta escriptora sempre em commou quan la llegeixo!
Dissabte pensava posar un poema seu al blog. Dius que no es poden reproduir?

Hi trobat molt interessant la teva ressenya, Júlia; com sempre.

Júlia ha dit...

Glòria, això ho posa a tots els llibres editats que tenen copyright, no en facis cas, en teoria no es pot però tothom ho fa, amb aquesta autora i amb totes, era una mena de broma, encara més en aquest cas en el qual el llibre en català no es troba de cap manera a les llibreries ni de nou ni de vell, de moment. Pel que fa a les versions en castellà de la web 'A media voz' allà no diu res, n'he copiat molts. Un altre tema seria fotocopiar el llibre, per exemple, i vendre'l.

Júlia ha dit...

A mi també m'agrada més quan més la llegeixo, la veritat és que la conec només des de fa pocs anys.

cantireta ha dit...

Jo tinc el llibre,el vell, de 3€ en un mercat al carrer. Aquí
http://www.llibres.cat/Producto/191413/vista-amb-un-gra-de-sorra,
el podeu comprar, si voleu. Fa temps que la conec, i sempre em fa pensar. I jo, volent escriure poemes...

Júlia ha dit...

Gracies, Cantireta, de fet el vaig demanar en una web de llibres de segona mà però m'han dit que ja no el tenien, potser amb això de la mort la gent l'ha recordat més i els ha buscat. Una gran autora, cert.