Anna Rispau i Falgàs

Anna Rispau i Falgàs neix a Camallera (Alt Empordà) el 1970. Malgrat els lligams familiars i les fortes arrels empordaneses, ha viscut sempre a Barcelona, al barri de Sants, on els seus pares es van traslladar per motius laborals. El 1994 es llicencia en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona i el 1999 aconsegueix l’especialització, via MIR, en Medicina Familiar i Comunitària a la Unitat Docent de Costa de Ponent, tot aconseguint un interinatge en aquest mateix centre. Participa amb diferents comunicacions a congressos nacionals i internacionals i publica diversos articles mèdics.

Però a mitjans de 2004 una malaltia renal que arrossegava des de feia temps l’aparta de la seva professió i, malauradament, la duu pels laberints de nombroses intervencions quirúrgiques. És en aquests moments quan s’aferra a la poesia, als contes, als relats.

El 1996, amb coautoria amb Maria Freixes, publica un conte solidari per a la Marató de TV3 dedicada, aquell any, al dolor crònic: Per què tenim dolor? Les plantes ens ajuden a entendre-ho. Es van vendre més de 3.000 exemplars.

A partir d’aquest moment comencen a arribar-li els reconeixements literaris, d’entre els quals cal destacar: Primer Premi de Poesia del Concurs Artístic del Col·legi de Metges de Barcelona (Quan el dolor agafa les regnes, els somnis es desboquen); Primer Premi del III Certamen Literari L’Aljamia (en modalitat d’haikus); Finalista del I Premi de Poesia Lo Càntich; Primer Premi Josep Grau i Colell de Poesia, Homilies d’Organyà (El silenci de l’aigua, amb coautoria amb Montse Assens); Primer Premi Grau Miró de Tanka en català (Nafres de llum) i Finalista del Premi Grau Miró d’Haikus en català (2011); Menció Especial del Premi Marià Manent de Poesia 2011 (Glops de Nit).

L’any 2010 entra a formar part de l’Associació de Relataires en Català, on hi participa activament i aconsegueix que diversos contes i poemes seus siguin seleccionats per publicar-se en els reculls d’autoria compartida d’aquest entitat: Garbuix de contes, Tensant el vers, i Criatures fantàstiques, tots ells editats per Meteora.    

Anna Rispau ha publicat recentment, també a Meteora, el llibre Ventall d'haikus, que recull quaranta-dos haikus, acompanyats d'il·lustracions i fotografies de diferents artistes i amb un pròleg del poeta Carles Duarte. El llibre és una petita joia, tant per l'acurada edició, habitual en els volums de la col·lecció Mitilene, d'aquesta editorial, com pel contingut poètic i plàstic. El llibre té grup propi a facebook,

El sol davalla,

les parpelles es clouen.

Comença el somni.

De la contraportada del llibre:

L’haikú o haiku és un exercici presidit pel silenci, d’una subtilesa exigent i de contenció (i, doncs, d’intensitat) extrema de l’emoció. Hi aturem el temps, hi destil·lem el perfum de l’existència, el foc i la seda, el desig i l’observació fascinada del món. L’essència del poema és el jo de l’autor immers en el cicle de la natura esdevenint-se davant nostre, amarant-nos,

transformant-nos.

Anna Rispau és una poeta d’una sensibilitat exquisida, una aquarel·lista del llenguatge que en treballa minuciosament, amb un detallisme delicat, la textura sonora, la capacitat d’evocació plàstica. A la seva paleta de paraules, hi llisquen els colors del mar, els volums del vent, les dimensions infinites i tanmateix efímeres del ponent.

Ens trobem, doncs, davant del plaer d’assaborir quaranta-dues petites joies polides amb mà d’artista i un personal gust literari per Anna Rispau, que sap fer de cada vers, a cops des del dolor, una bellíssima i radical invitació a ser i a viure.


Podeu trobar molts poemes i textos d'Anna Rispau a la web Relats en català.  De moment, a més de l'haiku que encapçala aquesta entrada, aquí en teniu una petita mostra:

No escolteu els botxins de somnis

No escolteu els botxins de somnis, 
els qui basteixen barrots 
perquè no pugueu veure el nou horitzó, 
els qui ens escapcen les ales per por al deler de volar.
No els escolteu, teniu dret a somniar. 

Si cal m'alçaré davant vostre 
i us deixaré la meva veu per cridar 
que el nostre poble demana llibertat. 

Aquí teniu les meves mans,
tant per regalar-vos tendresa i empara 
com per oferir-vos fermesa i força per lluitar. 

No escolteu els botxins d'anhels. 
És clar que somniem, però també lluitem. 
I tant que esperem, però seguim caminant. 

Fem que el nostre clam apagui 
la veu dels botxins de la il.lusió.

Potser tan sols som una guspira. 
però tots junts podem abrandar 
la viva flama de la llibertat.

Que els teus somnis siguin pinzells

Que els teus somnis siguin pinzells
d’un llenç d’aquarel.les vibrants,
pots fer que esdevinguin cisells
de les tenebres abrusants.


Pots ser flama d’aigua transparent
que mai no es tornarà cendra,
diàfana del record evanescent,
àvida de l’esguard tendre.


Pots deixatar el rovell de l’albada
per pintar un camp d’espigues d’or
i quatre roses ensangonades
que bateguin com un sol cor.

Pots encendre un far enderrocat
amb la màgia d’un somriure,
per als qui el dolor ha arrabassat
la il.lusió i el goig de viure.


Pots traçar un nou horitzó
amb guspires de l’ocàs
i solcar el tràngol sense por
amb el vaixell que bastiràs.


Pots serrar els estrets barrots
que empresonen la llibertat
i llaurar l’aspra pell dels mots
per calmar el cor assedegat.


Que el teu anhel sigui cisell
de l’espessa boira assetjant
Pots fer que sigui llapis mesell
contra el patiment esquinçant. 




Plou


Plou...


Entre esbarzers moren les paraules.
Tan sols la veu del mar desvetlla
els drings dels mots camí dels saules.
Rierols embardissats, estretes baules.


I plou...


Cau plugim, deixant-me xop el cor.
I en el cercar redós pel meu anhel,
les basses s'omplen
de bombolles d'or.


I plou...

NOTA: Podeu reservar exemplars de Ventall d'haikus mitjançant un correu electrònic a l'adreça ventall.haikus@gmail.com, on us informaran sobre el preu i tindran cura de fer-vos arribar per correu els llibres sol·licitats.

 

En clau de dona (Ràdio Burjassot)

A través d'aquest blog vaig contactar amb el poeta valencià Alfons Navarret que em va oferir col·laborar quinzenalment amb Ràdio Burjassot parlant de les autores que vaig referenciant en aquest blog.

Penjo els programes emesos fins ara, dedicats a Maria Antònia Salvà, Montserrat Assens i Pilar Cabot. També n'he penjat un altre on parlo de les meves darreres publicacions.

La llàstima és que no en puc eliminar la publicitat que insereix goear, així que una mica de paciència si els voleu escoltar.

Espero que us agradin.

Una veu poètica murciana: Dionisia García

Tot i que en aquest blog recullo la veu de poetes catalanes de tant en tant també he fet alguna referència a autores castellanes o estrangeres. En general, l'oblit o el gairebé oblit de les veus femenines, és força universal. Aprofitant una estada per terres murcianes dedico avui l'entrada a Dionisia García, molt present a la xarxa, una gran dama de la poesia d'aquestes terres, però em temo que no tan coneguda com caldria una mica més enllà.

Dionisia García va néixer a Fuente Álamo (Albacete), el 1929. Durant l'adolescència es trasllada a Múrcia per tal de fer la llicenciatura de filologia romànica a la universitat d'aquesta ciutat, on comencen a traspuar les seves inquietuds literàries. Tot i amb això la seva obra poètica és plena de referències als paisatges de la seva infantesa.

Durant molt de temps la poeta no donarà a conèixer públicament una obra que es va estructurant de forma sòlida i constant. L'any 1970 l'escriptora s'instal·la definitivament a Múrcia i publica per primera vegada, es tracta del llibre El vaho en los espejos, que mostra una gran maduresa poètica. L'any 1978 publicarà un nou llibre, Antífonas. La tasca intel·lectual de Dionisia García abasta altres camps, com ara l'editorial, en la qual té cura d'edicions de l'obra de Jorge Guillén.

En la dècada dels 80, ja amb la democràcia, Dionisia García publica diversos llibres de poemes, en els quals es manifesten els seus temes principals, els records, la solitud i l'amor. També escriurà narrativa en aquests anys, amb el tema del pas del temps com a una de les principals inquietuds temàtiques. L'any 1995 l'editorial El Bardo publica la seva obra poètica escrita entre 1976 i 1993, amb el títol Tiempos del cantar. Dionisia García també escriu en aquests anys un llibre sobre la figura i l'obra d'Emma Egea, una altra gran poeta murciana poc coneguda per nosaltres.

L'autora continua publicant i participant activament en iniciatives culturals diverses. La universitat de Múrcia concedeix des de fa més de deu anys un important premi de poesia en castellà que porta el seu nom.

A un joven poeta

Sobre la mesa el libro escrito
en esa edad que, al comparar,
siempre nos parecemos al más bello.

Tiempo el tuyo de sensaciones,
cuando todo huele a mañana y es hermoso.

Tus palabras, contrarias al destino,
detienen la esperanza, siembran oscuridades.

Yo invoco de nuevo la alegría,
el sencillo vivir entre las cosas.

En el declive de la colina

No puede permitir naturaleza
que tan escaso amor te haya humillado,
sin la jugosa avena entre los dientes,
sabiendo que morir es lo postrero.
Hablaron de tu hora. ¿Quién el destino sabe?
Te conocí airoso.
Morabas una cuadra con ramilletes verdes.
Vaho de la rosada boca
advertía tu sueño, inquieto a veces,
por cosquilleo de hormigas rubias
sobre el brillante pelo de las ancas.
De juventud los ojos
marcaban la frontal fisonomía,
cabeza hermosa
atraía de admiración el gesto
de quienes al pasar verte pudieron.
Solo ahora, en el declive de la colina
que recibió tus siestas,
recién cortado el heno de aquel lecho,
para morir quisieras.

El alba y la serena luz
no lograron atraer otro jinete,
levantar al derrotado,
vivir las agonías,
espolear los flancos
de un animal
hasta estallarlo
en plenitud gozosa.

Transcurrieron las necesarias noches.
Radiante el sol,
y las hormigas rubias sobre el anca.
El caballo, en soledad de muerte,
trémulo relinchaba.
De Ideario de otoño (Libro primero)

Los extremos sacrifican la idea.
La alegría de la vida es la alegría de la vida.
Lo demás son componendas.
El rigor no merma la libertad, la fortalece.
Actuar con naturalidad no es meritorio, la misma palabra lo dice.
La permanencia de lo perfecto hastía, por eso la naturaleza es sabia.
Cuando alguien desee perdurar, q construya en vida su monolito.
Algunos conocidos, terroristas de la intimidad.
Los atenienses no eran ni más guapos ni más altos.
Observaban el mundo y lo decían.
Ahora lo manipulamos.
En la infancia, la lectura de la Ilíada se reducía a la anécdota del caballo.
Una guerra, como referencia, atrasa el devenir de las épocas.
El silencue noio cumple misiones tan importantes como las palabras.
Los muebles crujen porque los árboles viven en ellos.
Dicen.Cuando escribas, cuando ames, cuando interpretes, imagina que es la última vez, y acrecentarás la emoción.
La noche nos disculpa.
Comenzamos a ser reos con la luz.
La suerte del agua es escapar.
Trabajo en mis creencias, como en el mejor oficio.
Los juncos, cerca del camino, se balanceaban.
El sonido, al entrechocar, de difícil descripción.
Cosas del campo.
A la maestra de veinte años que nos hablaba del rey de Argos, en la escuela rural, dedico mi memoria.
Las muñecas lucían dientes de cartón, y pelucas de seda.
Ahora dan miedo.
Si las ideas envejecen, dejarlas morir en paz.
¿Qué pasaría si el pueblo se negara a presenciar las bodas reales?
Era otoño.
Las nubes parecían cabalgar en la tarde, y volé con ellas.

De Ideario de otoño (Libro segundo)

Necesita la gente referencias, los espejos lo saben.
A pesar de nuestra condición precaria, nos empeñamos en ser futuristas.
Es increíble que no nos sorprenda el vuelo de un pájaro.
Desengañémonos, la convivencia es dificilísima pero, ¿y la soledad?
Somos ricos en despertares.
Imposible recordarlos todos.
Somos tan vulnerables que si pasan y nos rozan acusamos con extrañeza el incidente, y esperamos disculpas.
Fundados, sin embargo, en la fraternidad.
Quienes conocieron tarde el mar, quedan marcados por su hondura.
Morir debe ser fácil, lo peor son los preámbulos.
La muerte es inquilina con aspiraciones de dueña.
Parte de la emoción hacia lo desconocido está en el tránsito.
Si con los años no hemos alcanzado ciertas dosis de ternura, mejor abandonar el campo.
El universo nos mantiene entretenidos, sin embargo, es posible que salgamos de él con sensación de no haber entrado.
Escribir bien no consiste en decir, sino en llevarlo a cabo de la mejor manera.
En estos tiempos los artistas se representan en primer término, en lugar de ir la obra por delante.
¿Quién dio el primer beso?
Lo desconcertante del mundo es que nos ignora.

De Voces detenidas (inédito)

Pensar no es creerse cierto sino estar capacitado para perseguir certezas.
Si la fama no es otra cosa que 'ser olvidados un poco después',
¿por qué gastar la vida en un empeño inútil?.
Seguro que Homero era el muchacho de su barrio cantando siempre la misma historia.
La guerra debería ser impedimento para seguir hablando de otras cosas.
La experiencia, en sí, es mero soporte, en la medida que profundicemos en ella, seremos compensados.
Nada de cuanto pensamos ha perdido la palabra, pero ¿qué haríamos sin ella?
Mantener el equilibrio ante una muerte próxima es privilegio de mentes ordenadas.
La mejor estratagema es esperar sentado.
Lo malo no es sólo dejar este mundo, sino tener que comunicarlo.
¿Quién recuerda la última noche de juventud?
Qué obsesión de estadística, cuando sólo importa que somos uno.

Maria Ignàsia Cortès

Maria Ignàsia Cortès (1854-1923) és una de les autores de la Renaixença mallorquina recollides al llibre De mi no en fan cas.


Al Diccionari Biogràfic de dones podem llegir una ressenya sobre la seva vida, que transcric:

Res sabem de la seva biografia i fins i tot desconeixem el seu segon cognom. Només hem pogut deduir que era d'origen xueta, benestant i casada, se suposa que per la forta endogàmia del moment, amb un home xueta. La primera notícia que tenim d'ella, quan encara sembla que no tenia els vint anys, és un poema que publicà el 1880 a la Revista d'El Áncora titulat La rosa i l'abella. En ell es descobreix una compositora romàntica tardana, que fa servir la rosa amb una càrrega simbòlica de cultura patriarcal, i que parla de l'encant efímer de la dona i de l'amor eròtic com a destrucció.

Com altres dones poetes coetànies, ella dedicà varis poemes a la mare i a les amigues. A la primera, recollint l'esquinçament de l'orfandat. Les amigues -entre les qui ocupa un lloc important la poeta Marcel·lina Moragues- són un objecte amorós recorrent, amb les què es comunica i comparteix complicitats. Són un refugi davant la frustració per la incomprensió masculina i el distanciament entre els sexes.

En versos de joventut criticava el matrimoni per interés i els joves festejadors que tenien aquest objectiu. El 1882 publicà el poema Consell a les planes de L'Ignorància, on entrava a la polèmica que sobre la dona sostenien Marcel·lina Moragues i l'escriptor misògin Bartomeu Singala. Defensà les dones i digué que eren l'estaló de la família davant marits malfeiners i tarambanes.

Tocà el tema patriòtic de regust històric a La Conquesta i també el religiós, i fins i tot místic, cantant els amors divins de Santa Teresa de Jesús, a qui admirava. Les feines agràries que feien les dones, prou idealitzades, foren descrites al poema La pastora.

En vida rebé alguns reconeixements com el 1885 i el 1886 quan foren premiades les seves poesies La Flor, per l'Acadèmia de la Joventut Catòlica de Palma i Ave Maria per la Joventut Artística.  El setmanari literariLa Tortuga li dedicava un número, el 9-II-1889 i en reproduïa un poema seu. El 1893, junt amb altres escriptores mallorquines, aportà un poema per a enviar a l'Exposició Universal de Chicago, dins la secció de contribució literària femenina. El 1900 publicà el poema La clausura al número queLa Creu del Montseny, dirigit per Jacint Verdaguer, dedicava a les poetes de llengua catalana. El 1896 Ignasi Valentí Fortesa l'anomenava, citant alguns dels seus poemes, a l'obra La mujer en la Historia.També és citada per Miquel dels Sants Oliver a La literatura en Mallorca.

És interessant llur contribució tardana a la Renaixença, quan el 1901 publicà a la revista Mallorca Dominical un recull de poesia popular anònima, de tradició oral.

POEMES

Consell (1882, fragments)

Fadrina, si et vols c asar,

mai hi pensaràs demés,

que molts de joves hi ha

no es cuiden si saps fregar,

sols miren si dus diners.

Na Sol se casà i la pobra

va topar amb un mal marit,

no se fa ja cap vestit 

perquè diu que en té de sobra.

Per es Born ja no s'hi passeja,

en es ball no hi ha tornat,

per ella tot ha acabat,

des que es casà no festeja.

S'home s'aixeca a les deu,

tot d'una vol berenar,

si no el té llest, quin parlar!

i a les cinc està de peu.

Cuina, pasta, fa bugada,

tota se casa dispon;

acaba que es sol se pon

i se creia tenir criada (...)

La Conquesta (1883)

Mallorca, tan bell record

esborres de la memòria

el fet millor de la història

del Rei en Jaume, ja és mort.

Se cruixen del sentiment

els ossos dels nostres avis.

Oh, si poguessin sos llavis

borrar-nos del testament!

Amb sang nos esborrarien

els que amb sang varen lluitar

i una altra volta a cantar

aquell himne tornarien

fent aquella processó,

memòria de la Conquista,

que era una cosa mai vista.

Mallorca, no tens perdó!

La pastora del vall (1889, fragment)

Amb les sabates blanques,

faldons de llista blaus,

capell de palla rossa,

amb hermós floc morat,

per entre faigs i roures,

alzines i pinars,

travessa una pastora

hermosa sense igual (...)

Mirau-la eixeridoia,

com amb la guarda va,

com tranquil·la reposa

a l'ombra del serral,

com al mig del silenci

de tanta soledat,

mentre que les ovelles

les herbes van cercant,

del cistellet que porta

prepara el berenar

i amb més gust que una dama

los exquisits menjars (...)

Damunt el Moll (1892)

Mentre que del vapor la fumarada

anuncia que pronte ha de partir,

torna'm dar, bona amiga, una abraçada

que demostri això que no puc dir.

Alegre tu te'n vas i mon cor deixes

trist i plorós, fet de dolor un mar;

des del balcó tes amoroses queixes

'Trina', mai més podré escoltar.

Dolça amistat quue avui amb tu me lliga

la vegí créixer com verger les flors;

Déu meu per què la'm dareu com amiga

si separar devien nostres cors?

Per què, per què sentir tanta gaubança

a l'esplaiar-me amb tu, amiga feel,

si havia d'escampar prest l'enyorança

a mon terrer un raig d'amarga fel?

Una hora em sembla el temps que amb tu he estada;

que llargs seran els jorns que no et veuré!

Ai, pensa en mi, pensa-hi qualque vegada

que jo jamai, jamai t'oblidaré!

Fotografia manllevada del blog 'Les finestres del temps'

Adriana Ferran, petons poètics

Adriana Ferran és una personalitat singular en el món de la poesia. A la contraportada d'un dels seus llibres podeu copsar tota l'activitat intel·lectual que desplega i en alguns dels seus poemes, sovint acompanyats d'il·lustracions, el pes poètic de la seva obra.

Adriana Ferran és molt present a la xarxa, al facebook i a tots els indrets que comporten innovació. Podeu consultar la seva web aquí.