___________
Molta de la literatura important del present passa més per internet que pels canals convencionals habituals dels llibres en paper. Les possibilitats de la xarxa han contribuït a difondre autors i autores que així disposen d'una gran llibertat i no han d'estar pendents d'improbables i cada vegada més difícils publicacions.
Montserrat Marcer és una d'aquestes escriptores, la seva obra la trobareu sobretot a la xarxa, a l'
ESPAI DE GALIONAR. Allà us ensopegareu amb poemes, narracions, reflexions, imatges i música. Ella mateixa, tal i com li he demanat, em fa arribar les seves dades i alguns dels seus poemes, per tal que en feu un tast.
Montserrat Marcer i Guinovart (Vilanova i la Geltrú, 1956)
Tot i tenir les arrels a prop del mar, visc a Vilafranca des de fa molts anys, on treballo a l’administració pública. També em dedico a la correcció de textos i, esporàdicament, a l’ensenyament de català per a adults.
El meu primer flirteig amb el món de les lletres es remunta als 12 o 13 anys i no he deixat mai d’exercitar-lo, si bé a partir dels anys noranta he conreat majoritàriament la narrativa, un gènere amb què em sento força còmoda atesa la seva menor exigència en capacitat de síntesi. Ha estat gràcies als relats que he obtingut diversos premis literaris, els quals han donat peu a una desena de llibres compartits amb altres autors. Potser el més significatiu per a mi ha estat el Mercè Rodoreda de narrativa per a dones, de Molins de Rei, l’any 2004.
Què és l’escriptura per a mi? Bàsicament, la manera d’expressar allò que es remou per dintre i que de vegades, en el llenguatge oral, les paraules per si soles no saben, no volen o no poden expressar. I també una manera de fer saber als altres que darrere una carcassa impenetrable hi pot haver alguna cosa més. Hi ha persones que escriuen per viure; d’altres, en canvi, escrivim per no morir-nos...
Fa uns quatre anys, aproximadament, més aviat a la impensada, vaig començar a penjar narracions i poemes en un bloc. Si fins aleshores eren poques les persones coneixedores de la meva faceta literària, el fet d’estar a la xarxa em va permetre arribar a moltíssima més gent del que m’hauria pogut imaginar. Vista l’experiència, no tinc cap dubte que el futur de la literatura passa per internet, i que els blocs són una magnífica manera de relacionar-se amb d’altres creadors, de conèixer la seva obra i de donar a conèixer la pròpia.
Espero que tots aquells que vulgueu passejar pel meu espai, l’Espai de Galionar, hi trobeu un indret de pau i placidesa i que la visita us sigui del tot satisfactòria.
El camí per arribar-hi és el següent:
POTSER NOMÉS UN SOMNI
Hem saludat, amic, el mar de matinada.
Tu i jo, entre besllums dins la foscor absoluta.
(Fins la lluna, s’amagà per fer lloc a d’altres somnis.)
Les ones, lentament, s’esvanien a prop nostre
en sensual transmutació d’escuma blanca;
cantaven dins la nit, ens cantaven a nosaltres,
mentre tu i jo romaníem allà quiets,
celebrant aquell instant de goig de viure.
Tot el cel era un mantell d’estels bellíssims,
claríssim borrissol de llum dels astres,
estesos damunt nostre, reflectint-se a dins de l’aigua,
llunyans i tan propers a la vegada...
Tu els anaves senyalant, dient-me’n noms:
“Aquí tenim Orion, aquella pot ser Sírius,
Venus ja no es veu, mira les Pléiades...
Aquesta matinada és nostre, el món...”
No feia gens de fred. La brisa acariciava,
I el bres de les onades atiava els nostres cors...
Ens hem abraçat molt tendrament, sense dir res,
així, sense pensar, amb l’impuls d’haver de fer-ho;
el desig, oscil•lant, talment un pèndol,
entre el seny de les persones amb judici
i la tendra gosadia dels núbils indefensos...
He recolzat el cap damunt la teva espatlla,
els rostres frec a frec, cabells que dansen...
Podia passar tot, no passar res,
assaborir aquell instant sense paraules
o gaudir-ne amb els llenguatges més íntims i secrets...
I el món sencer érem tu i jo, i aquell cel, i el mar i aquell silenci.
Oh nit, que ens agomboles amb miratges de passions!
En cap moment els nostres llavis van pronunciar l’amor,
però allà, entre els estels, el que brillava més que els altres,
ens va regalar un poema on s’hi intuïa el nom.
Montse Marcer
________________
MASCAROT DE PAS
Mascarot de pas, que aviat m’has oblidada.
Sentiments com l’aire, fugissers…
En un punt de la nit, vaig creure’m estimada.
Sota el vell fanal, promeses de paper…
Voltats de comparses, arlequins i mascarades,
entre xarangues, serpentines i petards,
vam trobar-nos a la plaça, l’un davant de l’altre.
Tu i jo, mascarots anònims. Nit de Carnaval.
Et mirava els ulls negres sota la careta blanca.
Tu guaitaves els llavis del color de sang.
Qui podria imaginar com érem, darrere l’antifaç?
No res importava. Els cossos dansaven al so del seu vals.
Vam lliurar-nos a la gresca, a la seducció i al ball,
a l’amor sense mesura, als plaers celestials.
Tot hi era permès: el bes, les promeses,
poemes en flames, el joc d’estimar…
Ens abraçàrem, i dels nostres mots en férem un sol cant…
Mascarot de pas, que aviat m’has oblidada.
Sentiments com l’aire, fugissers…
En un punt de la nit, vaig creure’m estimada.
Sota el vell fanal, promeses de paper…
Vam ballar tota la nit. Tu, el galant Príncep de l’Aire,
jo, la fràgil Princesa del Bosc dels Encants.
Paperets de confetti, disfresses, corrandes…
Qui ets tu?, vaig preguntar-te.
Vas respondre’m un breu nom; no, no és això, aquest mot ja me’l sabia,
Qui ets tu de debò?, jo vull saber.
I burlonament vas contestar-me:
Jo?, ja ho veus, no hi ha misteri: un mascarot de pas;
tot el que no sigui estimar-te,
en aquesta nit frenètica ni existeix ni existirà.
Més tard vas dur-me de la mà a un indret més solitari,
i sota la llum groguenca d’un fanal,
tu mateix vas llevar-me la disfressa,
ben suaument, com un amant,
i vas descobrir el meu rostre. Que bella sou, princesa!
Ja tot t’era donat. També jo, al cap d’una estona,
vaig demanar-te que et traguessis l’antifaç,
que em mostressis el teu rostre despullat ja de quimera.
Mes…, quan anava a retirar-te la careta
saltares cap enrere com si t’haguessin punxat. Però què fas?,
al Príncep de les Ventades, no se’l pot entrellucar!
Però ara tu em coneixes i em duus gran avantatge.
M’has promès amor etern. Per què tu sí i jo no?
Vas esclatar en gran riallada; la resposta, com un mall:
Ai princesa, que n’aneu d’equivocada! Quina ingenuïtat!
Qui pot fer-ne cas de les paraules d’una nit de Carnaval?
I vas desaparèixer, arrogant, i ja per sempre,
engolit entre una rua de princeses i lacais…
Mascarot de pas, que aviat m’has oblidada.
Sentiments com l’aire, fugissers…
En un punt de la nit, vaig creure’m estimada.
Sota el vell fanal, estripo els teus papers…
Montse Marcer
___________
