dijous, 19 de maig de 2011

Maria Rosa Font i Massot, arrels apassionades





Maria Rosa Font i Massot és una poeta amb un treball constant i ascendent que li ha comportat diferents premis des de fa anys. També ha escrit narrativa. La vaig descobrir en ensopegar-me "Aigua Llunyana" en una d'aquestes llibreries que ofereixen llibres d'ocasió i on, malauradament, havien anat a raure molt títols magnífics de l'editorial Viena. La troballa em va recordar com, fa anys, també van acabar en llibreries d'aquests tipus molts d'aquells excel·lents Llibres del Mall. Una gran escriptora doncs, cada dia més coneguda i llegida, darrer premi Carles Riba, molt present a internet i que amablement m'ha facilitat la seva fotografia i dades biogràfiques per incloure-la en aquest atzur, tèrbol però esperançador.

           
 Dades biogràfiques
            Nascuda a Sant Pere Pescador (Alt Empordà) l’any 1957, viu actualment a Girona, on exerceix com a professora de Llengua catalana i Literatura a l’institut Santiago Sobrequés de Girona.
            Llicenciada en Filologia Catalana, és autora de set reculls de poemes: Tres notes i el silenci (Eds. 62, 1989), Quadern d’Erinna de Telos (Edit. Columna, 1989), Com ombres vives (Edit. Columna, 1996), Aigua llunyana (Premi Vila de Martorell, Edit. Viena, 2001), La llum primera (Premi de Poesia Festa d’Elx, Poesia 3 i 4, 2005), Des de l’arrel (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, 2008, Edicions Proa, 2009) i Un lloc a l’ombra (Premi Carles Riba, 2010, Edicions Proa, 2011).
            També ha publicat dues novel.les: Envia’ns un àngel (Alfaguara-Grup Promotor, 1999) i L’ànima del freixe (Edit. Barcanova, 2003).
            A més, ha escrit articles sobre els poetes empordanesos de la Renaixença i sobre Víctor Català i ha fet estudis sobre l’obra poètica i dramàtica de Josep M. de Sagarra: Antologia poètica (1994) i El Cafè de la Marina (1990), i sobre l’obra poètica de Josep Carner (Antologia poètica, 1995).




De Des de l'arrel . Premi de Poesia Rosa Leveroni - Cadaqués - 2008






RESPIRAR 


Des de l’arrel, escric. 

Amb l’impuls de la sang 

que enterra les aus al sorral 
i els trosseja els ossos. 
Amb l’espasa del vent que mutila l’onatge, 
amb l’ull cec de l’estany 
per on llisquen el foc i les brases cansades. 
Escric des de l’arrel. 
Per bategar amb els boscos 
i enfilar el laberint dels branquinyols 
nuats al gran ofec del temps, 
quan respirar és la mort inajornable. 




INICI 



Sóc àliga i vent. 

Àliga per saltar als abismes, 
vent furient per mossegar el dolor. 
Sóc vidre i aigua. 
Vidre per reflectir la llum iridescent 
i aigua per escolar-me al riu 
i vestir-me de jonc. 
Sóc fusta i foc. 
Fusta per cremar els corcs de glaç 
que em clivellen les mans, 
foc per vèncer la por que em tenalla. 
Sóc sal i sóc mar. 
Sal per ungir la nit, i mar per conjurar 
l’escuma pútrida de canyes i de crancs. 
M’he fet àliga i vent, 
sal i mar, vidre i aigua, fusta i foc, 
per retornar a l’inici, 
quan no hi havia mar ni vent ni sal ni aigua. 

De Un lloc a l'ombra . Premi Carles Riba 2010


UN LLOC L'OMBRA 



Sense pell, en un lloc a l'ombra, visc. 

Desnuada de mi, 

amb els dits cabdellats 
a la madeixa de la mort 
mentre escolto les hores sense veu, 
amb la finestra oberta al vent glaçat 
enmig d'un naufragi de núvols. 
Em sé terra de nit i pols crepuscular, 
acer d'estrella i ombra, 
el so desafinat dels meteors. 
Saliva de cuc, boca de llimac, em sé, 
un bri cansat de fum, la cicatriu del foc. 
Als fils gelats dels vent, estenc el meu vestit: 
la pell que sobreviu llagada 
en aquest lloc a l'ombra. 




SENSE LLENGUATGE 



El que hi ha a fora té un llenguatge 

que no se com llegir: 
el xiuxiueig del vent 
mentre abraça les fulles i el carrer, 
els sons de cada insecte, 
l'olor de cada pedra, 
les paraules dels núvols en aquest mar de cel. 
Si miro amb ulls de cec, llegeixo 
aquell altre llenguatge que hi ha en mi: 
les mans del meu jardí escanyant les heures, 
els mil camins de l'ombra, 
els límits de la llum, 
el silenci de tot el que s'ha escrit 
sense llenguatge. 



2 comentaris:

la vida té vida pròpia ha dit...

El seu llibre Aigua llunyana em va inspirar un dels primers poemes de Non si male nunc. És una escriptora magnífica. Encara en recordo un vers que se'm va quedar clavat, "el vell mirall de tu"...

Gràcies, Júlia, per aquest espai!

Sònia Moll

Júlia ha dit...

Un gran llibre, val la pena que aneu a cercar els que queden a un euro, com d'altres de l'editorial, al carrer Calàbria, a prop de Mistral, un indret d'ocasió de la llibreria Torradas.