dimarts, 22 de març del 2011

Laura Gonzàlez Ortensi, maduresa juvenil






Laura González Ortensi va néixer el 29 de gener de 1991, a Roses. 


Actualment estudia 2n curs de Periodisme. 


L’any 2007 va guanyar el Premi Nacional de Poesia Miquel Martí i Pol que es va lliurar al Palau Centelles de Barcelona. El 2009 va resultar finalista del premi de narrativa breu Víctor Mora amb el conte L’anècdota personificada que es va publicar  dins del recull El nostre fantasma i 14 contes més.


Pel Sant Jordi de 2009 l'editorial Emboscall va publicar el seu llibre Preludis de silenci, un poemari dividit en tres parts, de temàtica variada.

Laura González Ortensi participa sovint, des de molt joveneta, en activitats literàries a l'entorn de la poesia i en lectures de poemes. Avui, amb tot just vint anys, és ja molt més que una jove promesa. 




Alguns poemes:







Fugir endavant

L’oceà de l’urbs t’ha anat conquerint
fins a adherir-te al seu bany de promeses
anònimes. Fuges de quelcom vell,
un esquitx de tinta enmig dels ulls.
I l’arrossegues amb tu, com un renec
adolescent que mai no t’abandona,
entre remors  de plàstic i cartró.
Al so indigne que calles, potser
hi ha una mica de mi i dels poemes
sobrers que feien lleig perquè volies
esvair-te com un enigma d’aire
qualsevol. Però saps que només aquestes
ungles, les que  foradaven palaus
de sorra i caramel, poden lluir
a les vitrines  de la infància
amb la certesa de saber-me seva,
d’esgarrapar-me a crits la veu i la pell.

El periodista

“Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraula
a les coses inconcretes”.

Miquel Martí i Pol”.


Esclata la bombolla,
closca d’hipocresies,
botxí de la mentida,
mestre del bon matís.
Precís esguard que repta
ombrívoles incògnites,
lleugeres mans que apamen
esquerdes d’imprevist.
Que regni el contrast
en l’asma de l’entorn!
-l’aire feixuc, cansat,
rere la fam de triomf-.
Que guanyi la batalla
el cru plaer dels mots!
Al desgavell palpable,
al pànic durador,
al nucli del vertigen,
li poses tu el nom.


Desgel

Van dir-te que la soledat
tenia nom d’iglú,
que el silenci era el millor vernís
per enquistar les pors.
Ara, amb la carn foradada,
jugues a abolir la incertesa
de pretèrits residuals.
L'avui és el teu còmplice,
l’aigua que rega el toll
dels teus ulls emmanillats,
caçador de fonemes,
caçador de respostes.
Els versos, abrics de pell,
desfan l’encanteri.
El poema és el somni
que et xopa les galtes
- orgasme de lava tèbia,
allau de sensacions -.
La batalla que et serva ferm.
La saba nodridora
d’un ésser assenyat,
d’un home de cor noble.

Sense tret de sortida

T'engrapo el sexe amb demència.
Els dits et duran al cràter
de magma tòrrid i escuma
vaginal que ja goteja.
Vull ser mestressa del dard
que s'insinua a les cuixes,
indefens. Corrues d'òsculs
insurrectes jugaran,
abans no em disparis,
a encendre fogueres.
El teu cos duu el perfum
celeste de sempre; el meu,
l'ullal i el gust bel·licós
del verí. Sóc jo qui et pren.
Tu ni entreveus l'esclat
-l'esperó és el misteri-.
I avui et faré l'amor
sense tret de sortida.

Entrevista a la poeta amb motiu d'haver rebut el premi Joan Duch i que servirà per actualitzar una mica aquesta entrada.


https://www.llegir.cat/2022/01/laura-g-ortensi-no-es-casual-que-parli-de-la-consciencia-de-viure-als-marges/