Simona Pons, coneguda com a Simona Gay, poeta i pintora, va néixer el 1898 a Illa del Riberal, municipi de la comarca del Rosselló. Va ser la quarta filla del doctor Simon Pons i d'Antoinette Trainier i germana petita del poeta Josep Sebastià Pons. Va iniciar els estudis a l'escola del poble i després els va continuar a Portbou, a les monges, tot i que sempre en francès. Jove, es va casar amb un cosí, Leon Gay. La parella resideix a diferents ciutats franceses fins instal·lar-se a París. Als estius tornen al Rosselló amb els seus fills.
Simona va començar a escrure aviat, amb el suport del seu germà poeta. Participa als Jocs Florals de Perpinyà i fa bona amistat amb el poeta Gumersind Gomila. El 1932 apareix el seu primer llibre de poesies, Aigües vives que, prologat pel també poeta i amic de l'autora, Tomàs Garcés, és editat en català i francès a París. El 1933 publica a la Revista de Catalunya un llarg poema narratiu: El gorg estelat. En aquesta època comença una etapa de recuperació del folklore rossellonès amb el recull de pregàries, cançons i llegendes.
La segona obra, novament editada a París, és Lluita amb l'àngel (1938). La tendresa i el ressò dels melangiosos versos primerencs han donat pas en aquest poemari a la tristesa i l'aspror motivades per una crisi personal. Després de les penúries derivades de la segona guerra mundial, el 1947 participa amb altres artistes en el Primer Saló d'Art Català de París on exposa una de les seves aquarel·les, fruit de la seva altra pràctica artística, la pintura. A l'any següent forma part del consistori dels Jocs Florals de Perpinyà i participa en els Jocs Florals de la Sorbona. Entre 1956 i 1965 col·labora a la revista rossellonesa La Tramontane.
El dolor causat per una malaltia física que pateix s'agreuja el 1962 per la mort del poeta Josep Sebastià Pons, germà i mestre literari. El 1964 rep la Flor Natural dels Jocs Florals de Perpinyà i el 1965 publica a Barcelona La gerra al sol, llibre de poemes dedicat a la memòria i a l'evocació del seu germà també pintor com ella. El paisatge, testimoni d'un temps passat, embolcalla els espais naturals comuns que els unia. Aquest mateix any moren el seu marit i la seva mare. Simona Gay encara té força per escriure el seu dietari, inèdit fins ara, Trois mois qui ont compté dans ma vie. Té temps per publicar alguns contes, "La font d'oli" (1967) i "El poder i el cant" (1968), començats anteriorment, però no pot acabar la biografia sobre el seu germà. Moria el 26 de març de 1969.
Publicacions
Aigües vives. París: Ed. Occitania, 1932.
Lluita amb l'àngel. París: Edició d'autor, 1938.
La gerra al sol. Barcelona: Barcino, 1965.
Obra poètica. Barcelona: Columna, 1992.
Antologies
Poesia rossellonesa del segle XX (a cura de Pere Verdaguer). Barcelona: Edicions 62, 1968.
Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle XX (a cura de Montserrat Abelló, Neus Aguado, Lluïsa Julià i Mª Mercè Marçal). Barcelona: La Magrana, 1999.
21 escriptores per al segle XXI ( a cura de D. Sam Abrams, Àlex Broch, Margarida Casacuberta i Isidor Cònsul). Barcelona: Institut d'Edicions de la Diputació de Barcelona i Edicions Proa, 2004.
Poesia rossellonesa del segle XX (a cura de Pere Verdaguer). Barcelona: Edicions 62, 1968.
Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle XX (a cura de Montserrat Abelló, Neus Aguado, Lluïsa Julià i Mª Mercè Marçal). Barcelona: La Magrana, 1999.
21 escriptores per al segle XXI ( a cura de D. Sam Abrams, Àlex Broch, Margarida Casacuberta i Isidor Cònsul). Barcelona: Institut d'Edicions de la Diputació de Barcelona i Edicions Proa, 2004.
Poemes
LLUITA AMB L'ÀNGEL
Sola, ben sola en la tenebra,
la inquietud em dava febre;
vingué l'Inconegut, sense tocar
les portes de la nit, i contra mi lluità.
Si era foll, si era savi,
jo no ho sabia, i com desesperava
de poder el véncer, era tan fort,
lluitava de valent, amb tot el cor,
en la via insegura
d'aquella nit obscura.
Ne perdia l'alè
sense voler mercè.
Eri en la mar aturmentada
on me feria cada onada;
i sempre dreta pel combat
esperava l'embat.
Quan la fosca esdevingué blava
i l'alba puntejava,
l'Inconegut em tocà els ulls,
del llibre de la vida es giraven els fulls.
Dintre la nit el meu voler s'entenebria,
contra d'un àngel combatia.
Com un sentit amagat que es desclou
m'era ensenyat el néixer de bell nou;
veia amb goig verdader la pagina nevada,
calia aquesta nit pel crit d'alba gemmada.
L'àngel digué: "l'aurora veus lluir,
Déu t'ha provat, ja tens la llum, deixa'm partir"
-"Si em tens de beneir, ¡Àngel!", i el retenia,
llavors em beneí... s'aixecava el nou dia...
(Del llibre Lluita amb l'àngel. París: Edició d'autor, 1938)
Sola, ben sola en la tenebra,
la inquietud em dava febre;
vingué l'Inconegut, sense tocar
les portes de la nit, i contra mi lluità.
Si era foll, si era savi,
jo no ho sabia, i com desesperava
de poder el véncer, era tan fort,
lluitava de valent, amb tot el cor,
en la via insegura
d'aquella nit obscura.
Ne perdia l'alè
sense voler mercè.
Eri en la mar aturmentada
on me feria cada onada;
i sempre dreta pel combat
esperava l'embat.
Quan la fosca esdevingué blava
i l'alba puntejava,
l'Inconegut em tocà els ulls,
del llibre de la vida es giraven els fulls.
Dintre la nit el meu voler s'entenebria,
contra d'un àngel combatia.
Com un sentit amagat que es desclou
m'era ensenyat el néixer de bell nou;
veia amb goig verdader la pagina nevada,
calia aquesta nit pel crit d'alba gemmada.
L'àngel digué: "l'aurora veus lluir,
Déu t'ha provat, ja tens la llum, deixa'm partir"
-"Si em tens de beneir, ¡Àngel!", i el retenia,
llavors em beneí... s'aixecava el nou dia...
(Del llibre Lluita amb l'àngel. París: Edició d'autor, 1938)
* * *
PRESÈNCIA
És fet mon cel d'aquest matí
d'única llum i de Presència.
L'àngel tocant el violí
desvetlla en mi la intel·ligència
de tota amor, i el cor mesquí
es fa més gran per l'exigència
que s'obre pas i fa camí.
I vaig sentint la confidència
d'aquella font del raig sens fi.
(del llibre Lluita amb l'àngel. París: Edició d'autor, 1938)
És fet mon cel d'aquest matí
d'única llum i de Presència.
L'àngel tocant el violí
desvetlla en mi la intel·ligència
de tota amor, i el cor mesquí
es fa més gran per l'exigència
que s'obre pas i fa camí.
I vaig sentint la confidència
d'aquella font del raig sens fi.
(del llibre Lluita amb l'àngel. París: Edició d'autor, 1938)
* * *
TARDOR
D'oli, de mel i de safrà
s'ensenyoreix tot el replà;
la tardor, fina,
en cada fulla s'il·lumina.
Extasiat, flameja al sol
Montauriol.
Sols hi blavegen, volanderes,
aparellades oliveres.
L'instant és breu; l'esbart d'ocells
ara estisora els cels vermells,
trencant la tarda...
Al bosc d'amunt creix la basarda.
La castanyeda i l'alzinar
ja s'han deixat embolcallar.
Fosca pastora de la nit, talment ramada,
l'ombra ha aplegat les mil colors d'una arrapada.
L'arbre del rec, pas ample i cert,
munta a l'assalt del camp desert.
(Del llibre La gerra al sol. Barcelona: Barcino, 1965)
D'oli, de mel i de safrà
s'ensenyoreix tot el replà;
la tardor, fina,
en cada fulla s'il·lumina.
Extasiat, flameja al sol
Montauriol.
Sols hi blavegen, volanderes,
aparellades oliveres.
L'instant és breu; l'esbart d'ocells
ara estisora els cels vermells,
trencant la tarda...
Al bosc d'amunt creix la basarda.
La castanyeda i l'alzinar
ja s'han deixat embolcallar.
Fosca pastora de la nit, talment ramada,
l'ombra ha aplegat les mil colors d'una arrapada.
L'arbre del rec, pas ample i cert,
munta a l'assalt del camp desert.
(Del llibre La gerra al sol. Barcelona: Barcino, 1965)
* * *
GERMÀ MEU
Tota la nit esperi l'alba,
i el cel no veig emblanqueir.
Ah, si volgués el vent que passa
portar-me aquí el teu sospir!
Del teu castell tot blau de lluna,
quina alba dolça veus lluir?
Si per mi l'alba és de fe pura,
el dolor m'obre el seu camí...
(Del llibre La gerra al sol. Barcelona: Barcino, 1965)
Tota la nit esperi l'alba,
i el cel no veig emblanqueir.
Ah, si volgués el vent que passa
portar-me aquí el teu sospir!
Del teu castell tot blau de lluna,
quina alba dolça veus lluir?
Si per mi l'alba és de fe pura,
el dolor m'obre el seu camí...
(Del llibre La gerra al sol. Barcelona: Barcino, 1965)
| ||
Acabament de la cinta que Roses des de Norfeu posa entorn de la mar, els que han deixat les costes lluminoses, t'han escollit, no pot ser un atzar. Venint de Grècia i te veient, oh terra, han declarat iguals els dos edems, els gronxolava una mar falaguera, quan t'han vingut amb tres rengles de rems. T'ha dut la mar criadors de bellesa, són els focencs que t'han feta, ciutat; ardenta llar d'una altra llar encesa, ai! que fou gran, Empúries, ton passat! Has vist lluir l'alba de poesia i de concert totes les arts florir, tot s'ordenava i fins la fantasia, Venus somreia; era clar el matí. Pòrtics lleugers, i temple de Diana al sol eixent! On és aquell encant? Muralla grega i muralla romana, la teva glòria, Empúries, va minvant. Antigues naus, galeres llargarudes, perquè tot passa, els anys vos s'han endut; sul gran camí de les petges perdudes s'alça només la vela d'un llagut. |
Nota: La majoria de dades biogràficas de Simona Gay, així com els poemes antologats, han estat extrets de la web de l'autora, a l'AELC.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada