divendres, 10 de desembre del 2010

Montserrat Vayreda, el pes d'un llinatge





Montserrat Vayreda i Trullol va néixer a Lladó, Alt Empordà, l'any 1924  i va morir a Figueres el mes de novembre de 2006. Gràcies a l'extensa biblioteca familiar va llegir els grans autors europeus de molt jove. Va viure durant un temps a Can Nogué de Segueró, masia pairal emblemàtica, que en temps passats havia generat la famosa dita:


Si voleu saber qui són
els més rics d'aquesta terra
el Noguer de Segueró
el Sobirà de Santa Creu
i l'Espona de Saderra.

Més endavant es va traslladar a Figueres, on va cursar els estudis de primària i batxillerat. La guerra els va interrompre i més endavant va continuar la seva formació a Barcelona durant tres anys. 



Es va donar a conèixer el 1955 amb el poemari Entre el temps i l'eternitat al qual va seguir Ofrena de Nadal de 1965, llibres amb poc ressò a causa de la dictadura franquista. Al mateix temps es va relacionar amb poetes castellans i l'any 1967 Carmen Conde la va incloure en l'antologia Poesía femenina española

Durant els anys cinquanta i seixanta va participar en nombrosos certàmens poètics, però davant la repressió de la llengua catalana va decidir participar en concursos del Rosselló i altres comarques de la Catalunya Nord. D'aquella època són els reconeixements de Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de la Ginesta d'Or, a Perpinyà, i al Felibritge provençal. 


Més endavant va obrir una botiga d'objectes d'arti i antiguitats a Figueres, establiment que va esdevenir centre de tertúlies literàries dirigides per Carles Fages de Climent, de qui l'autora es considerava deixebla. Amb aquest i amb l'escriptora Carme Guasch va iniciar les Festes anuals de la Poesia de Figueres i va promoure nombrosos actes d'homenatge a figures empordaneses o vinculades a l'Empordà. Al llarg de tots aquests anys va alternar la prosa amb la poesia lírica i  va col·laborar activament en diferents revistes i diaris locals.


També va ser autora d'alguns dels llibres més representatius sobre l'Empordà. Cal destacar-ne,  Els pobles de l'Empordà, de l'any 1984, on va dedicar un poema a cadascun dels pobles d'aquesta comarca. En prosa va escriure, sobretot, llibres descriptius sobre el paisatge empordanès. A L'Empordà Màgic, de 1988, fa un recorregut al llarg de la història i de la geografia de l'Alt Empordà, mentre que a La màgia del Baix Empordà, de 1990, la protagonista és aquesta altra comarca. Per escriure aquests llibres, l'autora va recórrer a peu tots els indrets de les comarques i hi va visitar totes les cases pairals. 



En el vessant artístic, és autora de catàlegs d'exposicions del Museu de l'Empordà (Figueres) com, per exemple, de l'Exposició antològica de Josep Bonaterra, de 1984, fruit de l'estreta relació que va mantenir sempre amb nombrosos pintors. A més a més, va col·laborar a les revistes i als diaris Presència, Empordà, Vida parroquial, L'ocell de paper i Revista de Girona. 


Va morir pel novembre de 2006, als 82 anys. La seva germana, Maria Àngels Vayreda, desapareguda prematurament als seixanta-sis anys, va ser també una gran poeta, de qui parlarem en una altra ocasió. No crec que ningú ignori, hores d'ara, el gran pes històric i cultural de la família Vayreda.





Irisacions: poemes a ritme de cançó, 2001

No em culpis a mi! 


Si vols vine amb mi
pel petit camí
que va a la muntanya,
si vols vine amb mi.
El sol s'alçarà
sobre les nostres testes,
la vida serà
plana com la mà.
Veurem camperoles
damunt cada camp,
de les flors més soles
jo te'n faré un ram.
Si un petó s'enreda
enmig del satí
de la galta teva
no em culpis a mi!


Els pobles de l'Empordà, 1984


Aquest poema és un acròstic format amb el nom i els cognoms de l'autora.



Marcada per la terra on he nascut,

Oberta com és ella, vull ser clara.

No pretenc posseir altra virtut.
Tot el que tinc m'és prou. Adés i ara
Somnio obrir camins entenedors,
Els que tothom podrà seguir algun dia.
Retinc als ulls la força dels colors,
Respiro de la terra l'alegria,
Avanço enmig dels versos, que són flors
Tallades al jardí de la poesia.

Vull sentir-me vibrant i receptiva
Amb el sol, el meu sol, sempre a la mà.
Yacht sense moll, no vaig a la deriva
Retrobo sempre el lloc on ancorar.
Espero, crec, afirmo, i de vegades
Desitjo el ritme intens de les onades
Acompassar-hi el meu i fer-lo clar.

I si pogués, amics, ai, si pogués

Treballar més per a poder després
Reposar en el repòs fet herba blana!
Un vers a flor de boca, que restés
Labiat com petita flor boscana,
La pau a prop de tots els meus rosers
Or de blat i de sol a la vessana.
La meva vida no desitja més.

L'any 2005 la Diputació de Girona va editar una Antologia de l'autora:

Poemes de Montserrat Vayreda. (Antologia 1945-2004) 
[Anna M. Velaz Sicart (ed.)]. Girona: Diputació de Girona, 2005.





La producció poètica castellana de l'autora és també magnífica i paga la pena oferir-ne una mostra, de vegades hi ha un interès absurd en amagar la producció en castellà o en intentar demostrar que no val res:




POEMA 

Monserrat Vayreda 



Te amo. Lo repito 
cada día 
como el tiempo repite en sus latidos 
el paso de las horas. 
Y por amarte, sufro 
sufro porque no tengo a cada instante 
tu cálida presencia, 
porque ignoro en quién piensas 
cuando de mí estás lejos 
y qué hacen tus manos 
cuando no pueden 
acariciar las mías. 
Te necesito ¿Sabes? 
como el pan que me como 
como el aire en que me muevo. 
Me enciendo como el sol 
cuando te miro 
lloro como la lluvia 
si te alejas, 
y todas mis estrellas se me apagan 
y todos mis rosales se deshojan 
si no escucho tu voz. 
Y no me basta sabes, recordarte 
necesito el apoyo de tu cuerpo 
la hondura de tus labios 
Y el fuego de tu instinto. 
Sufro por esos días 
que llegan sin traerme tu presencia, 
por esa soledad que me aprisiona 
en invisibles rejas 
si renuncias a verme; 
por todo 
lo que podría ser y que no es, 
por todo 
lo que sueño y deseo inútilmente. 
Y me basta saberte 
viviendo, respirando 
mis palabras. 
Y temo perderte y no encontrarte; 
en el ardiente clima de mi amor. 


La vida se desborda, se desata 
por los caminos de mi sangre 
cuando llegas 
y vienes a mi encuentro 
y si te vas, la sed, ferozmente 
me azota, hasta que siento 
que las heridas –labios insepultos- 
sorben el agua obscura de mi llanto 
No digas que me amas 
como yo te amo a ti 
me mentirías. 
el amor que me sientes 
es tan solo un espejo 
que refleja una parte 
del que yo te he hecho mío 
a través de mis años más hermosos 
Sin ti ya no hay caminos 
que sirvan a mi paso 
ni noches que merezcan obscurecer mis ojos 
que encendiste al mirarme, 
ni tallos que resistan ser cortados 
inesperadamente 
por esas manos mías – esas flores- 
que morirán tan solo 
cuando olvides regarlas 
con el puro contacto de las tuyas. 
Te amo por todo cuanto niegas, 
por todo cuanto das, 
por lo que olvidas y recuerdas, 
lo que gozas y sufres, 
lo que dices y callas, 
y porque solo tu 
has dado vida al árbol de mi amor 
y solo tu 
podrás talar sus ramas. 


La majoria de dades sobre Montserrat Vayreda incloses en aquesta entrada, els poemes i les imatges, han estant manllevades de la web de l'AELC.