dissabte, 30 d’octubre del 2010

Maria Teresa Vernet, l'injust oblit




Maria Teresa Vernet i Real va néixer a Barcelona el dia 7 de març de l'any 1907 i va passar la infantesa a Vilanova d'Escornalbou, d'on era el seu pare, un mestre d'escola. De ben petita la família es va tornar a traslladar a Barcelona. A causa d'una malaltia va haver d'abandonar els estudis superiors i va centrar el seu interès en aspectes culturals, literatura, filosofia i música, bàsicament. De molt jove ja va escriure versos i relats que va presentar a diferents certàmens de l'època i que va publicar en revistes emblemàtiques com ara D'Ací i d'Allà. Va iniciar ben aviat la publicació de novel·les a Proa.


Amb Les algues roges va guanyar el prestigiós premi Joan Crexells l'any 1934, és la primera dona en obtenir aquest guardó. Reservada i tímida, probablement una mica acomplexada pel seu aspecte físic, poc afavorit des del punt de vista dels cànons de l'època, les seves aparicions públiques són escasses. A través del Club Femení i d'Esports de Barcelona (CFEB) canalitza la seva vida social. Enriqueta Sèculi i Anna Murià foren les seves introductores al CFEB i li ofereixen l'oportunitat d'organitzar diversos esdeveniments culturals que agilitzen la vida cultural de les dones de la ciutat a l'època. 


La Guerra Civil interromp de forma barroera el procés creatiu de Maria Teresa Vernet. A partir del 1937 l'escriptora publica molt poca cosa . El 1956 apareix el llibre Nit d'argent i altres narracions a l'editorial Arimany, on també hi ha relats d'altres autors. Algun relat apareix espòradicament a les revistes El Pont i Tele-Estel. Centra la seva activitat literària en la traducció, gràcies a la qual es podrà guanyar la vida de forma digna. Les seves traduccions són nombroses i remarcables. Fins el final de la seva vida es dedica exclusivament a traduir, i es nega a reeditar la seva obra. Com explica Anna Vila, "apreciava el treball constant, l'ordre i la vida discreta". Va esdevenir l'autora més popular abans de l'entrada de Mercè Rodoreda en el món de les lletres i la seva literatura fou elogiada pel públic i per la crítica. Malauradament, si comparem el ressò d'aquestes dues escriptores i fins i tot el volum i gruix de la seva obra, podem comprovar la injustícia que sovint amara el món intel·lectual.


El dia 16 de febrer del 1974 Maria Teresa Vernet va morir d'una hemorràgia cerebral al seu pis de Barcelona i van trigar uns dies, fins i tot, en trobar-la morta. La notícia va tenir poc ressò als diaris i revistes. L'any 1986 es va reeditar la seva obra més cèlebre, Les algues roges, a l'editorial La Sal, edicions de les dones, malgrat que torna a ser avui un títol difícil de trobar. El 2007, centenari del seu naixement, l'Institut de la Dona, en col·laboració de la Generalitat de Catalunya, li dedica una exposició itinerant. Cossetània va reeditar també, fa pocs anys El camí reprès.


Poemes


"PETITA SUITE 



Sabeu el clar silenci dels carrers 
vora la Seu severa? 
O carrerons humits, 
verdosos de la molsa austera! 

Sol de gener. Color de mel a dalt 
dels casals antiquíssims. 
Arreu lloses humides dels portals 
-tons de gris blau suavíssims 
i els finestrals brodats 
on guaitarà l'estrella primerenca. 
Sòbria alegria dels carrers tranquils, 
pau dels casals tancats. I el dens silenci. 
Gràcil cimbori de la Catedral 
Amarat de llum roja 
i ressonant al vent, 
brodat sobre el cel blau i mel de posta 
i enjoiat pels coloms! 
Silenci dels carrers humits, silenci! 
Silenci amic dels casals vells 
grisos austerament, dolçament grisos. 
Carrers plàcids i llisos 
planers com una glòria qui comenci! 

II 

Magnolier dels claustres 
rosat de llum de posta 
Llunyàries del jardí 
velades per la boira 
blava i suau 
que posa 
una dolça pàtina 
als reflexos d'or vell 
que ara prenen les pedres 
dalt, al cim del cloquer. 
Cel pàl·lid. Blau intens 
i la primera estrella. 
El plor del brollador 
damunt de l'aigua verda. 
I una pau en mon cor! 
Silenci, pur silenci! 
Flocs de neu, pel jardí, 
les oques joganeres. 
Claustres quiets, vestits 
del blau de les tenebres. 
Blavors arreu, arreu: 
amples lloses mullades, 
amples pòrtics severs. 
Al lluny passes ritmades, 
en l'ombradels carrers. 
Ací pau i silenci. 
En mon cor el dolor 
i el goig d'anhels immensos. 
O Vida, en l'esperit 
dolorosa i complexa! 
El sentir-se a l'entorn 
tants bategants misteris 
i l'esperit tan xic, 
i l'esperit tan feble! 
Vina al meu cor, o pau. 
Oblit deus ésser, 
oblit de tot allò que entreveiem 
i no podem atènyer. 
L'altra pau no hi pot ser 
en nostres pobres ànimes: 
aquella pau que ve 
de no sentircap ànsia! 
de sentir com la llum 
l'envolta i l'amanyaga! 
Tots els anhels complerts! 
Aquesta pau no és nostra, 
pobres humans perduts. 
Però -Déu meu- la joia 
d'aquesta pau no vull. 
Què seria la vida 
sens el turment del pur anhel immens 
que l'esperit congria? 

III 

Cel lluminós. La lluna no ha sortit 
però aquest blau del cel com enlluerna! 
Blau del cel, quan tot just ha fuit el jorn 
vibrant, serè! Blau inefable i tendre! 
En els claustres és nit, i tot és blau. 
Entre el brodat dels finestrals altíssims 
brillen estels com gemmes fulgurants. 
Brillen també dalt del cloquer, dolcíssims. 
I entre el brancatge del magnolier 
com blanques flors es baden les estrelles. 
En l'aigua verda plora el brollador; 
en l'aigua cada estel és una perla. 
Amb tremolor d'estel hi ha un llantió 
altra banda del claustre, en la tenebra. 
O estelada vivent! Obsessió, 
neguit de llum que burxa en mes palpebres! 

I solitud arreu. Es sent, llunyà, 
el cant sonor dels orgues. 
I el cant del brollador. Res més. O nit, 
tu, nit, magnificent... mon cor tan pobre. 

Pobre de joies, però no d'anhels. 
I aquesta és ma riquesa. 
Turment pur de l'anhel indefinit, 
vessa en mon pit ta inefable dolcesa. 

Sofrir, sofrir d'anhels!... Estels arreu 
amb una plàcida mirada amiga. 
Turment de l'esperit vessant de llum, 
turment del llavi que no sap collir-la! 
Turment inconegut: no sé què tinc 
en mon pit, que així l'infla 
de sanglots i de pau! 
Anhels, anhels altíssims, impossibles! 

O tenebra dels calustres: dóna'm pau! 
Però no me la portis 
aquesta quietut d'oblit silent. 
Si no em pots dur la pau segura i forta 
del que ha sabut copsar tota la llum, 
deixa'm sofrir. 
Anhels que no sé dir, anhels altíssims 
del que mai l'home no podrà tenir! 
Anhels que turmenteu i alhora sou 
l'essència de la vida! 
complexitat de l'esperit ardent: 
veniu, punxin mon cor vostres espines. 

(Del llibre Poemes I. Barcelona: La Revista, 1929) 




* * * 





LES MANS 

Les meves mans no saben el repòs 
de les súpliques tristes i quietes 
ni l'agra solitud roent amb plors 
de les caldes amors insatisfetes. 

Només saben el gest de pidolar, 
ben estesos els dits, turgents les venes 
i les ungles llisquents en l'aire clar, 
folles d'espai en mig de les cadenes. 

Mans àvides clamant possessió: 
per què no us satisfà l'aigua infinita 
-diversa i àgil com la passió- 
ni la carn de la terra que palpita 

ni les tàctils olors del vent lleuger 
-untat de pol·len o lluent de pluja- 
vori fred de les flors o palp sever 
de les escorces on la saba puja? 

"Frescor de pètals, coïsor d'espines, 
són fonedisses al desig humà 
que ens fa batre les venes serpentines. 
Mossec de besos, pàl·lid unglejar, 
tivants estretes dels palmells febrosos 
sota el pont rialler dels esguards fosos, 
sabríeu amarar la nostra set? 
Estem damnades a l'etern calfred: 
somniar l'àcid palp dels esperits! 
arraulir-nos a dintre un raig de sol, 
damunt la falda com ocells ferits, 
estrènyê el buit i no voler consol". 

(Del llibre Poemes I. Barcelona: La Revista, 1929, pp. 45-46) 

Les dades biogràfiques de Maria Teresa Vernet han estat manllevades en gran part de la web de l'AELC, el mateix que els poemes inclosos al post. També es pot trobar informació sobre aquesta autora accedint als plàfons de l'exposició que se li va dedicar amb motiu del centenari del seu naixement. L'article, molt personal, que es pot trobar a Viquipèdia, és obra d'Eulàlia Busquets, néta d'una amiga de l'autora.


4 comentaris:

Marga ha dit...

M'agradaria saber on puc trobar el llibre de les poesies de la Maria Teresa Vernet.

Marga ha dit...

M'agradaria saber on puc trobar el llibre de les poesies de la Maria Teresa Vernet.

Júlia ha dit...

Hola, Marga, fa uns anys es va reeditar alguna cosa d'ella, però era narrativa. Crec que en tot cas pots mirar a les biblioteques si hi ha alguna cosa o a webs de segona mà com iberlibro, jo hi vaig trobar una novel·la.

Júlia ha dit...

He mirat a iberlibro i algun en queda:

http://www.iberlibro.com/servlet/BookDetailsPL?bi=1547300802&searchurl=an%3DVernet%2BMaria%2BTeresa%26amp%3Bbsi%3D30