Maria Àngels Anglada: El món clàssic, el món dels nostres temps, Vic i l'Empordà

Maria Àngels Anglada i Abadal va néixer l'any 1930 a Vic (Osona), en el marc d'una família benestant vigatana, en un ambient familiar apassionat per la música, cosa que queda reflectida en la seva obra. A Barcelona es va llicenciar en Filologia Clàssica i més endavant, per motius familiars, es va traslladar a Figueres, on va viure fins a la seva mort, l'any 1999. Va dedicar una part de la seva vida a l'ensenyament i l'estudi del món clàssic va esdevenir molt important en la seva vida i en la seva literatura.

Dedicada força al món familiar, l'any 1972 va començar a publicar els seus primers poemes. Va destacar com a crítica literària, traductora i assagista i va col·laborar en llibres col·lectius i en diferents publicacions de l'època. L'any 1978 va guanyar el premi Josep Pla amb Les Closes, fet que va contribuir a donar-la a conèixer a la majoria del públic lector. Més endavant va guanyar el premi Lletra d'Or i el Premio Nacional de la Crítica. L'any 1990 es va publicar un recull amb la seva poesia, que encara era poc coneguda. Va viatjar diferents vegades a Grècia, cosa que li va servir de font d'inspiració. L'any 1994 va publicar El violí d'Auschwitz, llibre que va rebre grans elogis i del qual darrerament se n'han venut els drets per tal de fer-ne una pel·lícula. Va rebre molts guardons i reconeixements, entre els quals la Creu de Sant Jordi.

També va dedicar una part de la seva tasca a la literatura infantil i juvenil. Moltes de les seves obres han estat traduïdes a d'altres idiomes. En molts dels seus textos mostra la preocupació per la pau i la guerra o el paper de la dona, a més de la constant presència del món clàssic. Malauradament va morir, de forma una mica prematura, a causa d'un càncer, el dia de Sant Jordi de 1999, a Figueres. Però, per sort per a la nostra cultura, el seu prestigi literari va en augment amb el pas dels anys.

Alguns poemes: 

VIETNAM

Hem vist l'infant creuar els carrers de la mort

germà dels nostres fills, buit de jocs i rialles.

Hem vist l'infant creuar el carrer de la mort

mentre alats corses els seus passos retallen.

Cap alba ja no és nova ni cap rosa innocent

i es glaçaran els mots en el vers dels poetes

si oblidem que els infants petgen camins de mort

-raïms mai madurats, quina amarga verema!

No podem cridar junts contra el crim i la sang

però a la cova profunda on els records s'amaguen

viuran sempre aquests ulls que la por ha entelat

i tenyiran de dol les alegres imatges.

kiparíssia

QUAN EL NOSTRE POBLE ES RETROBARÀ

Quan dits d'alba trauran estranys vels del seu rostre, estols

de mots nous naixeran. Per cingleres de llavis les síl•labes

trescaran com els ràpids isards.

Vell jardí tant de temps emmurat entre tanques,

a milers els penjolls d'unes noves, vermelles cireres

dringaran tot just nades i sé que les mans

que s'hi allarguin mai més no seran decebudes.

No em pregunteu si ho veurem, ans amb mi celebreu-ho

per endavant. Us ho dic amb frisança

i alabastre de vol que m'espolsa

aquest pòsit d'antiga tristesa a les ales.

DE VEGADES, PEL MARÇ

De vegades pel març, l'aire es tornava tebi.

Ales d'abril somreien a frec del campanar,

el bleix del temps gemmat suaument agitava

els jardins de les cases i els jardins de la sang.

Els arbres borronaven. Poc després llavis grèvols

de poncelles besaven aquell vent amorós

i entre el saüc i l'heura s'acoblaven les merles.

Però encara era l'hivern als jardins de la sang:

com infants que es desvetllen a mitja nit i ploren,

els havien bressat amb rondalles de por.

Per als jardins de sang era la primavera

una frisança estèril. El temps, no sempre esquerp,

guardà en calzes madurs la llum dels dies tendres

i a poc a poc floriren els anys del seu estiu.

De vegades, pel març, l'aire es tornava tebi.

Quima Jaume, pels camins poètics de la mar

Quima Jaume va néixer a Cadaqués el 1934. El seu pare era mallorquí i la seva mare, de Cadaqués. L'autora sempre va recordar la bondat infinita dels seus pares als quals va dedicar alguns dels seus llibres. Molt jove va sentir una vocació mística que la va fer entrar al monestir de Sant Pere de les Puelles, de Sarrià, on també havia ingressat la seva germana bessona. Hi va ser tres anys, però es va adonar que aquell no era ben bé el seu camí. L'any 1961 va fer una estada a París. Després es va instal·lar a Barcelona, on va treballar en el camp de l'ensenyament i va cursar Filologia. 

Quima Jaume va escriure des de molt jove. Va tenir amistat amb Rosa Leveroni, que la va encoratjar en el seu camí literari i també amb Anna Maria Dalí. L'obra de Quima Jaume consta de tres llibres de poesia. El primer publicat l'any 1986 a Columna, El temps passa a Cadaqués; el segon, Pels camins remorosos de la mar, va merèixer el premi Carles Riba l’any 1989; entre aquest segon llibre i el tercer, trobem Quatre sonets publicats en el núm. 29 de la revista Vèrtex, dirigida per Josep Ma. Calleja i Àngels Ballvé i un article al Punt Diari titulat Anna Maria Dalí i Cadaquésque va obtenir el premi Carles Rahola de periodisme. El tercer, Del temps i dels somnis, fou publicat pòstumament l’any 1993 dins la Poesia completa a l'editorial Columna.

Quima Jaume va morir el 1993. El càncer li va causar una mort prematura que va impedir la continuació de la seva obra. La temàtica de la seva poesia tracta de Cadaqués,  del mar, de l'amor i el desamor, de la mort, del pas del temps i de l'aprofundiment en l'esperit humà- És una poesia intencionadament comunicativa. Columna va editar, el 1993, la seva poesia completa.

Poemes


CAPVESPRE
El crepuscle ha envaït
a poc a poc la badia
i l'ha omplerta d'una
llum màgica, quasi divina.
El mar s'ha condormit
i les barques es troben com
somortes després del tràngol del migdia.
Un vol de gavines juganeres
ens evoca el cant dels amants.
Els perfils de Pení i es Bufadors
són ombres xineses
que ens recorden l'embruix
dels misteris de la nit.
Hora de capvespre vora mar.
Hora de calma i de repòs,
d'aixoplugar-nos dins nostre
i retrobar tot allò que hem perdut pel camí,
sota un sol xafogós de migdia.


(D'El temps passa a Cadaqués, 1986)






PRELUDI DE L'HIVERN


Es frágil lo real y es inconstante,
también su ley el cambio, infatigable.
O. PAZ


VINDRÀ l'hivern, aquest amic temut.
Caldrà pensar en treure les flassades
fetes de llanes càlides d'antany.
L'estiu, el sol, l'amor són fugissers,
perduren sols al fons de la memòria,
reserva natural per no morir de fred.


Recorro el bosc i em porta al laberint.
Roures immensos em semblen fantasmes.
No trobo la sortida. El verd i el groc
m'atreuen la mirada.
Contrast de vida i mort.
Es resisteix el verd, triomfa el groc,
la natura té lleis.
El cor no en té, viatger entre fulles,
es resisteix a perdre la tendresa.


Estimo el bes, no pas el que és donat
sinó aquell pensat que mai pots perdre.
El somni m'ha atrapat!
Vull que l'hivern em retorni el misteri
de saber que en un full blanc com la neu
sempre hi podrem escriure noms perduts,
recobrar espais on l'amor ens prengué,
on ens desaprengué.


Tancar després els ulls
i el full sense saber
si és certa o no la vida que hem viscut.


(De Del temps i dels somnis, 1993)






ARA QUE ÉS TARD


ARA QUE és tard, i en el recer d'hivern
escalfa poc el sol,
en l'horitzó dibuixes, sempre damunt del mar,
la imatge deliciosa d'abundosos oratges.


Ara que és tard, és hora d'inventari.
Quin gruix, el llibre de la vida!
Del rellotge de sol l'ombra aturada,
no en sents la més petita angoixa.


Cap rencança: estava previst.
Tots els reductes
de fosca són llum dels teus actes.


(De Pels camins remorosos de la mar, 1989)


Percaço el mot


Percaço el mot des de la nit a l’alba,
i d’ell en faig una balma perenne.
Hi tanco dins l’ungit cel de tardor,
el temps que fuig o el gust d’un instant tendre.
Per paranys de contraris t’endinses tu, poema,
vius el somni del cor dins de l’insomni,
fas un conjur en les fortes tempestes,
ets incentiu ardent en les bonances,
ets la sàvia harmonia dels contraris.


De Pels camins remorosos de la mar.


Dins d’una cambra blanca


És blanca i freda la cambra
com la neu sobre els sembrats.
L’ànima et fuig, amiga.
Quant de temps t’ha acompanyat!
No saps qui sóc?
-Silenci.
Ressegueixo el monòleg
perdut pel camp nevat
d’aquesta cambra blanca.
No et puc seguir, mormoles.
Que lluny,
que lluny,
on ets?
Passat, present, s’encalcen
pel laberint del temps.
Per la finestra veig
el salze: plora.
Quin desmai de recances!
De nou mormoles, ah!
Te’n vas al niu de la infantesa.
Què hi trobes?
No res, gairebé res.
Tu que has tingut des de l’aurora al vespre
un llit tot fet de marbre.
Te’n vas, quin fred t’emportes!
Ara pagues els tic-tacs
de maleïts rellotges.
Però aquell del mur,
de la petita església blanca,
segueix inalterable, el sol i l’ombra
l’embolcallen amb un fidel amor.

No miro més el salze,

plora,
cada cop més.
Quin desmai de recances!...
T’estimo, saps?
-Silenci.


Inèdit